Que el vent no bufi a favor

En poc més d’un mes es com­pli­ran deu anys dels grans focs de l’Empordà. A comar­ques giro­ni­nes encara els tenim ben pre­sents. Qua­tre morts, quasi 14.000 hectàrees cre­ma­des, divuit muni­ci­pis afec­tats i sis dies que van ser un infern. Masies i fin­ques des­tros­sa­des, esta­bli­ments que ho van per­dre tot i una terra erma i gri­sosa que durant molts anys ens ha recor­dat la fata­li­tat d’aquells dies. Com altres epi­so­dis que hem vis­cut en aquest país. Horta de Sant Joan, 2009, les fla­mes afec­ten unes 1.100 hectàrees però la tragèdia és la mort de qua­tre bom­bers que par­ti­ci­pa­ven en les tas­ques d’extinció. Any 1994, al Bages i al Ber­guedà, tres focs simul­ta­nis des­tru­ei­xen 46.000 hectàrees en qua­tre dies. 2019, la Torra de l’Espa­nyol: més de 5.000 hectàrees devas­ta­des. 1994, Gualba: el foc s’estén fins al Mont­seny, on cre­men 11.000 hectàrees, quasi un miler de parc natu­ral. 1998, Agui­lar de Segarra: un dels incen­dis més ràpids mai vis­tos al país crema 27.000 hectàrees en tres dies. Són només alguns dels grans focs que s’han vis­cut a Cata­lu­nya i que incloíem en un dos­sier en aquest diari, el febrer pas­sat, en què titulàvem “Apa­gar l’incendi abans que cremi”. Ja en aquell moment s’aler­tava d’un estiu de grans focs a causa de la sequera i les con­di­ci­ons climàtiques. I ja hi som pel tros. Fins i tot superant les expec­ta­ti­ves que ens expli­ca­ven els experts a l’hivern.

El pro­blema rau en el fet que la pre­venció d’incen­dis ja va més enllà de la res­pon­sa­bi­li­tat indi­vi­dual de no tirar buri­lles, no fer fogue­res ni acti­vi­tats peri­llo­ses a segons qui­nes hores del dia. Con­ti­nua sent vital i impres­cin­di­ble, però no n’hi ha prou. L’emergència climàtica ha con­ver­tit els bos­cos en espais extre­ma­da­ment vul­ne­ra­bles i la tem­po­rada d’incen­dis s’amplia. Només cal veure els epi­so­dis d’aquests dies. I és tan sols mit­jan juny! Quin serà el balanç de l’estiu? La situ­ació ens fa témer el pit­jor. Quasi només ens queda ser el màxim de curo­sos amb les nos­tres acci­ons, cre­uar els dits i, en aquesta ocasió, espe­rar que el vent no bufi a favor.