estats units
watergate
Mig segle de l’episodi que va sacsejar els EUA
L’escàndol del Watergate va suposar que molts nord-americans comencessin a qüestionar els seus líders
El rerefons és el mateix que el ‘Catalangate’: només cal canviar la Casa Blanca per La Moncloa
En un editorial ‘The Washington Post’, el diari que va destapar el cas Nixon, s’ha fet ressò de l’espionatge massiu a l’independentisme
Gairebé ningú era conscient de la transcendència històrica i política de la notícia que s’estenia com la pólvora per la capital nord-americana. The Washington Post explicava en una breu ressenya que cinc persones havien estat detingudes a dos quarts de dues de la matinada quan intentaven entrar a les oficines del comitè nacional del Partit Demòcrata. Els periodistes de successos de l’època estaven acostumats a fer cobertures d’aquesta mena. A primera vista, semblava una operació policial més i no hi havia cap sospita de la bomba informativa que explotaria després. Tot va passar el 17 de juny de 1972, una data que més tard es coneixeria com l’inici del Watergate: l’escàndol d’espionatge presidencial més important als EUA.
La detenció d’aquests cinc delinqüents, molts d’ells de Miami, va caure com una galleda d’aigua gelada a la Casa Blanca. Als passadissos de la residència presidencial es respirava un ambient de tensió i de molt nerviosisme. Al despatx oval, el president Richard Nixon no donava crèdit del que llegia al diari. Era el principi del seu final. La seva carrera presidencial estava a l’abisme i ningú s’atrevia a predir quines podrien ser les conseqüències.
Hi havia motius més que suficients per perdre els papers en qualsevol moment. I és que aquests cinc suposats “lladregots”, en realitat, eren agents encoberts del servei secret que obeïen ordres directes del president. Tenien com a missió col·locar micròfons als despatxos del Partit Demòcrata i intervenir els telèfons per espiar els seus contrincants polítics.
El mateix dia de la detenció, Bob Woodward, un jove periodista de The Washington Post va anar al jutjat per cobrir la primera audiència d’aquests lladres a qui havien enxampat in fraganti a l’edifici Watergate de Washington. Durant la vista, el reporter es va adonar que un dels arrestats era James W. McCord, el conseller de seguretat de la CIA i que també formava part del comitè per a la reelecció del president. Alguna cosa no feia bona olor.
“Els lampistes”
Woodward i el seu company Carl Bernstein van començar a investigar pel seu compte i van descobrir que, en realitat, tots ells havien estat contractats per dos homes de confiança de Nixon, vinculats a aquest comitè que tenia com a objectiu dissenyar una estratègia per tornar a guanyar els comicis de novembre d’aquell any. Més tard, a aquests cinc se’ls coneixeria com “els lampistes” o “els homes del president” encarregats de resoldre els problemes més incòmodes per al govern nord-americà.
La pressió sobre Nixon augmentava a mesura que passaven els dies. El 22 de juny, en una conferència de premsa, el mandatari va dir que ell no tenia cap mena de responsabilitat en aquesta operació il·legal que va qualificar d’“incident”. Pretenia deixar clar davant l’opinió pública que ell no tenia cap vinculació amb les accions dels cinc delinqüents. Però després es va saber que, en secret, els va pagar grans quantitats de diners per comprar el seu silenci i impedir que expliquessin les raons per les quals estaven aquell dia a les oficines demòcrates. El cap de campanya de Nixon, John Mitchell, sabia que l’escàndol es destaparia en qualsevol moment. Era qüestió de temps. Va presentar la dimissió al·legant que la seva dona li havia dit que prengués aquesta decisió. Els periodistes del diari de la capital federal anaven més avançats i ja havien posat sota la lupa la connexió que hi havia entre els detinguts i els diners confiscats per la policia. Aquests fons procedien de donacions privades per cobrir les despeses de la campanya de reelecció de Richard Nixon i el seu repartiment l’havia controlat fins al més mínim detall el mateix Mitchell. No tenia cap escapatòria.
Bernstein i Woodward volien arribar fins al final. Volien saber què s’amagava darrere d’aquesta operació policial que afectava directament el president de la primera democràcia del món. Van acabar guanyant-se la confiança d’alguns empleats del comitè per a la reelecció del president i van poder obtenir més dades sobre aquesta trama d’espionatge sense precedents. Una comptable i un supervisor de finances van acceptar parlar amb els reporters per entregar més informació, però va ser una persona, que durant més de 35 anys va estar sota l’anonimat i se’l coneixia amb el pseudònim Gola Profunda, laque va acabar lliurant els documents més reveladors als periodistes de The Washington Post.
Es tractava de Mark Felt, director associat de l’FBI. Va acceptar ser el confident amb la condició que aquesta relació es mantingués en absolut secret. És per això que totes les trobades es van fer de matinada en un pàrquing de la ciutat, i així evitaven ser l’objectiu de mirades indiscretes. Quan Woodward canviava de lloc un test del balcó i col·locava una bandera vermella significava que volia parlar amb Felt. Quan Felt volia demanar una cita amb el reporter, marcava amb un retolador vermell la pàgina 20 del diari The New York Times que Woodward rebia cada dia a casa. Res no es deixava a l’atzar. No es podien permetre el luxe de ser descoberts.
El 21 de setembre, amb tota la informació recopilada, The Washigton Post va publicar la notícia que va fer tremolar la Casa Blanca: John Mitchell havia supervisat i aprovat uns fons secrets per espiar els demòcrates. Poques setmanes més tard, l’informe avalava les dades publicades pel diari.
Encara que era un escàndol públic, Nixon va aconseguir el que volia i va guanyar les presidencials sense cap impediment. Però va ser el gener del 1973 quan es van condemnar diverses persones relacionades amb aquesta operació d’espionatge. Entre ells hi havia McCord, l’exagent de la CIA. En una carta enviada al jutge va admetre haver comès perjuri, va confessar que els acusats havien rebut pressions per declarar-se culpables i deia que temia per la seva vida perquè hi havia persones molt poderoses implicades en aquest cas. La situació era insostenible i l’escàndol era més que evident. El Tribunal Suprem va ordenar a Nixon lliurar les cintes secretes sobre les escoltes als demòcrates i els jutges van resoldre en contra del president.
Envoltat per la polèmica, Nixon, que havia guanyat la reelecció, va dimitir el 9 d’agost del 1974. La seva confessió es va transformar llavors en una investigació del Senat que esdevenir clau després de la localització un sistema d’enregistraments al si de la Casa Blanca. Nixon va apel·lar a la immunitat presidencial per evitar entregar les cintes –3.700 hores d’enregistraments–, raó per la qual va acabar intervenint el Suprem, que de manera unànime va forçar el president.
El contingut de les cintes confirmava que Nixon estava almenys al corrent dels espionatges telefònics realitzats al Partit Demòcrata i fins i tot que insistia a subornar els detinguts per irrompre al Watergate. Set persones, incloent-hi el mateix president, van ser acusades formalment el març del 1974 per la intrusió, que va arribar al Congrés en forma de judici polític (impeachment).
L’endemà de la seva dimissió, el seu fins llavors vicepresident, Gerald Ford, va assumir el comandament i va indultar el seu predecessor, cosa que va frenar tot procediment judicial.
L’escàndol va canviar la política nord-americana per sempre i va suposar que molts nord-americans comencessin a qüestionar els seus líders i pensar de manera més crítica sobre els poders de la presidència.
La història torna a repetir-se. Però ara, a Catalunya. Fa uns dies, la revista novaiorquesa The New Yorker va publicar els resultats d’una investigació de Citizen Lab i confirmava que almenys 65 polítics, entre ells Quim Torra i Carles Puigdemont, i altres activistes catalans independentistes havien estat espiats a través del sistema Pegasus, al qual només tenen accés els governs. L’escàndol s’ha batejat com a Catalangate perquè, com també a Washington, suposadament l’espionatge va ser supervisat i aprovat pel govern. El rerefons és el mateix. Només cal canviar la Casa Blanca per La Moncloa. Aquesta tecnologia permet prendre control dels telèfons mòbils, accedir als sistemes d’àudio i vídeo dels dispositius i interceptar missatges de text, contactes o altra informació emmagatzemada. El document conclou que l’espionatge es va dur a terme durant anys. Això ha provocat una guerra oberta entre el govern de l’Estat i l’independentisme. Des de Madrid neguen qualsevol tipus de vinculació i La Moncloa insisteix que “sempre actua d’acord amb el dret i en estricte compliment de la legalitat”. Tot i això, el CNI ha admès ara que els espionatges que es van realitzar van ser sempre amb autorització judicial, però no han revelat qui van ser els investigats.
El diari nord-americà The Washington Post va publicar el divendres 22 d’abril un editorial en què es fa ressò d’aquest espionatge massiu. Amb el títol Democracies shouldn’t surrender to a future of limitless surveillance, el rotatiu defensa que aquest software hauria de ser utilitzat “de forma responsable” pels estats i lamenta que algunes democràcies del món actuïn de la mateixa manera que “règims autoritaris”. A mesura que passen els dies es van coneixent més detalls d’aquesta suposada trama d’espionatge que obre la porta a un escàndol mai vist al nostre territori. Els autors de l’informe assenyalen directament les autoritats espanyoles com les principals sospitoses d’estar rere aquesta operació de vigilància il·legal.
