Mentre escric aquestes ratlles, a Donetsk sonen les sirenes d’alarma als carrers, i 700.000 persones, la majoria dones i nens, són evacuades cap a Rússia.

Per a la majoria dels grans mitjans de comunicació internacionals, aquesta pobra gent no existeix. L’única figura destacada és el dimoni gegant rus: un ocupant terrible que planeja envair la innocent Ucraïna. Amb la construcció d’un relat com aquest, els mitjans negligeixen la més elemental de les lògiques. Us podeu imaginar el règim nazi evacuant els seus ciutadans de les regions veïnes de Polònia el 31 d’agost del 1939? O us podeu també imaginar uns Estats Units comerciant amb l’imperi del Japó després del 7 de desembre del 1941? En canvi, el 2021, el volum de negoci entre Rússia i Ucraïna ha arribat a un màxim de 12.000 milions de dòlars, que suposa un creixement del 24% respecte al 2020. Quina guerra més estranya, doncs, que tenim a l’est d’Europa!

Aquesta guerra fa tant que dura que els nens nascuts en el primer any del conflicte ja s’han graduat de primària. Després del cop nacionalista del 2014 a Ucraïna, les regions de Donetsk i Lugansk, històricament poblades per gent d’ètnia russa, van declarar-se independents després d’una sèrie d’enfrontaments armats. La base d’aquest acte d’independència va ser un referèndum similar al celebrat a Catalunya l’any 2017, però cap dels dos va ser reconegut per la resta del món.

Donetsk i Lugansk s’autoanomenen “repúbliques populars” i, a Rússia, els seus noms sonen com a DNR i LNR. Des de llavors, Kíev i Occident consideren aquests territoris “ocupats per Rússia”. A l’altre costat, Moscou públicament defineix Donetsk i Lugansk com a part d’Ucraïna, però oficiosament ajuda DNR i LNR militarment, econòmicament i socialment. Durant vuit anys, almenys quatre milions de persones d’aquests quasi-estats no reconeguts han fet front a la pobresa, la falta de medicaments i els bombardejos des del costat ucraïnès. El 2019 Moscou va començar a concedir als habitants de Donetsk i Lugansk la nacionalitat russa. Ara, finalment, aquesta gent existeix per als serveis de la nostra administració i poden obtenir legalment cobertura social i vaccins contra la covid. Per contra, Kíev rebutja pagar les pensions als jubilats de DNR i LNR, tot i reclamar aquest territori com a seu.

Ara, el febrer del 2022, s’han reprès els enfrontaments en aquesta terra oblidada de Déu. Cada bàndol culpa l’altre dels brutals atacs d’artilleria que rep. Però tenint en compte que la frontera passa vora els límits urbans de Donetsk i Lugansk, és obvi que, en aquestes àrees densament poblades, els danys i les baixes després dels bombardejos són molt més devastadors que en les àrees rurals controlades per Ucraïna.

M’agradaria també retreure a Occident la seva doble vara de mesurar fins al punt de considerar “la gent de Donetsk com russos que només mereixen viure a Rússia”. Tornant a l’any 2014, val a dir que Rússia va prendre Crimea sota el seu control, mentre que DNR i LNR van mantenir-se com a zones grises en conflicte. Quina va ser la raó d’aquesta política variable del Kremlin? Ningú ho sap exactament. Potser la raó de fons era la intenció de Rússia de mantenir una pressió legal sobre Kíev i, per tant, necessitava Donetsk i Lugansk dins d’Ucraïna. En tot cas, aquest pla no ha funcionat: des del 2014, el govern nacionalista ucraïnès es nega a donar els drets bàsics a la minoria lingüística russa, no retira l’artilleria del front de Donetsk, ni tampoc concedeix l’autonomia constitucional a les dues repúbliques. L’única cosa que funciona són les bales, les mines i les bombes que maten cada setmana: en total, el nombre de morts s’eleva ja fins a 14.000.

En aquesta crisi, tothom ha fet evident la seva covardia, la seva hipocresia i la seva irresponsabilitat. Ucraïna s’ha mostrat com un estat feixista i genocida. Literalment. Sabíeu que la propaganda ucraïnesa anomena la població prorussa “escarabats de la patata” per donar via lliure a la seva eliminació? L’ONU, l’OSCE, la UE i altres organitzacions internacionals han demostrat que són només clubs de conversa inútils i sense sentit, talment com ho era la Societat de Nacions abans de la Segona Guerra Mundial.

Pel que fa als Estats Units, han demostrat que no els importa la democràcia mundial, i encara menys les aspiracions de la gent de Donetsk o dels mateixos catalans.

No obstant això, sí que van acceptar les propostes de Kosova el 2008 i d’Ucraïna el 1991 per obtenir la independència. Per què? Perquè són mentiders de dues cares que només pensen en els seus interessos.

Per això mateix! I, per acabar, la Federació Russa també ha fet evident que no pot protegir les vides dels seus compatriotes a l’exterior, malgrat el que diu l’eslògan oficial, Svoikh ne brosaem, que vol dir ‘nosaltres no abandonem els nostres’. I què és el que jo vull ara mateix? L’única cosa que vull és aturar aquesta guerra.