Ho anunciaven les cinc hores de Happy hour (2015), que narra amb fluïdesa i complexitat moments de vida de quatre dones amigues, i Asako I & II (2018), en què una jove transita d’un amor passional a un de còmplice, però la confirmació que el japonès Ryusuke Hamaguchi és un dels directors més aguts i sensibles del cinema contemporani ha arribat aquest any 2021 amb dues pel·lícules excepcionals: La ruleta de la fortuna y de la fantasía i Drive my car, presentades i premiades, respectivament, a la Berlinale i al festival de Canes. La primera transcorre en una lleugeresa aparent i la segona, amb L’oncle Vània com a referent, en una gravetat que mai es fa pesant.

Centrant-nos en La ruleta de la fortuna y la fantasía, s’estructura en tres episodis independents. El primer sembla un joc rohmerià: una noia explica a una seva amiga que ha tingut una cita amb un home; l’amiga s’adona que li parla d’un examant seu, cosa que reanima el desig per ell, de manera que es presenta al lloc on treballa amb el propòsit de tornar-lo a seduir. Al segon, un professor universitari rep la visita al despatx d’una dona que assumeix ser l’instrument d’una venjança: li ho demana el seu jove amant, que va sentir-se menyspreat pel professor, que es manté flegmàtic davant de les insinuacions que volen fer-lo caure en una trampa per ser acusat d’assetjament. Al tercer, el més commovedor de tots, una dona retorna a la seva ciutat natal per assistir a una festa d’antics companys d’escola; s’hi sent estranya i sola, però, dirigint-se cap a l’estació de tren per fer el viatge de tornada, veu una dona reconeixent-hi aquella amb la qual va viure el seu primer amor; un equívoc que, com en els altres episodis, du a girs i desenllaços sorprenents, però que, relatius als atzars de la vida, mai semblen forçats per mecanismes de guió. És aquesta naturalitat misteriosa amb la qual flueix el cinema delicat, reposat i subtil de Hamaguchi.