Cinema

La fantàstica collita del 82

Fa 40 anys de l’estrena de quatre films clau: ‘E.T., l’extraterrestre’, ‘Blade Runner’, ‘Poltergeist’ i ‘La cosa’. En parlem amb els crítics Àlex Gorina i Àngel Quintana

“El cinema fantàstic és un gènere com qual­se­vol altre i té el dret de gua­nyar pre­mis i ocu­par llocs de pri­vi­legi exac­ta­ment com tots els gèneres”, opina el crític i peri­o­dista cine­ma­togràfic Àlex Gorina, que aquest any cele­bra els 35 anys del seu pro­grama de cinema de Cata­lu­nya Ràdio La fines­tra indis­creta. Els guar­dons i reco­nei­xe­ments dels últims anys a títols com ara La forma del agua, o Titane sem­bla que dei­xen enrere els pre­ju­di­cis. “L’impor­tant és la qua­li­tat de les pel·lícules, qui­nes són les de referència, les bones de debò –hi afe­geix Àlex Gorina–. El cinema fantàstic és un gènere molt mal­trac­tat per part de les cas­tes que creen cate­go­ries.”

La pel·lícula que va tren­car bar­re­res, segons Àlex Gorina, va ser 2001: una odis­sea de l’espai, (1969), de Stan­ley Kubrick: “Va ser la que real­ment va obrir els ulls a la huma­ni­tat sobre el gènere fantàstic.” Tretze anys més tard, es van estre­nar qua­tre pel·lícules molt dife­rents del gènere fantàstic que han tin­gut una pro­funda influència: E.T., l’extra­ter­res­tre, de Ste­ven Spi­el­berg; Blade Run­ner, de Rid­ley Scott; Pol­ter­geist, de Tobe Hoo­per, i La cosa, de John Car­pen­ter. “Són pel·lícules mítiques i totes imper­fec­tes –valora Àlex Gorina–. No en com­pro cap al 100%. Amb Spi­el­berg em passa molt, només hi ha una pel·lícula o dues seves que em sem­blin rodo­nes. Blade Run­ner em costa moltíssim, però la res­pecto pro­fun­da­ment. La cosa m’esti­mula menys, però entenc que és una pel·lícula que té uns alts i bai­xos bru­tals, i Pol­ter­geist té tres o qua­tre moments glo­ri­o­sos i la resta ha estat molt mal trac­tada pel pas del temps.”

Amb tot, “són refe­rents”, reco­neix el crític. “És indis­cu­ti­ble que E.T., l’extra­ter­res­tre, Blade Run­ner i Pol­ter­geist són pel·lícules admi­ra­des, imi­ta­des, a vega­des copi­a­des i de gran trans­cendència. Són obres mes­tres en el sen­tit estricte; és a dir, gent que fa una obra i els alum­nes volen copiar-la. La cosa no és com aques­tes tres pel·lícules, no ha dei­xat una memòria popu­lar entre la crítica.”

Rebu­des molt dife­rents

La diver­si­tat d’opi­ni­ons de la crítica i les grans diferències en la rebuda del públic que­den reflec­ti­des en el qua­dre de dalt. E.T., l’extra­ter­res­tre va ser durant molts anys el film més taqui­ller de la història (va fer 793 mili­ons d’euros, que ara serien molts més comp­tant la inflació), men­tre que La cosa només va fer 19,6 mili­ons. Entre­mig, se situen Pol­ter­geist, amb guió de Spi­el­berg (77,2 mili­ons), i Blade Run­ner (41,7). E.T. és també el film més ben valo­rat per la crítica (91 sobre 100 a Metas­core), seguida de Blade Run­ner, Pol­ter­geist i La cosa.

Àngel Quin­tana, crític, col·labo­ra­dor d’aquest diari i degà de la Facul­tat de Lle­tres de la Uni­ver­si­tat de Girona, ens comenta les seves impres­si­ons sobre cada un d’aquests films, que aquest any cele­bren el qua­rantè ani­ver­sari.

‘E.T., l’extra­ter­res­tre’

“Va ser la cul­mi­nació del gran èxit de Spi­el­berg, que ja venia de fer Tauró, A la recerca de l’arca per­duda... –comenta Àngel Quin­tana–. Més enllà de trac­tar-se d’una història d’extra­ter­res­tres, sem­pre em va agra­dar com una gran història d’amis­tat. És una pel·lícula molt sen­zi­lla de plan­te­ja­ment, però molt ben por­tada, i trans­met molt bé aquesta mena de joc d’amis­tat, entre els nanos que ama­guen l’extra­ter­res­tre, però també del pro­ta­go­nista amb un estrany. Va obrir la porta no tant a les pel·lícules d’extra­ter­res­tres, com a les de ban­des d’amics: Els Goo­nies, Compta amb mi… La vaig veure a la clo­enda del Fes­ti­val de Canes i va ser com una ale­nada d’aire fresc.”

‘Blade Run­ner’

“Sem­pre m’ha agra­dat, el pri­mer cop, moltíssim, i els últims ha anat per­dent, pro­ba­ble­ment perquè és una pel·lícula d’un gran dis­seny visual. El 1982 ens acla­pa­rava, no havíem vist mai res sem­blant, aque­lla cre­ació de Los Ange­les el 2019... Amb el temps és una pel·lícula a la qual he vist més l’arti­fici. Veig més un gran direc­tor en Ste­ven Spi­el­berg que en Rid­ley Scott. Però reco­nec el seu gran valor com a inno­va­dor, com a cre­a­dor d’atmos­fe­res visu­als, dis­seny de pro­ducció... També va obrir una altra porta als anys vui­tanta, a cine­as­tes com ara Terry Gilliam, que bri­llen més com a dis­se­nya­dors de pro­ducció que com a cine­as­tes.”

‘Pol­ter­geist’

“És una pel·lícula de ter­ror d’un direc­tor de pres­tigi, Tobe Hoo­per, que venia de fer La matança de Texas. Se n’havia par­lat molt en el seu moment. Pol­ter­geist por­tava el segell de l’Spi­el­berg, però fa temps que no la veig, no sé si aguanta o no el pas del temps. En tot cas, la metàfora d’alguna cosa maligna que surt de la pan­ta­lla de tele­visió i que se’ns emporta trans­me­tia una cosa amb un punt inno­va­dor, com David Cro­nen­berg va fer més o menys en la mateixa època amb Vide­o­drome.”

‘La cosa’

“M’ha pas­sat el con­trari que amb Blade Run­ner, en el seu moment no li vaig donar gaire importància, tot i que m’agra­dava el seu direc­tor, John Car­pen­ter, en films com ara Halloween, Assalt a la comis­sa­ria del dis­tricte 13, La boira... La cosa em va sem­blar una pel·lícula de ter­ror que estava bé, però l’he tor­nada a veure i m’ha agra­dat moltíssim. Tenia molt de Howard Hawks, d’uns per­so­nat­ges en un lloc aïllat que, men­tre estan en con­tacte amb la mort, dis­fru­ten embor­rat­xant-se i fent altres coses. Amb el temps s’ha anat con­si­de­rant com una de les millors pel·lícules de John Car­pen­ter, més bona que la versió que va fer Howard Hawks.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.