Catalunya, posa’t eficient per al planeta
Catalunya rebrà 480 milions d’euros de la UE en tres anys per impulsar la rehabilitació. Les barreres que fins ara han frenat l’activitat es mantenen i amenacen l’èxit
“Lloguer de casa d’alt nivell a Vallvidrera moblada i decorada amb grans pintures contemporànies; destaquen la seva reforma integral de disseny amb les màximes qualitats i les seves impressionants vistes de Barcelona; té una superfície de 268 m² i es lloga per 8.000 euros al mes.” Aquest és un anunci real publicat per una immobiliària d’habitatges de luxe. Al final també es pot llegir la seva qualificació energètica: G, en majúscules i vermell.
En una escala que comença amb la lletra A de color verd i segueix l’ordre alfabètic, la G és la pitjor nota que es pot rebre. La qualificació es calcula a partir del consum d’energia necessari per assolir un cert nivell de confort i les emissions de CO2 que comporta. La família que llogui aquesta casa de Vallvidrera haurà de sumar als 8.000 euros de la renda mensual una important factura energètica i saber que la seva nova llar és un llast en la lluita contra el canvi climàtic.
“La qualificació energètica és, de moment, paper mullat”, es lamenta Assumpció Puig, degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (Coac). “El consum energètic de l’habitatge no és un argument de venda important”, reconeix Óscar del Río, director general de Knauf Insulation Iberia, un fabricant de material aïllant.
Knauf forma part del Consorcio Passivhaus, una associació que promou la construcció d’edificis passius, és a dir, que consumeixin poca energia, de forma eficient i de fonts renovables, a fi i efecte que tinguin un balanç net zero d’emissions de gasos d’efecte hivernacle. Per a aquests immobles la lletra A es queda curta. Cal esperar que en un futur no gaire llunyà els edificis on viurem i treballarem tendeixin a ser passius. Però la realitat present és que els immobles són part important del problema que té el planeta, ja que, només a la Unió Europea, són responsables del 40% del consum d’energia final i del 35% de les emissions dels gasos d’efecte hivernacle. Per això, Brussel·les ha posat en el punt de mira el sector residencial dins l’objectiu de descarbonitzar l’economia per al 2050. I no tant pel que es construirà a partir d’ara, sinó pel que ja s’ha construït.
A Catalunya hi ha més de 2,7 milions d’habitatges en edificis plurifamiliars, el 87% dels quals es va aixecar abans dels anys vuitanta. És amb posterioritat que entren en vigor les primeres normatives de construcció que recomanen aïllaments, però no és fins al 2006, a les portes de l’esclat de la bombolla del totxo, que s’aprova el Codi Tècnic de l’Edificació i es comença a construir pensant en la necessitat de reduir el consum d’energia. En conseqüència, quan es mira el parc existent des del prisma de l’eficiència, hom observa que la lletra més freqüent entre els 1,3 milions de certificacions registrades és l’E i la segona, la G, i que el 93% del total té de la lletra D en avall: és un parc envellit i ineficient. Cal fer un esforç de rehabilitació de grans proporcions i en un temps rècord per actualitzar el parc d’habitatges amb criteris energètics i no només això.
A Catalunya acaba de començar a arribar la primera partida dels fons europeus (seran uns 480 milions en tres anys), procedent del paquet dels Next Generation (NGEU), que serviran per donar una empenta inicial, amb la intenció que tingui continuïtat perquè la feina no s’acaba en tres anys. Totes les fonts consultades coincideixen a afirmar que mai fins ara s’havien dedicat tants diners a la rehabilitació i que ha de significar un punt d’inflexió. Des del sector públic, José Antonio Artímez, director de Consorci Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (CMH), és taxatiu: “Ara o mai.” I també, des del privat, Àlex Sastre, president de la comissió de rehabilitació de l’associació de promotors i constructors, APCE: “És una oportunitat sense precedents.”
Un altre aspecte de consens és més aviat una advertència: hi ha el risc de no aprofitar-los al màxim perquè no s’estan atacant els factors de fons que han fet fins ara de la rehabilitació una activitat secundària. L’informe Euroconstruct, elaborat per un grup d’anàlisi independent, estima que a Espanya el pes de la rehabilitació (residencial i no residencial) és el 30% del total de la construcció (tenint en compte l’obra nova i l’enginyeria civil); la mitjana europea és del 42%, i als països capdavanters, que són Itàlia i Alemanya, és del 61% i 54%, respectivament.
No es pot oblidar que la dificultat afegida en el procés que s’obre ara és que hi ha terminis que s’han de complir: en el cas de l’execució de les obres, han de ser posteriors a l’1 de febrer passat i abans del 31 de juny del 2026; si no, els ajuts es perden o els aprofitaran altres que ho facin millor.
La falta de cultura de rehabilitació a la societat és segurament la principal barrera a superar. Catalunya té una habilitat contrastada a promoure, enderrocar i construir des de zero generant gran quantitat de residus en el procés. Per rehabilitar cal una altra mentalitat que posi en la balança altres elements que fins ara no s’han tingut tant en compte. A més de l’estalvi energètic i de la consciència mediambiental, modernitzar les llars és bo, per exemple, per a la salut individual i col·lectiva. Hi ha evidències científiques d’això: un estudi de l’ISGlobal, una institució de recerca enfocada als reptes de la salut, apunta al fet que la inversió en rehabilitació té una relació directa amb la despesa sanitària, en el sentit que, quan la primera puja, la segona baixa (vegeu l’entrevista de la pàgina 6).
Ara bé, la realitat és que normalment es rehabilita in extremis, s’intervé amb una mentalitat de mínims i no precisament per motivacions ecològiques. Massa sovint es fa a instàncies del cos de Bombers, després que elements arquitectònics s’hagin precipitat perillosament a la via pública. A la ciutat de Barcelona, el 50% de les sortides dels Bombers per aquests temes tenen l’origen a les façanes i l’altre 50% involucren elements estructurals. Aleshores la comunitat de propietaris aprova les famoses derrames per una intervenció molt cenyida al problema i a la llarga acaben sent cares: “Hi ha comunitats que posen i treuen bastides amb una gran facilitat en comptes de fer una actuació integral, quan la bastida pot suposar el 20% del cost total de l’obra”, calcula Del Río.
Tenint en compte que hi ha molts edificis en règim de propietat horitzontal (80%), sovint passa que hi ha veïns que tenen dificultats econòmiques i això limita la intervenció. Aquí la figura de l’administrador de finques és clau, perquè, podent actuar com a motor de reformes més ambicioses, sovint actua com a fre per falta de coneixement o perquè se cenyeix a demanar pressupostos a les empreses habituals. En definitiva, més que una reforma a consciència es fa un rentat de cara.
No cal dir que rehabilitar per reduir el consum energètic fins ara ha estat el menys provable: potser perquè la població encara no té interioritzat el vincle directe que hi ha entre l’estat de conservació de casa seva i el medi ambient. O perquè no hi veu raons econòmiques de pes. “El nostre clima moderat no ajuda, perquè quan és extrem el retorn de la inversió és més evident”, assegura Francisco Diéguez, director general de l’Institut de Tecnologia de la Construcció (Itec). Però aquest clima més benèvol no ens eximeix d’haver de posar la calefacció a l’hivern o l’aire condicionat a l’estiu, i en cases pitjor aïllades que les dels països amb temperatures més extremades la factura d’energia pot ser, en determinades zones, més elevada.
La situació és tan calamitosa que la part positiva és que en molts edificis, per mínima que sigui la intervenció, el guany és molt evident. Segons Eurima, l’associació europea de fabricants d’aïllament, intervenint sobre la principal font de pèrdua d’energia, que és la falta d’un aïllament tèrmic adequat a façana, coberta i mitjanes, es pot aconseguir retallar fins a un 80% el consum. Segons una simulació sobre el retorn econòmic d’una rehabilitació amb criteris energètics en el cas d’habitatges plurifamiliars a Barcelona, que implicaria passar d’una qualificació energètica E a una B, l’estalvi resultant seria d’uns 800 euros anuals (la hipòtesi és que els preus de l’energia creixeran un prudent 3% cada any), així que la inversió inicial es podria amortitzar en 12 anys i aleshores començar a generar beneficis.
Recapitulem: la reducció de la factura de la llum, estalviar-se problemes de salut, les generoses ajudes per finançar les obres i les condicions fiscals i de finançament excepcionals de la campanya que acaba de començar (vegeu el detall a la pàgina 5) semblen bons arguments per aconseguir adhesions en massa de comunitats de propietaris.
Afegim-ne un altre: rehabilitar fa incrementar el valor de l’immoble en el mercat. A Burgos una intervenció per actualitzar els barris de Río Vena i San Cristóbal, construïts als anys setanta, ha revalorat els pisos un 30%, en el primer cas, i n’ha doblat el preu en el mercat, en el segon. En general, “es calcula que l’increment patrimonial multiplica per tres la inversió efectuada”, afirma Artímez. El director del CMH, un organisme habituat a canalitzar ajudes a la rehabilitació, apunta una altra dada interessant: els barris més benestants són els que primer i en major mesura capten recursos per millorar els edificis; en canvi, els més pobres, que són també els que més ho necessiten, demostren menys habilitat en aquest sentit.
En descàrrec de la ciutadania, s’ha de dir que entendre com funcionen les ajudes no és fàcil, més aviat al contrari: “És molt enrevessat; el mateix sector té dificultat per explicar-ho”, reconeix Àlex Sastre.
Per un motiu o per un altre, Assumpció Puig insta a endegar urgentment una gran campanya de comunicació: “Ens amoïna que no hi hagi prevista una campanya institucional que empoderi la gent perquè sigui un motiu d’orgull rehabilitar la casa i que diguin: «Anem a fer-ho!»” Puig té al cap la mobilització aconseguida amb “Barcelona, posa’t guapa”, amb què l’Ajuntament de Barcelona va poder transformar la ciutat grisa que va sortir de la dictadura. Va començar el 1985, en temps de l’alcaldia de Pasqual Maragall i quan encara no era ciutat olímpica. En aquell moment les ajudes públiques eren limitades, per la qual cosa incentivar la iniciativa privada era clau i no obstant això es va crear un esperit engrescador de participar en un esforç col·lectiu que, qui ho va viure, ara ho troba a faltar.
S’ha de dir que els ajuts NGEU que arriben del Ministeri a Catalunya es reparteixen a tres organismes públics competents a l’hora de tramitar i assignar els recursos, són el Consorci de l’Habitatge de Barcelona, per a la ciutat de Barcelona; el Consorci Metropolità de l’Habitatge, per a la resta de municipis que formen part de l’AMB, i l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, per a més enllà de l’AMB. Cadascú en el seu àmbit ha de fer la convocatòria -el ritme està sent diferent. Qui porta avantatge és el CMH, que canalitzarà 100 milions en els tres anys: “Són diners que ens arriben quan ja fa temps que estem en marxa, per tant seran per ampliar i reforçar la nostra línia de treball”, assegura Antonio Balmón, alcalde de Cornellà i president del CMH.
Als 35 municipis que envolten Barcelona hi ha més de 600.000 habitatges i el 70% van ser construïts abans del 1981, fet que els situa com a objecte d’actuació prioritària: “Ens hem dotat d’instruments per fer pluja fina i arribar al màxim de ciutadans”, diu Balmón. En aquest sentit, han creat un simulador en línia que permet als propietaris saber quines ajudes poden rebre i com finançar la inversió en funció de l’abast de les actuacions que facin sobre l’habitatge. A més, enviaran cartes a tots els domicilis perquè la informació sigui màxima.
Baula dèbil.
Els ajuntaments són els únics competents per autoritzar obres al seu municipi i primer han de revisar que les sol·licituds s’adapten a la normativa local i general, però en el cas dels consistoris petits, amb recursos limitats, és una tasca complexa i lenta. La llei preveu que una part es pugui delegar a entitats col·laboradores (ECA), però en la pràctica no es fa. La Diputació de Barcelona ha proposat que l’habilitació i control de les ECA es faci per tot el territori i no per Ajuntament: “Ajudaria a fer més àgil i ràpid el procés”, diu Ferran Barba, cap del servei d’Urbanisme. Respecte a això, L’Econòmic s’ha posat en contacte amb la Generalitat però no ha obtingut cap resposta.
A falta d’aquests recursos, la Diputació de Barcelona, institució que fa anys que treballa per posar la rehabilitació residencial en l’agenda política dels municipis, formant, informant i ajudant-los a definir estratègies, ha aprovat un model d’ordenança per unificar criteris a l’hora de classificar i tramitar autoritzacions d’obres, perquè ara hi ha molta diferència entre municipis i és una dificultat afegida. També mira de facilitar la coordinació entre els tècnics municipals i els col·legis professionals implicats en aquest procés: arquitectes, aparelladors i administradors de finques, diu Sònia Ballester, responsable de l’àrea d’Habitatge.
Cal recordar que per rebre l’ajut cal justificar tècnicament que l’actuació a executar assolirà uns nivells d’estalvi energètic. Per coordinar tots els professionals implicats i fer que siguin proactius, la Generalitat ha arribat a un acord amb els respectius col·legis i s’han creat les anomenades OTR, oficines tècniques de rehabilitació, que han d’informar, assessorar i acompanyar els professionals i els ciutadans. Barba pensa que les OTR també haurien pogut fer la inspecció tècnica dels projectes: “S’ha perdut una oportunitat.”
Per la seva banda, els administradors de finques veuen aquesta col·laboració amb l’administració com un reconeixement: “Fem una tasca social silenciosa intercedint en comunitats on són freqüents els problemes de convivència; ara el 80% dels edificis estan administrats i som clau a l’hora d’aprofitar els ajuts”, afirma el president del Col·legi de Tarragona, Fabià Huguet. Arquitectes i aparelladors també diuen estar preparats per al repte.
Preus disparats.
La intensitat dels recursos públics és clau per activar una demanda que per si sola costa de moure. Això ara es té i cal veure si Catalunya sap aprofitar l’oportunitat.
Un sector en construcció
Per posar al dia el parc residencial, cal multiplicar per 10 el que s’anava fent fins ara. Els NGEU són una accelerada en aquest sentit. La previsió és que el sector de la construcció, fins ara molt centrat a aixecar de bell nou, es reconfiguri per dedicar-se prioritàriament a conservar i millorar el ja fet. Però caldrà un esforç en la professionalització d’una activitat en alguns casos poc formal.
Francisco Diéguez (Itec) demana redoblar els esforços de la formació tècnica i professional: “Només així ens assegurarem un nivell potent de rehabilitació.” Ha de millorar l’atracció i qualificació de treballadors i també la innovació. Es diu que la rehabilitació no és pot industrialitzar però Óscar del Río (Knauf) ho nega: “Es treballa en solucions per fer-ho.”
Que la factura no sigui una excusa
Catalunya rebrà 480 milions d’euros del NGEU per rehabilitar, de manera que es calcula que, amb la inversió privada, l’activitat pot rebre un impuls de 722 milions en tres anys. Una part va destinada al programa de barris, que fan els ajuntaments, i una altra a ajudar els particulars a finançar les obres de millora energètica, però el gruix –uns 246 milions– s’adreça a les comunitats per a reformes d’edificis. Les convocatòries es faran cada any i s’estableix segons un règim de concurrència no competitiva: és a dir, el primer que arriba és el primer a rebre’ls. Però, si els diners disponibles no s’esgoten, els ajuts aniran a altres comunitats que ho necessitin i viceversa: “L’eficiència i l’agilitat són clau”, subratlla Celestí Ventura, del Caateeb.
El punt de partida és la fotografia actual de l’edifici. Alguns immobles ja han passat la inspecció tècnica (ITE), tot i que només són el 30% dels que hi estan obligats, i el certificat energètic. Si no es disposa d’aquesta informació, les ajudes subvencionen el 100% del llibre de l’edifici (que és un document que recull aquestes i altres dades) i també sufraguen l’elaboració del pla d’actuació.
A partir d’aquí, si el projecte de rehabilitació aconsegueix una reducció d’almenys un 30% del consum d’energia, les ajudes del programa d’edificis subvencionen un 40% del cost total de l’obra. Aquesta subvenció pot ser progressivament més alta (fins al 80%) si la rebaixa de consum també ho és, fin a un màxim de 21.400 euros per habitatge. Per facilitar la presa d’acords al si de les comunitats de propietaris, la Generalitat va modificar el Codi Civil per tal que puguin tirar endavant amb la majoria simple i comprometent el conjunt de l’edifici. En el cas de famílies amb pocs recursos, hi ha fórmules de finançament del 100% de l’obra.
Les ajudes subvencionen el projecte de rehabilitació, i no només les actuacions destinades a reduir el consum d’energia, de tal manera que s’hi poden incorporar millores d’accessibilitat, estructurals o d’una altra naturalesa.
El 60% no subvencionable es pot finançar. El govern català ha signat acords amb diversos bancs per facilitar línies de crèdit a tipus fix que no superaran el 5,90% anual amb un període de 10 anys per amortitzar la inversió i que es començarien a pagar un cop enllestida l’obra. El Caateeb estima que la quota mensual del préstec podria oscil·lar entre els 80 i 100 euros: “La comunitat no posarà la mà a la butxaca fins que les obres no estiguin enllestides i es comencin a beneficiar de l’estalvi en la factura energètica”, assegura Ventura.
Com que el requisit per accedir als ajuts és certificar una important reducció de l’energia necessària per escalfar o refredar la casa, hi ha un grup d’edificis candidats a beneficiar-se preferentment per aquest programa, que són aquells immobles construïts a partir dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, amb molta façana exterior i procediments constructius poc exigents. La intenció dels col·legis professionals activats és adreçar-se als propietaris dels immobles.
Són actuacions que impliquen tot Europa i hi ha països que porten avantatge, com ara Itàlia. El govern de Mario Draghi ha optat per un superbonus de rehabilitació del 110%: els beneficiaris es poden restar dels seus impostos durant cinc anys els costos de les obres i de les despeses financeres. Les actuacions s’han disparat. “Allò que pot passar aquí entre comunitats podria passar a Europa entre països, si no aprofitem al màxim els ajuts, els reclamaran altres”, adverteix el director general de Knauf Insulation Iberia.