Els mòbils de l’ONG no han parat de sonar des que va començar la guerra de Rússia contra Ucraïna. La seva principal preocupació és localitzar i saber que els nens i joves que van acollir i amb qui tenen forts vincles estan bé i buscar la manera de trobar una casa d’acollida per quan puguin arribar a Catalunya. “No els podem tenir en una tenda en un parc”, afirma la seva presidenta, que subratlla la importància de dignificar la seva arribada i poder-los donar un projecte de vida el més aviat possible. Per això, reclamen que les administracions treballin per agilitzar els documents d’asil el més aviat possible.

Són moments durs, afirmen, perquè no poden ajudar als que encara estan a Ucraïna i segueixen els seus avenços amb molta por.

Expliquen que les xarxes socials són una bona eina perquè, malgrat no poder parlar amb molts d’ells, veuen si s’han connectat al llarg del dia i segueixen vius. I mentrestant, estan fent tots els esforços per buscar aliances amb altres entitats, com ara el Consell Comarcal d’Osona, amb qui ja s’han reunit per ampliar al màxim la cobertura que podran rebre un cop arribin. “Ajuda psicològica segur, al marge d’allotjament”, afirma Ceci Arenyes, una mare d’acollida de l’entitat que també està seguint amb molta angoixa el conflicte.

Ella ja fa temps que va acollir una nena de 10 i un de 4, amb qui la seva filla biològica ha tingut sempre molt bona relació. “Són de la família”, explica Arenyes, que porta tots aquests dies seguint-los la pista per comprovar que estan bé. La noia, que ara té 35 anys i una filla, ha aconseguit sortir del país després d’un llarg periple. Ja li ha dit, però, que no anirà a Catalunya sinó que es vol quedar a la frontera per ajudar a més refugiats que ho necessitin. Pel que fa al nen que va acollir, que ara té 24 anys i està cridat a lluitar, va intentar sortir del país amb la seva dona, el seu germà i la cunyada, que està embarassada, i una criatura. I encara ho estan intentant. “Espero que puguin venir tots, els acollirem a tots ells, amb moltes ganes”, remarca Arenyes. També diu que pateixen molt per ells i que ho viuen amb molta impotència perquè no poden fer res des d’aquí.

La Svetlana Povarenkova té 36 anys i en fa 10 que viu a Osona, on venia cada estiu des que era una nena. Aquí hi té la seva família d’acollida, i a Ucraïna hi té la família de sang: la mare i el germà, que aquests dies viuen amagats en un refugi de Kiev, d’on no s’atreveixen a sortir. “Jo voldria portar-los aquí, però Kiev està encerclat, el meu germà té 26 anys i no el deixaran sortir del país, i la mare no el vol deixar sol, així que, de moment, no s’atreveixen a sortir”, explica.

La mare de Povarenkova va haver d’abandonar casa seva, a Lugansk, l’any 2014, enmig del conflicte al Donbàss i, per tant, aquest és el segon cop que la Svetlana viu el patiment des de la distància. Tot i això, explica que “aquesta vegada encara és més horrorós; la història es repeteix i amb més intensitat, és un genocidi, una guerra oberta contra la població civil”. Disposada a ajudar amb el que calgui, des d’Osona, el que li consola, és comprovar el suport que rep la seva gent. “També des de la població russa, que pateixen i patiran les conseqüències d’estar sota aquest règim”, explica.