Milers i milers d’hectàrees cal­ci­na­des cada estiu pels incen­dis fores­tals. Entre els focs més des­co­mu­nals que es recor­den hi ha l’epi­sodi tràgic i devas­ta­dor de l’estiu del 1994, en què en un sol dia, el 4 de juliol, es van decla­rar 80 focs a tot el país, una sei­xan­tena dels quals cre­ma­ven alhora, dei­xant un ras­tre deso­la­dor a mol­tes comar­ques, espe­ci­al­ment al Bages i el Ber­guedà. Van patir el pit­jor foc, que no es va con­tro­lar fins al 8 de juliol, on van morir cinc per­so­nes, 40 van resul­tar feri­des i es van eva­cuar més de 6.500 veïns. Els dis­po­si­tius antiin­cen­dis es van mos­trar clara­ment insu­fi­ci­ents, des­bor­dats per la mag­ni­tud del foc, que va arra­sar més de 45.000 hectàrees i va mobi­lit­zar més de 3.000 bom­bers, 1.400 agents d’altres cos­sos de segu­re­tat i 20.000 volun­ta­ris per inten­tar apa­gar les fla­mes. Es va viure un autèntic “infern” que con­ti­nua ben viu en la memòria dels qui van patir en pri­mera per­sona aque­lla desgràcia, que va can­viar per sem­pre el pai­satge i va obli­gar a començar de zero els qui ho havien per­dut tot. El foc va començar en dos punts dife­rents a Sant Mateu de Bages, al Bages, i a Gar­gallà, al Ber­guedà, i quan es van unir van cau­sar un autèntic des­as­tre. Fecsa va ser res­pon­sa­bi­lit­zada pels veïns i, després de 25 anys de procés judi­cial i que ho dictés el Tri­bu­nal Suprem, la com­pa­nyia, ara absor­bida per Endesa, va haver d’indem­nit­zar els afec­tats.

Aquell mateix estiu, encara a ple agost, en una set­mana es van cal­ci­nar 9.000 hectàrees prin­ci­pal­ment al Mont­seny, la Selva, el Maresme i el Penedès. Els focs del Mont­seny i la Selva es van unir en un sol front, cosa que va difi­cul­tar-ne l’extinció. I, en una segona ton­gada, de nou van cre­mar el Bages, la Selva i altres focus a la Noguera, el Vallès, el Maresme i el Baix Llo­bre­gat. Les altes tem­pe­ra­tu­res no dona­ven treva i al setem­bre un incendi va afec­tar la Franja de Ponent, en un foc ini­ciat a la Terra Alta que va esde­ve­nir tràgic per la mort de qua­tre bom­bers. Els grans incen­dis del 1994, con­si­de­rats dels més greus al Medi­ter­rani, van obrir el debat sobre l’ade­quació de les polítiques de pre­venció i extinció, així com de la gestió dels bos­cos.

Qua­tre anys després, l’estiu del 1998, les altes tem­pe­ra­tu­res i la poca humi­tat van aju­dar a expan­dir el foc des d’Agui­lar de Segarra, que quan ja estava con­tro­lat va tenir un segon focus a Car­dona, amb un total de 27.000 hectàrees cre­ma­des altra vegada al Bages, al Ber­guedà, al Sol­sonès i a la Segarra. L’incendi fores­tal més impor­tant de l’any 2003 es va pro­duir el 10 d’agost a Sant Llo­renç Savall i va ser espe­ci­al­ment greu perquè es va empor­tar la vida de cinc per­so­nes d’una mateixa família. L’àrea cre­mada va incloure la zona de la riera de la Vall d’Horta, al muni­cipi de Sant Llo­renç Savall, i el 10% de les 13.600 hectàrees que for­men el Parc Natu­ral de Sant Llo­renç del Munt i l’Obac. Simultània­ment es van regis­trar incen­dis fores­tals a l’Albiol, a Tor­tosa, al Baix Ebre i a Sant Feliu de Guíxols. L’endemà es van decla­rar sis focs més que van cre­mar a tot el país, entre els quals des­ta­cava el de Maials i la Granja d’Escarp, al Segrià.

El 22 de juliol del 2012 és una data negra per a la història de l’Alt Empordà. Dos incen­dis, pri­mer a la Jon­quera i després a Port­bou, ati­ats per la tra­mun­tana van sem­brar el pànic a les comar­ques giro­ni­nes. Unes buri­lles de tabac tira­des al cos­tat del voral, de les quals tot i les inves­ti­ga­ci­ons no es va conèixer l’auto­ria, va ori­gi­nar el foc que va sem­brar el caos durant vuit dies. Hi van morir qua­tre per­so­nes i milers de veïns es van con­fi­nar a casa o bé van haver de ser eva­cu­ats. La comarca va estar amb el cor encon­git fins que els Bom­bers van con­tro­lar el foc al cap de vuit dies.

Va ser el pit­jor incendi que es va viure en els dar­rers 26 anys a les comar­ques giro­ni­nes, on el 1986 es van cal­ci­nar 20.000 hectàrees a la serra de l’Albera. El foc es va man­te­nir actiu durant sis nits i es va escam­par a 21 muni­ci­pis empor­da­ne­sos. L’acci­dent aeri d’un hidro­avió francès que col·labo­rava en les tas­ques d’extinció i la mort dels qua­tre ocu­pants van fer encara més tràgic l’epi­sodi, més enllà de les pèrdues fores­tals i mate­ri­als.