El joc d’aliances i oposicions en el gran joc de l’energia s’ha capgirat amb la invasió de Rússia a Ucraïna, i la trama de les relacions d’interdependències energètiques globals es reteixeix, amenaçada pel risc d’un col·lapse causat per l’escassedat de recursos energètics i condicionada pels dubtes de si la substitució de fonts fòssils per renovables s’està duent a terme a prou velocitat.

Justament, el canvi de paradigma energètic, la transició ecològica, hauria estat un dels factors que haurien empès Moscou a menar pel sender de la guerra. “Les noves fonts renovables estan canviant la geopolítica, i qui domina el mercat de l’energia, vol seguir dominant-lo, no ser desbancat”, afirma Joan Ramon Morante, director de l’Institut de Recerca de l’Energia de Catalunya (IREC). Parlem d’un jugador dominant, Rússia, que tenia un mercat ben captiu a la UE, on exportava fins un 45% del gas que consumia; un 33% del petroli i un 46% del carbó. Una UE ben lluny de la sobirania energètica: el 2020, tenia una taxa de dependència energètica del 56%.

No vol perdre pistonada, però alhora és ben conscient que la seva capacitat productiva hauria arribat a la màxima capacitat tècnica.

Un declivi, un acostament al peak oil, que molts observadors estimen global. És el cas d’Antonio Turiel, investigador de l’Institut de Ciències del Mar (CSIC) de Barcelona, per a qui sembla evident que “aviat ens haurem d’adaptar ràpidament a un món menys intensiu pel que fa al consum energètic”. A un pronòstic com aquest hi duen fets com que del 2017 ençà la desinversió de les companyies en la producció de petroli ha caigut un 60%, amb companyies com Repsol, que inverteixen una desena part del que ho feien abans d’aquesta data. Del 2011 al 2014, en un context de preus alts (fins a 120 dòlars el barril), el dèficit d’explotació de les grans empreses del sector era de 110.000 milions de dòlars. La caiguda de la producció no ha estat compensada ni pel fracking ni per les sorres bituminoses, poc rendibles. L’any 2020, l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) ja no s’estava de reconèixer que pot haver-hi una caiguda precipitada en la producció de petroli d’aquí al 2025, i que fins a un 50% de la demanda no seria satisfeta. Ens en salvarà la transició energètica? Per a Turiel, “imaginar un món en què les energies renovables puguin substituir la reducció energètica que estan deixant les fonts d’energia fòssil i que permeti seguir augmentant sense fi la producció i el consum és una quimera”. Certament, transitar cap a les renovables i assolir el zero emissions el 2050 implica un increment de la demanda de materials crítics com mai s’ha vist: multiplicar per 100 la demanda del liti que es necessita per fabricar bateries de cotxe i la de níquel i cobalt per 40.

És dins d’aquesta matriu que tindrà lloc la nova partida del gran joc. Com considera Ramon Noguera, expert en relacions internacionals d’EADA, anem “cap a un món més fluït, en què s’han sobreposat dues transicions: l’energètica, ja prevista i urgent per l’emergència climàtica, i la que suposa apartar les significatives reserves de petroli i gas de Rússia”. Un doble canvi, accelerat, que suposa escometre mutacions que en lloc de fer-se en quaranta anys, s’hauran de fer en deu o quinze.

I en aquest canvi, el joc d’influències i dominis pren nous colors: “Rússia vendrà el seu gas i petroli a la Xina, que li pot oferir tecnologia per prosseguir-ne l’explotació, i aquí tenim un gran bloc asiàtic.” Un gran bloc ben segellat pels 10 bcm de gas amb què Rússia nodrirà la sempre assedegada economia xinesa a través del gasoducte Power Siberia 2.

I Europa, com s’ho ha de mirar? “Caldrà veure com reacciona Europa davant la nova situació de blocs: o tria l’atlantisme, i es recolza en els EUA, o, atesa la importància de la Xina com a gran comprador i venedor de béns i matèries primeres al món, accepta el seu lideratge.” Pel que fa als EUA, Joe Biden, tot seguint la política d’acostament de Barack Obama, “s’acosta a Veneçuela i a l’Iran, que disposen de reserves importants, per fer pressió sobre Putin”. En el cas veneçolà, un país que té capacitat de produir 700.000 barrils de petroli al dia, tanmateix hi ha dubtes, ja que com avisen els experts, ara mateix no té els recursos per produir el petroli que demanen els nord-americans.

A més, amb el benentès que el fracking té els dies comptats, els EUA han incrementat exponencialment la seva capacitat de liqüefacció de gas, i ara amb més de 50.000 m³/any, són el primer productor de gas liquat al món, i per col·locar-lo a la tan necessitada UE, ja li va bé que quedi neutralitzat a conseqüència de la guerra el gran gasoducte Nord Stream 2 que transporta el gas rus al centre d’Europa.

“El canvis en el model energètic acostumen a ser lents, però hi ha excepcions, com quan s’esdevé un xoc com la guerra”, explica Marie Vandendriessche, investigadora d’EsadeGeo. I en aquesta circumstància, hi haurà un joc més tàctic, en el curt termini, que “consistirà a desfer-se de la dependència energètica de Rússia, per arribar al 2030 sense cap lligam, i amb els dubtes del preu que pugui arribar a tenir el seu substitut, el gas natural liquat, i com accelerar-ne l’increment”. El joc més estratègic és per al mitjà termini, i és “accelerar la transició cap a les renovables, i aquí també hi ha la incertesa de com garantir que s’emmagatzemarà adequadament l’energia en bateries per assegurar en tot moment el subministrament”. Vandendriessche és de les que es mostra confiada en el joc que pot donar l’hidrogen verd: “La UE hi confia, hi inverteix molt. Per a la indústria de gran consum energètic, l’hidrogen verd pot ser un substitut del gas natural.” A més, “si l’electròlisi per aconseguir hidrogen es fa a partir de les renovables, és un gran benefici per a l’agenda de sostenibilitat i la consecució de la sobirania energètica”.

Ha estat inevitable establir un paral·lelisme entre aquesta crisi i la del 1973 amb el petroli. Aleshores, el desllorigador també va ser una guerra, la de Yom Kippur entre Israel i Palestina. Ara, és el gas el que ocupa l’escaquer. L’Estat espanyol per donar molt de joc en aquest capítol geopolític, en la mesura que el gasoducte Midcat, extensió de l’algerià Medgaz i que ara es troba aturat a Hostalric, entraria en el dibuix que s’està fent d’un nou mapa de connexions energètiques, esperonat per Alemanya, que vol redissenyar les seves fonts de subministrament energètic, després de l’aturada del Nord Stream 2, una infraestructura que està abocada a ser objecte de negociació política per a un “tractat de pau” entre Alemanya i Rússia. Val a dir que sumant el gas transferit via MidCat al de les connexions basques, hom podria aportar fins a 17 milions de m³ de gas a l’any, una mica més del 10% del que subministra Rússia a la UE.

A banda d’aportar el MidCat, l’Estat espanyol ofereix sis plantes de regasificació -Alemanya no en té cap al seu litoral- que li atorguen un paper interessant des del punt de vista logístic. Això, però, interpel·la França, que no és partidària de cap mena de connexions amb el sud dels Pirineus, ja siguin per carretera, per ferrocarril o energètiques. En la seva concepció de la relació de forces, a França no li interessa que les xarxes energètiques espanyoles portin el gas al cor d’Europa, però Espanya té com a aliat per jugar la carta del MidCat Alemanya, i Itàlia, que -potser per pressionar França- també ha proposat un gasoducte Barcelona-Gènova. Itàlia és un país molt gasista, que consumeix 76 milions de m³ de gas a l’any i, com ha suggerit el primer ministre, Mario Draghi, caldria pensar en un hub gasístic del sud d’Europa, connectat amb Algèria, ja sia a través del MidCat o del Transmed, que arriba a Sicília des d’Algèria, via Tunísia.

Són especulacions molt llamineres, però Juan Andrés Díez de Ulzurrun, director general d’Enagás, s’estima més posar aigua al vi, i creure que “si les indústries alemanya i italiana són tan competitives és gràcies al gas rus, molt més barat que el que puguin oferir els països del sud d’Europa, de manera que és previsible que quan la relació amb Rússia torni a la normalitat, serà molt difícil reduir la dependència respecte d’aquell país, perquè reduir-la seria disparar en la línia de flotació de la competitivitat industrial”.

Mentrestant, algú en treu profit: el gas natural liquat surt de les plantes dels EUA a 30 euros el Mw, i a Europa es ven a 100 euros. Les plantes de liqüefacció dels EUA tenen prou capacitat per carregar bucs i bucs. Així, com s’explica que n’hi hagi una desena d’ociosos entre la badia d’Algesires i el golf de Cadis? S’està retenint l’oferta per especular amb el preu?

Com veiem, el nord d’Àfrica també és part important de l’escaquer, i no només amb el joc que té a veure amb el gas algerià. Com explica Lurdes Vidal, directora de l’Àrea del Món Àrab i Islàmic de l’Institut Europeu del Mediterrani (IEMed), “el Marroc té un dels plans d’energia neta més ambiciosos del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient, i per això Alemanya s’hi ha reconciliat, ja que té un gran projecte amb el Marroc de desenvolupar un pla basat en l’hidrogen verd i escapar així de la dependència del gas rus”. Efectivament, les possibilitats eòliques i solars del Marroc són evidents. Es beneficia de més de 3.000 hores de radiació solar a l’any, que equivalen a 1.825 kwh per m³. Pel que fa a l’energia del vent, compta amb 3.500 km de costa atlàntica amb una velocitat de ventilació entre 7,5 i 11 metres per segon. Un elevat potencial de generació elèctrica mitjançant renovables que ha de dur a fer servir part de la potència a produir hidrogen verd, fins a un 4% del mercat mundial el 2030, si es compleixen les previsions de la seva estratègia nacional, que s’imposa exportar el 2030 fins a 10 Twh, després de construir 6 GW de nova capacitat de generació renovable. Alemanya vol col·laborar amb el Marroc transferint-li tecnologia Power-to-X per produir hidrogen verd i invertint-hi 300 milions d’euros. L’acord, bloquejat per Rabat per l’estratègia de la UE respecte del Sàhara Occidental, ha experimentat un tomb amb Alemanya i Espanya al capdavant, després de la “traïció diplomàtica” al Front Polisario per part d’Europa, que ara reconeix la fórmula que proposa el Marroc d’una autonomia i arracona el dret a l’autodeterminació del poble saharauí.

El Marroc no és l’únic país que emergeix com a futura potència de l’hidrogen verd. L’Agència Internacional d’Energies Renovables (IRENA) identifica com a prou ben posicionats per esdevenir potències exportadores en la partida de geoestratègia de l’hidrogen Austràlia, Xile, l’Aràbia Saudita, Namíbia i els Estats Units.

“El desert australià, el d’Atacama a Xile, pel que fa al potencial fotovoltaic, i el nord d’Europa, la Patagònia argentina, diverses àrees del Canadà, la costa atlàntica del Sàhara Occidental per explotar l’energia del vent, han despertat l’interès de països industrialitzats com ara Corea del Sud i el Japó, que tenen poca capacitat de produir renovables però que volen assolir la neutralitat climàtica, i si això no ho poden fer al seu territori, o cercaran lluny de les seves fronteres”, afirma Joan Ramon Morante, director de l’IREC. Efectivament, hi ha fortes inversions d’aquests països en indrets com el gran desert australià -1.371.000 km², el 18% del territori–. Entre els projectes que criden més l’atenció, hi ha Desert Bloom, de 10 Gw de potència, radicat a Tennant Creek (Territori del Nord), i que suposarà esmerçar 10.700 milions de dòlars, amb la particularitat que l’empresa promotora, Aqua Aerem, pretén capturar l’aigua que es necessita per produir hidrogen de l’atmosfera. L’hidrogen que es pot produir a partir de les renovables “es pot convertir en una molècula que es pot transportar mitjançant vaixells hidrogeners, que poden salpar tant d’Austràlia com d’estats de l’Amèrica del Sud com ara l’Uruguai i l’Argentina, amb una alta capacitat d’energia eòlica, i Xile, que al desert d’Atacama pot instal·lar grans plantes fotovoltaiques per produir hidrogen de km 0, que es podrà emmagatzemar i transportar a Europa per vendre’l en qualsevol mercat”.

Així doncs, ja tenim nous jugadors que poden entrar al taulell de la geopolítica de l’energia.

A principis d’any, el diari Financial Times sorprenia tothom informant que la Comissió Europea proposaria al Parlament Europeu incloure l’energia nuclear en la llista d’activitats econòmiques sostenibles de la UE, l’anomenada “taxonomia verda”. Es qüestionava així tot el Green Deal comunitari? Alentir el ritme d’implantació de la transició energètica a la UE? Per a Daniel Pérez, representant d’UNEFCAT, associació del sector fotovoltaic, “aquest canvi en la taxonomia és clarament desafortunat, i obeeix la lògica d’Alemanya, pel que fa al gas i, sobretot, de França, un país amb una indústria nuclear molt potent”. Pérez adverteix, però, que, al capdavall, “hi ha uns objectius d’implantació de les energies renovables que s’han de complir, que no inclouen l’energia nuclear”. Val a dir, però, que incloure el gas i l’energia nuclear en la taxonomia verda té unes conseqüències no gens menyspreables: “A efectes de finançament, si declaro com a verd un projecte energètic a partir del gas o la nuclear, puc entrar en programes de bons verds o inversions del Banc Europeu d’Inversions (BEI). És una via per facilitar la inversió.” I aquí caldrà veure cada país, perquè “els números són tossuts, i és difícil que algú se li acudeixi invertir en cicles combinats, però una altra cosa pot ser esmerçar diners per a un gasoducte com el MidCat o plantes de regasificació de GNL”. Per a Daniel Pérez, sembla clar que en el futur immediat, el gas jugarà el seu rol com a vector tèrmic, com a fons de protecció de la instal·lació elèctrica. El gas, en casos com l’alemany, es posa la careta de tecnologia verda, “perquè així poden clausurar les mines de carbó progressivament”. Una estratègia de joc en què resta obsoleta la infraestructura del cicle combinat, però en què “la desaparició del gas de calefacció o l’industrial serà molt més lenta”. En les partides de futur, en què pot entrar en escena l’hidrogen, Pérez creu que “pot tenir molt de sentit construir plantes aquí, per recollir els avantatges de la solar fotovoltaica”. I tenir vocació exportadora: “El MidCat s’hauria d’aprofitar per transportar-lo a l’exterior, no tindria sentit que passés com amb la biomassa, en què venem la matèria primera a França per després comprar energia generada a partir de biomassa que procedeix de Marsella.”

Molts observadors no deixen de sorprendre’s que en l’estat actual de les coses, en què tothom malda per desprendre’s de la dependència energètica de Rússia, hi hagi una reivindicació de l’energia nuclear, quan aquest país és un gran proveïdor en aquest camp. Si bé és un actor menor quant a l’extracció a escala mundial, amb un 5%, no ho és pas com a transformador de l’urani que s’extreu al veí Kazakhstan, que es fa càrrec actualment de més del 40% d’urani que es produeix al món. El paper de Rússia és el de convertir urani triturat en hexafluorur d’urani, fins a un terç del subministrament mundial del 2020. Així mateix, Rússia també té el 43% de la capacitat d’enriquiment mundial. En el camp de les relacions perilloses, si Alemanya al seu moment es va associar amb Rússia per al subministrament, França fa anys que ho fa en el vector nuclear. Sense anar més lluny, l’any passat la francesa Framatome, propietat d’EDF, va associar-se amb Rosatom, la corporació nuclear estatal de la Federació Russa, per processar urani a la planta que aquesta darrera té a Alemanya. Per a Pep Puig, president d’Eurosolar Espanya, “recuperar l’energia nuclear seria un error brutal, tant des del punt de vista polític, com de l’econòmic i tecnològic”. Només cal veure que “França té la meitat dels seus reactors aturats per problemes tècnics”. Al seu parer, la proposta de la Comissió per fer verdes el gas i la nuclear “és una maniobra de distracció, i no s’hi val a badar, la transició energètica tal com ha estat concebuda és simplement deixar de cremar, i cenyir-se al que ja s’ha acordat, com és ara, en el cas alemany, al tancament de les centrals nuclears i de les mines de carbó”. Però hi ha una altra interferència, que en el futur pot ser problemàtica, “i és el fet que França té armament nuclear.” El país veí té unes 350 ogives, cosa que la situa com un dels grans senyors de la guerra global, paper al qual no vol renunciar, tot i entrar en clara contradicció amb el compromís de la transició energètica. Per a la professora de la UOC Ana Isabel Jiménez Zarco, en un context de mercat com l’actual, en què els preus pateixen de febre alcista ara i adés, “no s’hauria de descartar rebaixar les expectatives ecològiques de la transició energètica i tornar a les nuclears, amb l’objectiu d’estabilitzar els preus”. Jiménez Zarco també creu que la implantació d’energies renovables potser no pot arribar a compensar la desinversió que s’està fent en la producció de petroli: “Si no tenim prou producció, potser haurem de tornar a pensar en el fracking, recuperar les nuclears o altres alternatives, abans de caure en el col·lapse a què ens pot dur una elevació excessiva dels preus.” L’únic efecte positiu que se li pot trobar a l’atac de Rússia a Ucraïna, dins la nova geoestratègia, és que “ens confirma que el camí realment segur és reduir la dependència dels combustibles fòssils, cosa que és possible perquè tenim una resposta tecnològica, que són les energies renovables”, diu el professor d’economia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i president de la cooperativa Som Energia, Albert Banal-Estañol. Però és clar, cal fer-ho “ben de pressa, i no només pensant a mitigar l’emergència climàtica que pateix el planeta, sinó també l’estabilització dels preus, que es pot aconseguir amb el benentès que a moltes hores del dia l’energia és a preu zero per la incidència de les renovables”. Creu que el debat nuclear “només ha de ser si les centrals es tanquen més aviat o no, fer-ne de noves no té sentit pels terminis de temps i perquè l’energia ha d’anar cap a un model descentralitzat, en què es consumeixi allà on es generi, potenciant el productor -consumidor–, que és qui pren les decisions.”