Abdicar no és un verb que la monarquia espanyola hagi conjugat habitualment. Qui insta a no confondre l’abdicació i destronaments –com el d’Isabel II i el d’Alfons XIII– és l’expert en Casa Reial José Antonio Zarzalejos –autor de Felip VI. Un rei en l’adversitat (Planeta)–, que recorda que històricament hi ha hagut només els casos de Carles I, Felip V, Amadeu de Savoia i Joan Carles I (no ho serien les renúncies de Carles IV i Ferran VII a Baiona el maig de 1808). La Constitució espanyola del 1978 reserva a la corona el títol II –nou articles que van del 56 al 65–, però Joan Carles I sempre va manifestar l’oposició a abdicar –en l’última entrevista amb Hassan II del Marroc, molt unit a ell fins a la mort el 1999, li va dir que “mai” abdicaria– i els legisladors no van anticipar les llacunes legals. Fins que a partir del 2013 –i més el 2014– l’alerta de la renúncia es va disparar. Quan el juny del 2014 Joan Carles I abdica, l’article 57.5 de la Constitució va brillar per l’estrena i per l’ambigua brevetat: “Les abdicacions i renúncies i qualsevol dubte de fet o de dret que ocorri en l’ordre de successió a la Corona es resoldran per una llei orgànica.” Sis anys després, Pedro Sánchez va tancar el balanç del 2020 amb el compromís d’una llei de la Corona –“ja aniran coneixent com es materialitza el full de ruta de renovació de la Corona quant a transparència i exemplaritat”, va dir– que, un any després, dorm ara al calaix dels ajornaments sine die.

La inconcreció constitucional del capítol monàrquic va forçar el PP –amb Mariano Rajoy de president– i el PSOE –amb Alfredo Pérez Rubalcaba a l’oposició– a fer en temps rècord una llei ad hoc i ad personam: exclusivament pensant en Joan Carles I i aplicable només a ell. Si breu és l’article 57.5, igual de breu és la llei orgànica aprovada en el Consell de Ministres i més tard –en lectura única– al Congrés amb 311 vots a favor, 19 vots en contra i 6 abstencions. “S.M. el rei Joan Carles I de Borbó abdica la Corona d’Espanya. L’abdicació serà efectiva en el moment d’entrada en vigor de la present llei orgànica”, diu l’article únic d’aquesta llei.

Com si els escàndols al voltant del rei emèrit haguessin subratllat els buits constitucionals i legals de la monarquia, Sánchez –en línia amb el cap de la Casa Reial, Jaime Alfonsín– prometia omplir les llacunes en favor de la transparència. “Felip VI ha donat proves de caminar cap a una monarquia adaptada a l’Espanya del segle XXI. Aquest ànim de renovació continuarà. En el que puguem ajudar, el govern estarà a disposició de la Corona”, garantia el 29 de desembre del 2020. Un any més tard i també a la sala Barceló de La Moncloa, Sánchez reculava: “Quan en tinguin notícia serà perquè així es produeix. Mentrestant, absolut reconeixement a la tasca del cap d’estat.”

Si bé Podem exigia una llei de la Corona per fixar “què pot fer el rei i què no” (Jaume Asens), Sánchez va confiar a Carmen Calvo –ja fora del govern– la recerca de reformes amb el PP. L’anomalia que el títol II no hagi estat desenvolupat, però, es manté 43 anys després. Sense anar gaire lluny, d’acord amb els sumaris judicials el comportament de Joan Carles I –tot i que prescrit– violaria l’article 65.1 de la Constitució –“el rei rep dels pressupostos de l’Estat un quantitat global per al sosteniment de la seva família i casa, i la distribueix lliurement”– en el regnat (1975-2014) i destapa els buits. Però dos anys de fugida joancarlista al Golf han refredat el nervi legislatiu a Madrid per Felip VI.