Espionatge sense control

Sha­lev Hulio i Omri Lavie, fun­da­dors de la firma isra­e­li­ana NSO, asse­gu­ren: “Si no ets un cri­mi­nal, no t’has de pre­o­cu­par.” Fa anys que al·leguen que Pega­sus, el pro­jecte estel·lar de la seva empresa, ser­veix per per­se­guir ter­ro­ris­tes i pedòfils, i es des­vin­cu­len de l’ús que els com­pra­dors d’aquest sis­tema de cibe­res­pi­o­natge en puguin fer arreu del món. Dime­cres, la minis­tra de l’Inte­rior del govern espa­nyol, Mar­ga­rita Robles, repre­sen­tava la con­vicció amb què dic­ta­du­res i democràcies han abraçat la seva nova joguina pre­fe­rida per espiar polítics, peri­o­dis­tes i acti­vis­tes. “Què ha de fer un estat si es trenca la Cons­ti­tució?”, deia al Congrés.

La supo­sada inte­gri­tat d’NSO queda en paper mullat per l’acció del govern isra­elià, que uti­litza els ser­veis d’aquest i altres grups isra­e­li­ans de cibe­res­pi­o­natge per fer amics. El Minis­teri de Defensa obre la porta perquè es come­tin agres­si­ons als drets humans a través d’una política d’expor­tació que es basa a no inter­fe­rir ni super­vi­sar, i que es mou pel desig d’agra­dar, mal­grat els crims con­tra la huma­ni­tat sobre els quals se sus­tenta el seu sis­tema polític –segons grups com Human Rights Watch o Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal (AI).

El Cata­lan­gate se suma a escàndols pre­vis que tenien Pega­sus com a pro­ta­go­nista. Una inves­ti­gació del grup For­bid­den Sto­ries i AI va reve­lar el juliol pas­sat que els cli­ents d’NSO havien ata­cat 200 peri­o­dis­tes, i que tenien 50.000 telèfons selec­ci­o­nats per espiar a més de 50 països. “L’abús és gene­ra­lit­zat i posa en risc la vida de peri­o­dis­tes, d’acti­vis­tes i dels seus fami­li­ars”, va dir ales­ho­res Agnès Calla­mard, secretària gene­ral d’AI.

Les expli­ca­ci­ons d’Israel i d’NSO no van resol­dre la sen­sació de des­pro­tecció entre figu­res d’opo­sició d’arreu del món. El govern va adver­tir en un comu­ni­cat que “pren­dria les acci­ons necessàries” si s’assa­ben­tava que els cli­ents d’NSO feien un ús ina­pro­piat de Pega­sus, però hi afe­gia que “l’Estat no té accés a la infor­mació reco­llida pels cli­ents d’NSO”. L’empresa també se’n ren­tava les mans: “NSO no té conei­xe­ment de les acti­vi­tats dels seus cli­ents.”

“A la nos­tra regió fa anys que hi veiem casos d’espi­o­natge amb Pega­sus”, diu Moha­mad Najem a El Punt Avui. És el cap de SMEX, grup de referència en la defensa dels drets humans a l’entorn digi­tal al món àrab, situat a Bei­rut. Alerta que molts peri­o­dis­tes i acti­vis­tes han deci­dit no expli­car que són vícti­mes de Pega­sus “per por de l’asset­ja­ment, que va lli­gat amb l’espi­o­natge”, i adver­teix que l’auto­cen­sura és habi­tual entre els qui cre­uen ser espi­ats. Najem afirma que Pega­sus “és il·legal, perquè no pots con­tro­lar el volum d’infor­mació que extreus del telèfon”, i recorda que si se t’acusa d’un crim, hau­ries de ser jut­jat en un tri­bu­nal i tenir una defensa: “Pega­sus infecta el teu dis­po­si­tiu sense jus­ti­fi­cació, procés legal ni super­visió.”

Alguns règims auto­ri­ta­ris que han tin­gut accés a Pega­sus, com els EAU i el Mar­roc, són els matei­xos que han esta­blert rela­ci­ons amb Israel el 2020, en uns acords mode­rats per Donald Trump que impul­sa­ven la pro­jecció diplomàtica de l’ales­ho­res pri­mer minis­tre isra­elià, Ben­ja­min Neta­nyahu. L’ús de Pega­sus com a moneda de canvi s’ha prac­ti­cat també amb Hon­gria –únic mem­bre de la UE que va impe­dir que Brus­sel·les demanés la fi de les hos­ti­li­tats entre Israel i Hamas el 2021– i Ruanda –dis­po­sat a rebre deman­dants d’asil depor­tats–, entre altres.

Diuen que aquell va ser el moment en què els repre­sen­tants de l’Aràbia Sau­dita van caure ren­dits als talents de Pega­sus. El 2017, mem­bres d’NSO van reu­nir-se a Xipre amb fun­ci­o­na­ris sau­di­tes per mos­trar-los el sis­tema. El diari isra­elià Haa­retz explica que un tre­ba­lla­dor d’NSO va dema­nar a un dels assis­tents que sortís a com­prar un iPhone, per tal de demos­trar que saber el número de telèfon és sufi­ci­ent per poder nave­gar sense res­tric­ci­ons pel dis­po­si­tiu, fer-lo ser­vir com a càmera o per enre­gis­trar con­ver­ses. Segons la font anònima de Haa­retz, quan els sau­di­tes van veure la demos­tració, “no feia falta par­lar àrab per enten­dre que esta­ven molt exci­tats amb el que esta­ven veient; era el que esta­ven bus­cant”.