Porten mesos fent mans i mànigues per ajustar-se a un escenari que no els és gens favorable. Les pimes catalanes segueixen resistint a la crisi de les matèries primeres però, si la situació no millora, no saben quant de temps més podran aguantar sense haver de traspassar límits laborals o econòmics fora de les cadenes de producció. El temps té un paper clau en un context que resulta alarmant: el 83,3% de les petites i mitjanes empreses catalanes tenen problemes de subministrament de matèries primeres. Així ho anunciava Pimec la setmana passada. En el seu estudi, la patronal afegia que l’impacte de la pujada dels preus dels aprovisionaments pot suposar un sobrecost de 200 milions d’euros diaris per a les pimes.

Les xifres preocupen a les empreses, que qualifiquen la situació de “tempesta perfecta”, a causa de la confluència de factors a què s’han vist abocades els darrers mesos. Tal com explica el secretari general de la Cecot, Oriol Alba, a l’increment de preu de les matèries primeres s’hi ha sumat una crisi d’aprovisionament lligada a aspectes logístics (l’increment de costos i l’endarreriment en el transport i, per tant, en els terminis de lliurament), així com una pujada dels preus energètics i una manca de perfils professionals. Aquest conjunt de circumstàncies, a més, ha resultat agreujat per l’esclat de la pandèmia de la Covid-19. “Hi ha una preocupació elevadíssima de manera generalitzada. Cada sector té les seves particularitats pròpies, però aquesta incertesa i inseguretat és un factor comú”, subratlla Alba.

Segons l’informe de Pimec, els aprovisionaments que encapçalen la pujada de preus són els metalls ferris (54,6%), els plàstics (42,5%) i els metalls no ferris (41,9%), seguits d’altres materials com el cartró, els combustibles i els químics. L’afectació és general, i la predicció de com avançarà la situació, diu Alba, pot variar depenent del sector: “Alguns preveuen que s’allargarà fins l’any vinent, altres sospiten que malauradament això és una situació que ha vingut per quedar-se.” En aquest sentit, el president de la Patronal Unió Metal·lúrgica, Jaume Roura, es mostra a l’expectativa: “La informació que ens arriba no és gaire positiva, en el sentit que sigui quelcom que se solucionarà a curt termini, però estem expectants a veure l’evolució de la situació i esperem que es pugui resoldre el més aviat possible.” Respecte a la manca dels metalls més bàsics per a la producció (l’acer, el coure i l’alumini, entre altres), Roura explica que el sector esperava començar enguany un retorn a la normalitat, però s’ha trobat “recollint el fruit del 2020”, i és per això que preveu que serà “un any complicat”. “De cara al primer semestre del 2022 veurem si s’estabilitza la falta de matèria primera i si podem tornar a la normalitat”, diu Jaume Roura.

En la mateixa línia es manifesta el president de l’Associació de Promotors i Constructors de Catalunya, Xavier Vilajoana, que confia que la situació no s’allargui més enllà de principis de l’any vinent: “Jo crec que a mitjà termini la situació s’hauria d’esmorteir, perquè al final els productors planifiquen el que vindrà.” “Però no tenim la bola de vidre”, diu.

De moment les empreses encara no han arribat als seus “límits extrems” i estan fent tot el possible per resistir. “Cap empresari té ganes de tancar la seva empresa, de moment tothom està fent tot el que pot”, afirma Jaume Roura. La pregunta que es fan és fins quan s’allargarà la situació, perquè d’això depèn poder seguir aguantant. Si la durada és a curt termini, afirmen, no hauria d’afectar més enllà de la cadena de producció. Les patronals consideren, per exemple, que l’afectació als sous dels treballadors o als preus finals en principi no hauria de ser conseqüència de la crisi de matèries primeres. “Ara bé, si això va en augment, i a mitjà termini els preus pugen i els números no surten, és clar que ho notarem tots”, adverteix Vilajoana. Des d’un punt de vista més general, Oriol Alba reconeix que a la Cecot pateixen perquè algunes empreses no puguin assumir certs sobrecostos i es vegin obligades a tancar.

Entre tanta incertesa, però, les empreses no s’aturen i segueixen buscant formes d’adaptar-se a la situació. Alba explica que hi ha hagut diverses maneres de fer-ho. Una ha estat diversificar la cartera de proveïdors i dotar-se de més flexibilitat en les estratègies de compra. Això, generalment, ho han pogut fer les empreses més grans, que en vista del risc de quedar-se sense matèries primeres han prioritzat en la mesura que ha estat possible omplir els magatzems. Una altra, l’anticipació de compres per evitar aturar la producció, així com la revisió dels processos productius per tal d’optimitzar al màxim l’ús dels recursos. Però, sobretot, diu el secretari general de la Cecot, el que estan fent és absorbir l’increment dels costos a través del marge, per no traslladar-ho al preu del consumidor. La presidenta del Centre Metal·lúrgic i gerent de l’empresa familiar Muelles y Resortes Bosch, Alícia Bosch, explica que les empreses que treballen amb producte propi han hagut de fer “un gran esforç de previsió i aprovisionament anticipat”. En el seu cas, la seva empresa treballa sota comanda del client i això ha comportat també molta flexibilitat: “Contínuament estem ajustant i reajustant les planificacions de producció.” De vegades es troben en “la paradoxa” que a un client que ha fet la comanda fa una setmana li poden oferir abans un filferro que a un altre que fa tres setmanes que n’ha demanat, perquè el material d’aquest s’ha endarrerit.

Una de les solucions que han intentat aplicar és la cerca de materials substitutius. “Hem hagut de fer reajustaments i buscar opcions creatives”, afirma Bosch. Tot i així, no és senzill canviar uns materials per uns altres, perquè cal reunir unes condicions específiques (per exemple, en el cas de les molles, el component elàstic és vital) i per tant el camp de materials que es puguin plantejar per al canvi no és tan ampli. A més, segons Bosch, aquesta adaptació ja no es tracta d’una qüestió d’inversió econòmica sinó de temps, per veure si els canvis són factibles o no. Malgrat les complicacions, l’empresària entrecreua els dits i espera sortir-se’n. “Els indicadors de cartera de comandes han agafat un ritme favorable i això fa que ens ho mirem d’una altra manera”, diu, afegint que això no esvaeix la incertesa amb què viuen ara mateix.

Entre els plantejaments que proposa el sector empresarial per avançar favorablement en aquesta situació, hi ha una clara mirada cap a l’actuació de les institucions. “Els governs espanyol i europeu haurien de calibrar quines són les seves polítiques de reactivació econòmica per afavorir que la indústria del país surti reforçada”, reclama Oriol Alba, que aposta per la recuperació del pes de la indústria dins l’economia per tal que sigui més sòlida i diversificada. En aquest sentit, Alícia Bosch recorda que durant la pandèmia es va veure la importància de la indústria local, i espera que “no se’ns oblidi”. “S’ha vist que un país fort en teixit industrial ho és en molts altres aspectes d’àmbit social, per això ara cal que treballem tots en aquest camí”, conclou.