Exclusió financera, societat despectiva
El nom de Carlos San Juan quedarà lligat a un magnífic episodi d’iniciativa popular -derivada de la personal del metge valencià- en un tema que té més de menyspreu col·lectiu a la gent gran que de pura exclusió financera. Qui més qui menys ha tingut, especialment en els darrers dos anys, experiències pròpies o properes de maltractaments en oficines bancàries. Sí, han llegit bé, maltractaments. Perquè ho és negar-se a atendre una persona gran (i potser també una no tan gran) que a quarts d’onze del matí vol fer un reemborsament de 200 euros, pel motiu que sigui i havent-se fixat els horaris que siguin. Vagi per endavant que jo mateix he participat en tot això. Persones molt properes m’havien explicat aquests casos en moltes ocasions i he estat tan dropo i incapaç que no he anat a queixar-me a les respectives sucursals en cap dels casos, tot i algun avantatge em dona ser del sector. Al contrari, el senyor San Juan ha agafat el toro per les banyes i s’ha presentat al Congrés (ai!, quin contrast amb les bajanades usuals dels diputats) amb 600.000 signatures per fer caure la cara de vergonya al govern, als bancs i a molts altres ciutadans.
No vull ni per un moment deixar de reconèixer la majoritària i excel·lent reacció que va tenir la banca durant el confinament. Mantenir-se oberta, donant quasi tots els serveis en moments molt difícils i, a més, responent a l’operativa de les primeres mesures pal·liatives en forma de crèdits, ha de ser reconegut a entitats i professionals. Tot i això, la professó continuava en forma de baixos rendiments del negoci bancari, en un entorn de tipus zero o negatius i, per tant, preveient-se una nova onada (en portem moltes i encara no hem vist la darrera) de reducció d’estructura en forma d’oficines i personal. Si no volem acabar pagant-ho entre tots i assistir a un ensorrament del finançament, aquests ajustos bancaris són necessaris. De fet, eren necessaris ja amb anterioritat i s’han demorat més enllà del que era convenient per les lògiques pressions. Tenim entitats bancàries ben digitalitzades, força eficients i amb un bon nivell de competitivitat, però encara amb una estructura excessiva. El govern i els supervisors (BCE i Bd’E) van, per descomptat, entendre i donar suport a les fusions i als conseqüents ajustaments en plantilles i oficines. Però ni el govern, ni els supervisors, ni l’associació de bancs que aquest dimecres va sortir a defensar-se, ni les mateixes entitats, ni nosaltres, els clients obedients i formals vam obrir la boca per queixar-nos i per exigir que determinats efectes -no pas secundaris, sinó ben primaris i prioritaris- s’evitessin amb la pèrdua de capacitat de servei que els ajustaments implicaven. Lògicament, en els darrers mesos la intensitat del rum-rum de les queixes ja era eixordadora, però ningú es donava per al·ludit.
L’estiu passat -ho esmentava com a excusa el, d’altra banda, sovint empàtic president de l’AEB (Associació Espanyola de Banca)–, la mateixa AEB i la CECA, patronal del que queda de les caixes, signaven un magnífic document anomenat Protocolo estratégico para reforzar el compromiso social y sostenible de la banca. En aquest document, les entitats de crèdit es comprometien, a més de temes interns com el foment de la formació de la plantilla, o a promoure la recol·locació dels acomiadats i retirats, a una sèrie d’accions per al foment de l’alfabetització i l’educació financera (tema cabdal); al foment de la sostenibilitat i de la digitalització, i en un apartat complet, al foment de la inclusió financera. Exactament el que reclama el senyor San Juan i la gent amb dificultats digitals i de desplaçament. Em temo que l’aplicació d’aquest ben pensat protocol estratègic és a les beceroles. Per això, i disposant com disposen de tants recursos amb els quals ho podrien haver previst, els bancs haurien no només de fer declaracions (algunes entitats ja han parlat) dient que volen fer el que no han fet en anys, sinó explicar-nos per què “no han pensat” a justificar no tant l’exclusió, sinó l’acció per omissió despectiva vers la gent gran que han practicat. A més, evidentment, hi haurien de posar remei immediatament i, per cert, no només amb l’ampliació d’horaris.
I el govern? O, si es vol, els governs? Doncs haurien de deixar de tocar el violí i fer-nos creure que ells són innocents i que només és culpable la “perversa banca”. Van admetre els ajustaments i els van fomentar sense demanar cap compensació a canvi. Ara, contra les cordes gràcies a un jubilat, amenacen les entitats fent veure que les administracions no hi tenien res a veure, tot i que s’han inhibit tant o més que els bancs. Una altra deixadesa de funcions. Res de nou, però greu, de qui ens governa (o no). Gràcies, senyor San Juan. Per molts anys el tinguem al peu del canó.