Quan es va suïcidar, Gabriel Ferrater tenia cinquanta anys, l’edat en la qual un ja té la cara que es mereix. Disposem, ara, d’una trepidant biografia del poeta escrita per Jordi Amat que va més enllà del seu paper en l’entramat literari, editorial i universitari del seu temps. El centre de l’excel·lent treball d’Amat és “la vida d’un home”. L’art de la biografia té limitacions, però quan no és simple xafarderia, sempre projecta llum sobre els qui tenen una certa aura mítica en la nostra imaginació. Saber-ne més se’ns fa irresistible. El poeta de Reus s’havia fet gran a l’ombra de la davallada econòmica d’una família benestant, del suïcidi del pare, de la relació cantelluda amb el germà petit, Joan Ferraté (sense r final), i del refugi intermitent de la mare. La indagació d’Amat suggereix una pauta en els anys de plenitud intel·lectual i poètica de Ferrater: exaltacions successives per noies, sempre vint anys més joves que ell, que eren un antídot per “vèncer la por” (el títol del llibre) i els dimonis del poeta, sempre enlluernades per la seva intel·ligència seductora, i sempre derrotades per l’altre –l’alcohol– que ho va anar arrossegant tot. Fins als cinquanta anys, quan tenia el fetge “com un fregall”, en paraules del metge, i tot l’abocava a l’últim acte fatal. Gabriel Ferrater no deixarà de ser una figura clau del salt a la modernitat cosmopolita de la cultura catalana del tardofranquisme, el que posa en perspectiva March, Riba o Carner, el que deixa fascinats els estudiants de la nova Universitat Autònoma, el que influeix de manera decisiva en els que el sobreviuen, poetes o professors de filologia catalana... Ara, aquesta biografia presenta una vida tocada per un vel de tristesa inefable, per l’alcohol que ho desenquaderna tot, pel testimoni d’una ment brillant que no sembla haver tingut temps d’entendre que la nostra modesta feina en aquest món consisteix a fer-nos una vida que valgui la pena de viure.