Un ingrés de Finlàndia i Suècia a l’OTAN tin­dria “con­seqüències mili­tars, que ens obli­ga­rien a replan­te­jar-nos les rela­ci­ons i adop­tar san­ci­ons con­tra ells”, adver­tia aquests dies el Minis­teri d’Afers Estran­gers rus, a través de l’agència Inter­fax. Mos­cou no tole­rarà tam­poc “un rear­ma­ment de l’OTAN davant les nos­tres fron­te­res”, afe­gia, en referència als països bàltics, enmig de la pro­cessó de líders de l’Aliança Atlàntica i el seu secre­tari gene­ral, Jens Stol­ten­berg, per Letònia, Estònia i Lituània.

Finlàndia i Suècia són els únics països nòrdics euro­peus que, for­mal­ment, no per­ta­nyen a l’OTAN, encara que tenen esta­tus d’asso­ci­ats. Espe­ci­al­ment com­plexa és la posició fin­lan­desa, el soci de la Unió Euro­pea (UE) que té la fron­tera més llarga amb Rússia –1.340 km–. Durant dècades ha cui­dat les rela­ci­ons amb Mos­cou. De cop, ha dei­xat la teòrica neu­tra­li­tat, ja que, com Suècia, lliura armes a Ucraïna. Tant la seva pri­mera minis­tra, Sanna Marin, com la sueca, Mag­da­lena Anders­son, totes dues soci­al­demòcra­tes, han apro­vat els sub­mi­nis­tra­ments d’armes i s’han com­promès a aug­men­tar la des­pesa en defensa. També volen tallar la dependència energètica de Rússia.

Marin i Anders­son han refre­dat les expec­ta­ti­ves d’un ingrés a l’OTAN. De cop, un 53% de la població fin­lan­desa és par­tidària de l’ingrés –fins ara la majo­ria pre­fe­ria la neu­tra­li­tat–. Les dues líders, però, diuen ara que no es plan­te­gen fer un pas que podria pre­ci­pi­tar la temuda reacció russa.

El món nòrdic és un pano­rama de neu­tra­li­tats “a la carta”. Finlàndia i Suècia són socis de la UE, però no de l’OTAN. Noru­ega –amb uns 190 km de fron­tera amb Rússia– ho és de l’Aliança Atlàntica, però no del bloc comu­ni­tari. I Dina­marca, mem­bre de l’OTAN i de la UE, manté una clàusula d’excepció en matèria de defensa. La seva pri­mera minis­tra, la també soci­al­demòcrata Mette Fre­de­rik­sen, sot­metrà al mes de juny a referèndum aquesta excepció, enmig del com­promís d’aug­men­tar la des­pesa mili­tar.

Cada país nòrdic ha triat el seu grau d’asso­ci­ació, men­tre que els bàltics van optar per l’ingrés sense embuts. Són mem­bres de ple dret tant de l’OTAN com de la UE i, alhora, espe­ci­al­ment vul­ne­ra­bles per raons històriques, geogràfiques i demogràfiques. Van for­mar part de la Unió Soviètica fins al 1990, són fron­te­rers amb Rússia i Bie­lorússia i un 25% de la seva població –en el cas d’Estònia i Letònia– és d’ori­gen rus. L’únic pas ter­res­tre cap a la resta del ter­ri­tori comu­ni­tari són els 104 km entre Lituània i Polònia, amb el Kali­nin­grad rus, a una banda, i Bie­lorússia, a l’altra.

Va ser aquesta franja la que van tra­ves­sar milers de civils i sol­dats polo­ne­sos fugint de l’ocu­pació nazi i, després, de la soviètica. Ara serà la que recor­re­ran molts ucraïnesos refu­gi­ats a Polònia, si deci­dei­xen con­ti­nuar cap als països bàltics per vin­cles fami­li­ars o altres raons. Ho faran segu­ra­ment amb por, la mateixa que té la població de Lituània, Letònia o Estònia davant el veí rus. Són països que des del seu ingrés a l’OTAN, el 2004, han insis­tit en la neces­si­tat de reforçar-se mili­tar­ment. Ara veuen més que refer­ma­des aques­tes recla­ma­ci­ons, enmig de la pro­cessó de líders de l’Aliança Atlàntica.