L’Amèrica Lla­tina és terra de pas­si­ons i de motius esce­ni­fi­cats amb estridència, també en afers polítics. Aquí, l’esquerra i la dreta tenen, en gene­ral, un dis­curs que segueix anco­rat en la guerra freda, si no en l’ima­gi­nari de l’època colo­nial, amb ter­ra­ti­nents que van a cavall i es miren la soferta gent del poble amb la rònega arrogància del señorito del cor­tijo, des de la seva posició social de pri­vi­legi, gai­rebé sem­pre d’ori­gen galdós. La vol­guda i repe­tida por del “comu­nisme”, un terme que sona tan anacrònic com l’eco­no­mia cubana, que cada dia vira més cap al capi­ta­lisme de petit for­mat, manté viu un con­trol social enorme de per­so­nes que s’espan­ten més amb opci­ons de canvi que no pas amb una dreta que, per enten­dre’ns, és més a prop de Vox que de Merkel.

Per la seva banda, l’esquerra no es queda enrere: aren­gues que pre­go­nen uns can­vis estruc­tu­rals que sap que són del tot impos­si­bles en aquest moment de la vida, i una mirada cap al minso, però deter­mi­nant, estrat mitjà, que és vist amb un igual­ment ranci pre­ju­dici de classe, tot i que és qui acaba fent decan­tar victòries o der­ro­tes elec­to­rals.

Colòmbia és, mal­grat tot, una rara avis en tot això de l’alter­nança política i d’una esquerra amb poder. Des de la inde­pendència i fins al 2002, el pastís polític es repar­tia entre libe­rals i con­ser­va­dors, única­ment. Després d’estos­si­nar-se fins a fer-se mal de veri­tat, durant tot el segle XIX i gran part del segle XX, els par­tits del sis­tema es van divi­dir el poder, a vol­tes de manera democràtica, a vol­tes seguint els ide­als de mani­pu­lació elec­to­ral cano­vis­tes de l’Espa­nya de la Res­tau­ració borbònica. Tot va escla­tar el segle XXI, amb la irrupció del feno­men Álvaro Uribe, ideològica­ment a la dreta del Par­tit Con­ser­va­dor, i avui en les hores més bai­xes de la seva dila­tada vida pública. I l’esquerra? Doncs a Colòmbia mai no ha tocat poder. No hi ha una esquerra ins­ti­tu­ci­o­nal; mai no ha exis­tit, un fet insòlit a la regió. En els moments del segle XX en què més a prop va ésser de gua­nyar unes elec­ci­ons va ser escapçada d’arrel: el 1948, va ser assas­si­nat el polític soci­a­lista Jorge Eliécer Gaitán, quan totes les enques­tes el dona­ven per clar gua­nya­dor; durant les dècades dels 80 i 90, el par­tit Unió Patriòtica va ser mas­sa­crat a mans de para­mi­li­tars i d’ele­ments de la intel·ligència de l’Estat. És per això que l’esquerra ha estat sem­pre un movi­ment polític acti­vista, fora de les ins­ti­tu­ci­ons, i sovint aixe­cat en armes a les sel­ves i mun­ta­nyes del país. Com bé saben al País Basc, quan els grups armats d’arrel popu­lar depo­sen les armes és quan les seves pro­pos­tes polítiques tenen més suport elec­to­ral.

A Colòmbia, després del procés de pau i de la des­a­pa­rició de les FARC, amb la ines­ti­ma­ble ajuda de l’impo­pu­lar govern uri­bista actual del pre­si­dent Duque, una can­di­da­tura plu­ral, que va des dels comu­nis­tes fins a ele­ments libe­rals i per­so­nes rene­ga­des de l’uri­bisme, ha for­mat el Pacte Històric. La coa­lició ja va fer sal­tar la banca en les elec­ci­ons legis­la­ti­ves del març i ara lidera la intenció de vot en les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als del maig, amb Gus­tavo Petro de can­di­dat, un exguer­ri­ller que va aban­do­nar la lluita armada fa més de trenta anys i que va ser alcalde de Bogotà. Només un ene­mic li com­plica la vida ara, a l’esquerra: el sis­tema de dues vol­tes, que apunta a un èxit clar en pri­mera votació, però que el feno­men de “tots con­tra Petro” pot com­pli­car en la segona volta, el mes de juny.

Sigui com sigui, Petro i la seva fórmula vice­pre­si­den­cial, Fran­cia Márquez, dona, negra i acti­vista social con­ver­tida en tot un feno­men polític al país, poden acon­se­guir el que mai ha asso­lit ningú a Macondo: por­tar l’esquerra a la pre­sidència de la república i nor­ma­lit­zar, així, el que hau­ria de ser nor­mal: l’alter­nança pacífica i democràtica en el poder polític. Hi són a tocar. La capa­ci­tat de mobi­lit­zar seg­ments de l’impor­tant abs­ten­ci­o­nisme i de convèncer les pre­te­ses clas­ses mit­ja­nes del seu nul mime­tisme amb el pro­jecte veneçolà seran deter­mi­nants.