Si agafem la dècada i mitja de crisis que arrosseguem fins avui, hi ha una diferència entre les dues primeres crisis i les dues segones. Les dues primeres –l’econòmica i de l’euro, i la de refugiats– es van saldar amb més divisió entre estats membres –fractura nord-sud, en el primer cas; est-oest, en el segon–. Van ser dos elements absolutament disruptius de la política europea, i aquí podem parlar del creixement del populisme, de l’euroescepticisme, de les democràcies il·liberals, dels fenòmens que hi ha hagut al darrere de la crisi dels valors europeus, etc.

En canvi, les altres dues crisis –la del Brexit i la del coronavirus– han construït una certa resiliència europea. En el cas del Brexit, no s’ha produït el temut efecte contagi cap a altres països més euroescèptics. I en el cas del coronavirus, en bona mesura també hi ha una percepció que, malgrat els errors en la gestió inicial i les desafeccions que en alguns països hagin pogut propiciar els moviments més antivacunes, l’alternativa a l’acció europea hauria estat pitjor, tant pel que fa a l’obtenció i distribució de vacunes com a la sortida conjunta en clau Next Generation i el fons de recuperació.

Aquí també hauríem de parlar de resiliència. L’europea ha estat una resposta bastant ambiciosa i unitària, que ha trencat un tabú amb l’enviament d’armes a Ucraïna i l’adopció d’un paquet de sancions molt coordinat. Dit això, quant de temps aguantarà aquesta unitat? Quant trigaran a sortir veus que advocaran per una relació més propera amb Rússia i veus que defensaran una línia dura?

És probable que ens trobem, d’una banda, els països bàltics i de l’Europa central i oriental, més atlantistes, que defensaran el manteniment de les sancions contra Moscou –tal com ja va passar amb l’annexió de Crimea–, i, de l’altra, França i Alemanya, més partidaris de la lògica de la negociació. Ja hem vist com avui mateix [4 de març], per exemple, Macron ha parlat amb Putin.

Jo sempre penso que la UE s’ha d’avaluar moltes vegades basant-nos en l’alternativa, que és l’absència d’UE. I aquesta absència és clarament pitjor, cosa que no vol dir que les solucions de la UE siguin sempre òptimes. És el cas també del fons Next Generation, en què, per primera vegada, ens endeutem de manera conjunta i som capaços que els països amb més dificultats d’endeutament públic puguin tenir una recuperació i una transformació ambicioses.

Merkel, més que una gran líder de la construcció europea, va ser una líder de la resistència europea, és a dir, va haver de liderar en episodis de crisi molt existencials i disruptius entre estats membres i a l’interior dels estats membres. Merkel va aconseguir mantenir la UE, cosa gens menystenible, però tampoc va ser una gran reformista europea. Va ser una líder conservadora.

Evidentment, fer de la reforma europea el principal objectiu polític, és a dir, reformar les regles de fiscalitat, les regles migratòries i d’asil i reforçar el paper de la UE com a actor exterior.