Al primer terç del segle XX, els economistes catalans interessats en el comerç internacional (que són quasi tots) analitzen les possibilitats d’augmentar les exportacions catalanes en general, i, en concret, les exportacions als països del Pròxim Orient.

La idea inicial – de Francesc Carreras Candi, per exemple, en una conferència del 1911- és que a aquests països d’Orient no hi ha pràcticament cap indústria, i que el que es pot fer és competir amb els països industrials d’Europa per exportar, justament, aquell tipus de productes que també es fabriquen a Catalunya. Quins? Tot tipus de teixits de cotó i de llana, gènere de punt, mantes, cobrellits, franel·les, piqués, cretones, bordats, blondes, calçat, guants, paper, cartró, taps de suro, manufactures d’espart, pintures, vernissos, ceràmica. I productes alimentaris: conserves, oli.

Carreras Candi analitza les xifres d’exportacions (migrades) i d’importacions (elevades) amb Grècia, Turquia, Bulgària, Romania i amb els ports al mar Negre de l’Imperi rus. Descobreix, per exemple, que a Odessa hi ha catalans que treballen en “oficis manuals”, amb qui es podria contactar. I presenta el projecte del cònsol Marià Fàbregas per posar en funcionament dues línies de comunicació directa entre els ports de Barcelona-València i els de la Mediterrània oriental i el mar Negre.

El 1930, el que seria conseller d’Economia del govern català el 1936, Joan P. Fàbregas, director de l’Institut de Ciències Econòmiques i creador del Centre Internacional d’Intercanvi, va publicar A través del Pròxim Orient, un estudi de mercats en forma de llibre de viatges (com Visions d’Orient, de Francesc Cambó, del 1924). Fàbregas pensa que els mercats americans no han de ser l’únic objectiu dels exportadors catalans, i que cal retornar al comerç amb Orient. En part, perquè creu que s’ha produït una “renovació de Turquia” (no tan forta, però, com la renovació que veia Cambó, el 1924).

El pas següent és el llibre Catalunya-Orient (1934), de Felip Grau i Ros, que és un dels cinc organitzadors, el 1932, del Consell d’Economia de Catalunya de la Generalitat recuperada. El punt de partida de Grau i Ros és: “Mentre amb Amèrica s’ha portat a terme un fort comerç d’exportació, en canvi amb els països de la Mediterrània i de l’Orient proper, amb els que tenim un comerç d’importació igual que amb Amèrica, tenim abandonat el comerç d’exportació.” De fet, segons Grau i Ros, només s’hi exportaven teixits de cotó, manufactures de suro i oli d’oliva. Després d’un viatge exploratori d’Egipte a Turquia (passant per Palestina, Jordània, l’Iraq, Síria i el Líban), Grau i Ros pensa que hi ha altres exportacions possibles: maquinària tèxtil i agrícola, gènere de punt, mitgeria, botons, manufactures d’espart, conserves de peix i vins (tot i les regles de l’islam). De fet, la proposta era “que Catalunya, sense abandonar els mercats actuals, segueixi, novament, una política mediterrània, que és l’única que li pot tornar la base econòmica per a la seva llibertat”. Ara bé, aquesta política mediterrània demanava un estat propi. Amb paraules de Grau i Ros: cal “que Catalunya vagi a l’organització de la seva economia pròpia, creant aquells organismes nous per a la intensificació del comerç exterior”. Uns “organismes nous” que havien de servir a les petites empreses: “Establiu una petita indústria, un petit comerç, per escapar, així, a la tirania del gran capitalisme.”