El secretari general de l’ONU, António Guterres, ha fet disparar les alarmes quan ha reconegut recentment que la guerra d’Ucraïna pot derivar en un conflicte nuclear. Veus autoritzades del Pentàgon han difós que el Kremlin podria recórrer a aquest tipus d’armament si les tropes russes no acaben de guanyar la guerra. I, mentrestant, ja fa dies el president Putin va ordenar posar en alerta màxima l’arsenal nuclear rus, com a resposta preventiva a una possible reacció dels EUA o l’OTAN per la invasió i guerra a Ucraïna.

Tot això no és cap sorpresa. La trajectòria mundial des del 1945 ha quedat marcada per la hipoteca nuclear. El president Truman va iniciar aquesta era amb l’ordre de bombardejar les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki amb una bomba nuclear d’urani i una de plutoni respectivament. Eles EUA van evidenciar així al món la seva capacitat de disposar d’aquest nou armament, utilitzar-lo sobre població civil –en el que fins ara ha estat l’únic episodi d’aquesta dimensió– i forçar a regular les relacions internacionals a partir d’aquest. Els EUA confiaven ser l’únic dipositari i gestor de l’armament nuclear, però Stalin va ser conscient de la inferioritat i perill que implicava no disposar-ne. L’URSS va desenvolupar la seva primera bomba nuclear el 1949 i, pocs anys després, els EUA i l’URSS van fabricar bombes termonuclears, molt més destructives, i, posteriorment, de neutrons. La Gran Bretanya, França, la República Popular de la Xina o Israel, entre d’altres, també s’hi anaren sumant.

De fet, l’armament nuclear va estar a punt de tornar a ser utilitzat durant la guerra de Corea de 1950-1953. El general nord-americà MacArthur ho va plantejar per frenar l’avenç comunista nord-coreà, però Truman ho va desestimar. La Crisi dels Míssils de Cuba del 1962 va ser un segon escenari, tot i que ja no es tractava de llançar una bomba nuclear sinó d’utilitzar míssils amb caps nuclears i, per extensió, derivar molt probablement en una guerra mundial. La retirada dels míssils nuclears soviètics de Cuba, després de les pressions i amenaces nord-americanes, ho va frenar. Però també va mostrar la urticària que generava a qualsevol estat posseïdor d’armament nuclear que se situés aquest tipus d’armament a prop de les seves fronteres. Putin ha recuperat, precisament, aquest darrer element com un dels arguments de fons per a la guerra d’Ucraïna.

Així doncs, el 2022 comença a apropar-se a la nebulosa del 1962, malgrat que l’OTAN no ha instal·lat míssils nuclears a Ucraïna, Rússia no és l’URSS, ni el món està enfrontat en una competència entre una superpotència capitalista i una de comunista. Però la tensió, desconfiances, retrets i amenaces mútues d’aquell 1962, així com un escenari bèl·lic com es va viure el 1950-1953, han ressorgit. L’arsenal nuclear mundial ara, a més a més, està molt més tecnificat, amb una Rússia que disposa d’uns 6.500 míssils nuclears, els EUA 5.500, la Gran Bretanya 275 i França 250 aproximadament. I tot això en un moment en què l’OTAN –amb els EUA al darrere– i Rússia han definit una animadversió mútua. Si la derrota del comunisme el 1991 va portar l’OTAN a ressituar el seu adversari en el terrorisme internacional, ara ha sumat Rússia a la llista. Per la seva part, Putin ha identificat l’OTAN com aquell Occident que permanentment vol destruir el seu país. Guterres ha d’estar molt preocupat.