Fa un any, el demòcrata Joe Biden es va imposar a les urnes al republicà Donald Trump i, poc després, es va convertir en el nou president dels Estats Units. Ho va fer amb claredat –va obtenir 7 milions més de sufragis que el president Trump (306 enfront de 232 compromissaris)– en unes eleccions marcades per l’amenaça de frau electoral, que va acabar d’empastifar la democràcia nord-americana per l’enèsima rucada de l’expresident Trump. Una victòria molt esperada, fins i tot alliberadora, però que es va fer esperar en un llarg recompte de vots en diversos punts clau del país.

Després de l’assalt al Capitoli, l’Stop the steal (‘atureu el robatori’) que van promoure els trumpistes va ressonar per tot el país. Aquella campanya només tenia un objectiu: convèncer els nord-americans que aquelles eleccions van ser fraudulentes i que, per tant, Biden era un president il·legítim, en una demostració més de l’estratègia de fake news de Trump. “Biden no era l’esperança, però és un respir”, assegura la catalana Mònica Clua, doctora en ciències polítiques per la Universitat de York i catedràtica a la Universitat de Texas Rio Grande Valley (Estats Units).

Amb la victòria dels demòcrates, es posava punt final a una legislatura marcada per la polèmica, el soroll i la confrontació constant i permanent entre el president Trump i la resta del món. Amb una actitud desafiadora, Trump va ser capaç d’obrir, entre els Estats Units i la resta, una escletxa gegant que, un any després de la seva marxa de la Casa Blanca, encara està costant Déu i ajuda tancar.

La legislatura del soroll a cop de piulades de Trump va provocar una gran ressaca social al país, de la qual encara no s’ha recuperat. “Preocupa molt més el trumpisme que el mateix personatge. Trump es va despertar i va alliberar el fantasma del feixisme als Estats Units i al món. Avui, el supremacisme blanc és la principal amenaça que tenen els Estats Units. Aquest fenomen s’ha estès arreu del món i és una gran amenaça per a la societat”, explica Clua.

Una de les grans promeses de Biden va ser unir el país contra el trumpisme, cosa que encara no ha aconseguit. L’herència de Trump continua sent demolidora un any després. I Biden i els demòcrates n’han patit les conseqüències. El primer any de mandat està sent difícil. Biden ha hagut de cosir totes les ferides obertes que va deixar el seu predecessor a la Casa Blanca.

Des del primer dia de legislatura, Biden es va centrar a minimitzar l’impacte de la pandèmia, que tants cops havia menystingut Trump. Ho va fer incorporant un equip d’experts al capdavant per deixar constància que tombar la pandèmia era el primer repte com a president. Així, Biden ha dedicat tots els esforços a conscienciar els nord-americans que cal vacunar-se per extingir la Covid-19 i a recuperar el pols econòmic del país. Però, lluny d’apaivagar-se, continua la propagació de la Covid-19 i les bosses de resistència a les vacunes.

Més enllà dels morts (les xifres als EUA fan feredat), la pandèmia ha fet trontollar l’economia –un dels eixos vertebradors de l’època Trump– i, com a conseqüència, els preus dels béns de consum, els aliments i el combustible s’han disparat, cosa que fa que els votants de Biden l’assenyalin.

Un dels moments més crítics (o el pitjor de tots) del primer any de govern de Biden va ser la retirada militar de l’Afganistan. Als Estats Units –com a Rússia– l’ingredient amb el qual es cuina l’amor a la pàtria és la guerra. La retirada –que va ser caòtica i molt mal gestionada– ha generat un debat intern al país que ha debilitat la figura del president nord-americà. Mentre que Biden fa mans i mànigues per apaivagar els focs oberts de portes enfora, es mostra incapaç de liderar amb fermesa les diferents ànimes del Partit Demòcrata, cada cop més enfrontades i dividides en un moment determinant de la legislatura. Així, Biden actua com a mediador entre moderats i progressistes demòcrates al voltant de la seva agenda legislativa. En aquest sentit, divendres va aconseguir desencallar el seu pla d’infraestructures.

De cara a l’electorat, els experts veuen una diferència rellevant entre l’actual president i el seu predecessor: Trump sempre venia allò que feia, encara que no fes res. En canvi, ni Biden ni el seu partit estan defensant allò que realment estan fent. I, a més, Biden no ha estat capaç d’assumir un lideratge fort dins del partit, que li demana menys moderació i més determinació.

Enmig de tantes veus crítiques, l’edat del president –el 20 de novembre farà 79 anys– no l’afavoreix. Tampoc els resultats recents als estats de Virgínia i Nova Jersey –feus infranquejables per als demòcrates–. Si Biden no és capaç de revertir aquesta dinàmica, els demòcrates corren el perill d’experimentar una sacsejada en les eleccions de mig mandat (el 2022), que es plantegen com un referèndum a la gestió del president en tota regla.