A nivell d’Església, la pandèmia de la covid-19 ens ha obli­gat a moder­nit­zar-nos, com també ha pas­sat a la resta de la soci­e­tat. Però al mateix temps també ens ha por­tat a des­co­brir allò que és més essen­cial de la nos­tra vivència. A nivell hos­pi­ta­lari s’ha vist alte­rada la vivència comu­nitària, és a dir s’han hagut de tan­car, per raons sanitàries, espais de con­vivència com podria ser la missa, per no tren­car el tema de les bom­bo­lles. Però en canvi s’ha poten­ciat molt l’atenció indi­vi­du­a­lit­zada d’aque­lles per­so­nes que ho dema­na­ven. S’ha fet un gran esforç de coo­pe­ració entre l’àmbit de l’atenció psi­cològica, els mossèns en els ser­veis reli­gi­o­sos i també les per­so­nes d’altres con­fes­si­ons que venien a aju­dar-nos en els moments neces­sa­ris.

La nove­tat de la covid-19 ha estat que aquesta pro­xi­mi­tat que les per­so­nes bus­quem en Déu també ha estat pos­si­ble a distància. Hem uti­lit­zat la tau­leta per afa­vo­rir -la. No es tracta d’usar una tau­leta com ho pot fer de manera genèrica qual­se­vol per­sona a casa seva, sinó de fer-la ser­vir perquè les per­so­nes que tenen difi­cul­tats de mobi­li­tat o difi­cul­tats cog­ni­ti­ves puguin tenir l’acom­pa­nya­ment que neces­si­ten i que, alhora, hi hagi una comu­ni­cació fluida amb la família. Aquesta comu­ni­cació, en un moment d’aïlla­ment i encara que sigui molt poètic dir-ho així, faci­lita una pro­xi­mi­tat de fines­tra. I això és el que hem inten­tat fer pos­si­ble, tant a l’hos­pi­tal Santa Cate­rina com a l’hos­pi­tal Josep Tru­eta.

Les pri­me­res set­ma­nes del març del 2020 van ser un moment duríssim, perquè no teníem temps per assu­mir tots els can­vis que estàvem vivint. La trans­for­mació dels hos­pi­tals en macrou­cis és una cosa que encara ara no hem aca­bat de pair. Allà on hi havia una sor­tida d’oxi­gen, allò es con­ver­tia en un llit d’UCI. Els pri­mers dies van ser de molts can­vis i, per desgràcia, de mol­tes morts. Aquesta gran quan­ti­tat de morts ens va obli­gar a anar apre­nent sobre la marxa, amb la pràctica. Vam començar com vam poder, però després ja vam anar sis­te­ma­tit­zant la nos­tra feina. La coo­pe­ració entre els pro­fes­si­o­nals de la psi­co­lo­gia i l’assistència reli­gi­osa va fer que poguéssim fer un coixí per espon­jar-nos uns i altres i donar més encert als grups de dol, a les deri­va­ci­ons i als acom­pa­nya­ments. Però va ser un apre­nen­tatge pràctic, no vam tenir cap opor­tu­ni­tat prèvia per pre­pa­rar-nos, com també va pas­sar amb la resta dels pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris. Tot i això, ens vam anar posant al dia, amb un alt grau de gene­ro­si­tat per part de tots.

A l’inici de la pandèmia la mort va ser molt cruel. No ens va donar cap treva per poder-nos pre­pa­rar i poder assu­mir el que estàvem veient. Hi va haver per­so­nes que van morir sense les seves famílies, avui això s’ha de reconèixer, però també s’ha d’expli­car que en aquell moment va sor­gir una família suplent, un per­so­nal que ho ha donat tot i que va ser allà en els moments més durs. Molts malalts van fer la mort aga­fats de la mà d’aquests pro­fes­si­o­nals, alguns d’ells empas­sant-se les llàgri­mes. Va ser una situ­ació d’emergència que mai de la vida hauríem pogut pre­veure.

Depèn de la vivència que hagis vis­cut i del rere­fons que tin­guis en el moment d’aquesta vivència. Hi ha gent que ha fet un allu­nya­ment i d’altra que s’ha acos­tat més a la reli­gi­o­si­tat. I aques­tes incli­na­ci­ons, tant dels uns com dels altres, són ben legítimes, perquè les vivències de cada per­sona i els seus pro­ces­sos vitals cadascú se’ls sap, i tots s’han de res­pec­tar. Però tinc l’espe­rança que els que s’han allu­nyat un dia o altre tor­na­ran, pot­ser tri­ga­ran a tor­nar-se a apro­xi­mar, perquè les feri­des que tenen s’hau­ran de cica­trit­zar, i aquesta cica­trit­zació s’ha de fer amb l’ajuda de tots. Els que s’han apro­pat segu­ra­ment han tin­gut vivències que també poden haver estat igual de dures que les dels altres, però tenen un rere­fons que els acosta a la con­fiança. Perquè la covid-19 ens ha dei­xat o bé anco­rats a la paraula con­fiança o bé anco­rats a la paraula por. Els que s’han ins­tal·lat en la por es pas­sen la vida bus­cant segu­re­tats i fent-se qüesti­ons. Els que opten per la con­fiança també es fan qüesti­ons, però es dei­xen guiar per les opor­tu­ni­tats que es van pre­sen­tant. Tris­ta­ment, la pandèmia ha mar­cat molt la diferència entre aquests dos tipus de per­so­nes.

És cert, sor­tim de la pandèmia i entrem en una guerra, i ara ja comen­cen a sonar cam­pa­nes que arriba una forta recessió. Com deia, els que vul­guin estar mar­cats per l’angoixa i la por tenen les seves raons, i els que volen apos­tar per la con­fiança i les opor­tu­ni­tats també tenen les seves. El que ha por­tat de posi­tiu tot això que hem vis­cut és que han aflo­rat aquests sen­ti­ments.

En el cas de la con­fiança, això s’ha vist en deter­mi­na­des àrees de tre­ball que fins ara no tenien tant de ressò i que ara s’estan començant a escol­tar. Per exem­ple, fins fa qua­tre dies el tre­ball en l’àmbit de la psi­co­lo­gia i la salut men­tal era bas­tant des­co­ne­gut i ama­gat. Ara s’està fent visi­ble, com també s’està fent molt visi­ble el tema de l’acom­pa­nya­ment espi­ri­tual i religiós. Són peti­tes coses que han creat una falca, que també ens la podríem haver estal­viat, però que ha fet que molts pro­fes­si­o­nals que fins en aquest moment estàvem en l’ano­ni­mat ara comencéssim a ser visi­bles. Això també ha permès veure la seva com­ple­men­ta­ri­e­tat dins d’un sis­tema que és molt com­plex.

Can­sats, molt can­sats. Ja en por­tem sis abans i, si bé és cert que cap va ser tan agres­siva com la pri­mera, hi ha un des­gast molt impor­tant en l’atenció del dia a dia.

S’ha plo­rat moltíssim. S’inten­tava con­te­nir el plor, però arriba un moment que ja no aguan­tes més. A vega­des vas a espais on et tro­bes gent que tenen una altra visió del que ha sig­ni­fi­cat la pandèmia i fan rao­na­ments que no sem­pre com­par­tei­xes. Però jo sem­pre dic que són les vivències les que mar­quen cada rao­na­ment indi­vi­dual. I en l’àmbit sani­tari aquesta vivència ha estat bru­tal. I per tant el rao­na­ment és el que és: els pro­fes­si­o­nals no volen tor­nar a pas­sar el que han vis­cut. No volem tor­nar a pas­sar el que hem vis­cut.

Crec que fins en aquell moment no vam ser cons­ci­ents real­ment del que sig­ni­fica la glo­ba­lit­zació i de com estem tots d’inter­re­la­ci­o­nats.

Per mi, un dels apre­nen­tat­ges de la covid ha estat apro­fun­dir en el silenci. Enten­dre el silenci com una eina d’acom­pa­nya­ment, de sin­ce­ri­tat. Una eina que a vega­des fa més com­pa­nyia que cin­quanta parau­les banals que es puguin dir. El fet de ser-hi, encara que sigui en silenci, sig­ni­fica molt. El sol fet de posar-te tot un equip de segu­re­tat i de vèncer la teva por al con­tagi per ser allà en aquell moment, és molt impor­tant. Amb els EPI posats només se’ns veien els ulls, però tot i així hem inten­tat trans­me­tre amb la mirada tota la sere­nor i la con­fiança pos­si­bles. I això ho hem après gràcies al silenci, perquè en aquells moments no hi havia parau­les. Hem hagut de redes­co­brir l’acom­pa­nya­ment amb aquesta meto­do­lo­gia.

En alguns casos neces­si­ta­ran espe­rança, en altres fe i en altres cari­tat. Això, traduït a parau­les més quo­ti­di­a­nes, vol dir acom­pa­nyar i, en el seu moment, il·lusi­o­nar, sem­pre des de l’agraïment. Cadascú té dife­rents sen­si­bi­li­tats, i el que jo com a capellà he de fer és des­co­brir, a cada família i a cada per­sona, com els puc aju­dar. Acom­pa­nyar en la mort és una arte­sa­nia, però aju­des més que mai. Cada cas és únic i espe­cial. A vega­des l’acom­pa­nya­ment religiós sim­ple­ment es fa amb la presència, saber que el capellà és allà, sense donar res per supo­sat i sense jut­jar. Mol­tes famílies amb això n’han tin­gut prou, només amb la sim­ple presència ja se sen­ten agraïdes i con­for­ta­des. A vega­des ni tan sols resem.

Tot­hom té un rau-rau. I aquest rau-rau marca el seu procés de vida i com vol que es defi­neixi la seva trans­cendència. Afor­tu­na­da­ment, estem en una soci­e­tat tan plu­ral que ens ajuda a des­co­brir tots aquests mati­sos. Una de les coses que més agra­eixo de la meva tasca com a capellà en l’àmbit de la salut, que faig des del 2008, és que he rebut molt dels altres, d’apre­nen­tat­ges i de vivències que m’han aju­dat i m’aju­den a inte­ri­o­rit­zar i viure amb més radi­ca­li­tat la meva opció, i saber-la com­par­tir amb sin­ce­ri­tat amb tots els altres.

La mort l’hem d’apren­dre, i fins que no l’apren­guem no la sabrem veure. De la mateixa manera que temps enrere hi havia temes que eren tabú i s’ama­ga­ven però ara ja s’han assu­mit, la mort també hau­ria de for­mar part de la nos­tra vida. Com a soci­e­tat hauríem de trac­tar el tema des de la comu­ni­cació i des de l’edu­cació. Ens estem ado­nant que és interes­sant inte­grar aquest aspecte, perquè la mort, encara que sigui una vivència fami­liar i única de cada per­sona i de cada indi­vidu, l’hem d’assu­mir com a soci­e­tat. Sobre­tot després d’embats com aquest, com la pandèmia, ens hem de pre­pa­rar per poder donar a la mort un ros­tre més humà.