Ara que es compleixen dos mesos de la Guerra d’Ucraïna, el drama de la població civil s’ha erigit en la primera gran certesa d’aquest conflicte armat. Així ho certifiquen els cinc milions de refugiats, els milers de morts –incloent-hi episodis com Butxa, Irpín o Mariúpol que semblaven inimaginables al segle XXI a Europa– o els nombrosos ferits i desplaçats, sense deixar de banda la destrucció d’habitatges i infraestructures. I tot això en un context en què una part de la població civil ucraïnesa i russa tenen llaços de sang i culturals. Per tant, la incertesa que es planteja és com es podrà reconstruir tot aquest teixit social, a més de les relacions entre un i altre costat de la frontera, així com la problemàtica de la gran bossa de refugiats. I en aquest darrer aspecte cal dir que, fins ara, el tracte de la Unió Europea i el Regne Unit als refugiats ucraïnesos ha estat exemplar, però no és gens engrescadora l’altra vara de mesurar que han utilitzat amb els refugiats de guerres com les de Síria, Líbia o l’Afganistan, que es troben bloquejats als camps grecs.

Una segona certesa d’aquesta guerra ha estat la instrumentalització d’Ucraïna com a tauler de joc de la geopolítica mundial. Rússia per una banda, i els Estats Units-Regne Unit-Unió Europea per l’altra, no han tingut cap mena d’escrúpols a utilitzar-la com a plataforma per dirimir les seves disputes i, fins i tot, amb un cert cinisme. Per part russa, es va reconèixer que després d’aquesta guerra havia de sorgir un nou ordre mundial que reconegués el potencial militar i la capacitat d’intervenció mundial de Rússia. La decisió d’iniciar la guerra en va ser la prova, però la incertesa és fins on la voldran fer arribar. Per la seva part, els Estats Units-Regne Unit-Unió Europea no han dubtat a animar l’apropament d’Ucraïna a l’OTAN i al món occidental –incloent-hi ara també l’inici dels tràmits per iniciar la incorporació a la UE– per, entre d’altres, assaltar una zona que històricament Rússia havia considerat com la seva zona d’influència. I malgrat que han facilitat una ajuda econòmica i militar absolutament cabdal per explicar la capacitat de resistència d’Ucraïna en aquesta guerra, la incertesa que se’ns planteja és si ho han fet gratia et amore o bé haurà de ser retornada en forma de deute, facilitats a empreses occidentals per establir-se en territori ucraïnès, explotació/cessió de recursos naturals ucraïnesos o, com de costum, les tan desitjades concessions per obtenir el pastís de la reconstrucció del país –tal com ja han posat en pràctica a l’Iraq o Afganistan.

I, finalment, la tercera gran certesa d’aquesta guerra ha estat l’enfortiment de les figures de Zelenski i Putin. El primer ha obtingut un alt rendiment a les seves capacitats d’oratòria i de posada en escena –començant per la seva meticulosa barba i la vestimenta militar–, forjades durant anys durant la seva etapa com a còmic i que en el seu moment ja li van servir per accedir a la presidència del país, no sense el suport d’un dels grans oligarques de les telecomunicacions. La seva oratòria davant l’ONU reclamant la retirada de Rússia del Consell de Seguretat i l’aplicació d’uns nous judicis de Nüremberg per a Putin i els seus col·laboradors, la reivindicació davant del Congrés dels Estats Units del I have a dream de Martin Luther King o la comparació de Gernika amb Mariúpol davant les Corts espanyoles, han activitat moltes fibres sensibles. L’oratòria ha estat guanyada per ell. Però l’estratègia, per Putin.

El president rus s’ha sabut mantenir fred i calculador, ha sabut capejar l’efecte de les sancions econòmiques occidentals –conscient que ell era qui tenia l’aixeta del gas i el petroli per a molts estats europeus– i ha mantingut l’hegemonia militar en l’espai aeri ucraïnès. A més, ha aconseguit que no transcendís si realment l’objectiu militar rus era ocupar el conjunt d’Ucraïna en un breu període de temps o bé un operatiu militar al Donbass i la costa sud d’Ucraïna. En qualsevol cas, la incertesa que se’ns planteja és si el territori ucraïnès sota control de l’exèrcit rus acabarà sent annexionat a la Federació Russa i, fins i tot, ampliat. Si fos així, Ucraïna quedaria amputada de la seva sortida al mar d’Azov i a una gran part del mar Negre, la qual cosa suposaria una gran hipoteca de cara a la seva recuperació econòmica perquè perdria gran part dels principals ports d’exportació. Però l’operatiu militar podria no quedar aquí. Odessa i Transnístria podrien tancar el cercle.