Por al llop ferotge de l’estagflació
Algunes previsions anuncien la combinació de poc creixement de l’activitat amb una inflació enquistada.
Caldrà esmerçar molta creativitat per enfrontar-se als escenaris conjunturals que vaticinen els oracles arran de la crisi causada per l’alentiment originat per la pandèmia, els colls d’ampolla en la cadena de subministrament i l’encariment dels preus de l’energia provocat per la guerra. En aquestes visions profètiques, l’economia podria anar pel pedregar que suposa no créixer i alhora dur enquistada una elevada inflació, una combinació letal, l’anomenada estagflació, que ens estimbaria un altre cop pel penya-segat de la recessió. No només s’haurà de brandar l’arma monetària, la pujada de tipus d’interès, sinó que caldrà també, en un joc d’equilibris, estimular la inversió per superar l’ensulsiada.
De cara als mesos a venir, des de diversos angles de la prospectiva se’ns prefiguren diferents escenaris. Des dels més consoladors, que ens diuen que podem controlar la inflació per sota del 3% i provocar un aterratge suau de l’economia, fins a d’altres que ens provoquen desfici, en més o menys grau: amb una inflació sotmesa per sota del 3%, l’excés de contracció monetària pot provocar un aterratge brusc de l’economia, que la fa caure en recessió; amb una inflació alta enquistada, l’economia pot créixer, però amb moltes vulnerabilitats i, el veritable i indesitjable malson, quan una inflació enfilada per sobre del 3%, creixement interromput i atur desfermat ens duen al pitjor dels mons, la temuda estagflació, un mal que demana el seu temps per ser tractat.
A hores d’ara, amb l’IPC tot depassant el 10%, i unes previsions de creixement de cara al 2023 que davallen dos punts respecte de les d’enguany, no sembla exagerat que ens acostem a nous episodis de recessió. De moment, l’eina per no arribar al caire del precipici és l’apujada de tipus en diverses tongades, que el BCE va engegar el mes de juliol passat. Convé aclarir que algun dia havia d’arribar el final de l’era del diner barat, que sempre acaba inflant bombolles artificials d’actius que potser no tenen el valor que hom els ha atribuït. Si en el passat, en el segle XVIII, vam tenir la bombolla de les tulipes holandeses, i més recentment els cromos de beisbol als EUA o els segells filatèlics, darrerament havíem contemplat, consternats, l’exuberància de les inversions en el món de les criptomonedes o dels actius no fungibles (NFT) en format d’art digital. I és inqüestionable que amb un diner més car, l’estalviador recobrarà uns rendiments raonables del seu capital i ja no estarà temptat d’invertir-los en actius pintorescos.
Tanmateix, la política monetària ha de ser l’únic remei? Per al professor Joan Tugores, catedràtic d’economia de la UB, “la política monetària és només una eina, i seria un error que tota l’estratègia de política econòmica la tingués com a única base, cal combinar-la amb la política fiscal, d’oferta, tenir uns canals de distribució més eficients o arranjar els problemes estructurals que pateix el mercat de l’energia, en què les posicions de domini que mantenen algunes empreses generen una distorsió de preus que en altres països no són tan grans”. Tugores fa referència a Portugal, país on el preu de l’energia no desequilibra tant els pressupostos familiars perquè s’ha treballat una estratègia de compres d’energia en subhastes a mitjà termini, de mesos o anys, per evitar les fortes pujades del mercat diari.
Així mateix, “no és admissible que en la distribució alimentària els preus estiguin pujant més que en països que depenen molt més dels aliments d’Ucraïna.” Efectivament, aliments bàsics com la llet o l’oli s’han encarit per damunt del 20%, i no és estrany que les famílies ara gastin 200 euros més per mantenir el nivell de consum de fa un any, com informen diverses enquestes. Per al professor Tugores és clar que cal vetllar per l’eficiència de les polítiques fiscals que hom vulgui desplegar: “En diversos casos, la despesa pública ha estat improductiva, ha anat a parar a xarxes clientelistes dels diversos lobbies que operen en la nostra economia.”
Una segona línia d’actuació, nogensmenys important per a Tugores, és la que té a veure amb “polítiques més específiques per atendre els col·lectius més vulnerables, i no em refereixo a rebaixar 20 cèntims la benzina, sinó a complements salarials a les famílies que cauen sota un llindar determinat, és a dir, subsidis vinculats als ingressos”. Una intervenció que hauria d’anar molt més enllà d’aquest xec de 200 euros d’ajut per afrontar la inflació, adreçat a rendes que no superen els 14.000 euros anuals d’ingressos, i que no són gaire més que escorrialles per a les famílies que han estat escombrades per la crisi.
Josep Comajuncosa, professor d’economia, finances i comptabilitat d’ESADE, també és del parer que a casa nostra patim una febre inflacionista anormalment alta, en comparació amb altres indrets: si a Catalunya estem en un 10,3%, a França és del 6,1%, a Itàlia del 7,9% i a Alemanya, del 7,5%, per posar tres exemples. “Si la inflació aquí és de les més altes és perquè el grau de competència del mercat és menor, i hi ha un defecte estructural particular en àmbits com l’energètic o el de béns indispensables.”
Comajuncosa, que ha aprofundit darrerament en l’exploració dels escenaris econòmics possibles per als pròxims mesos, creu que “l’estagflació és possible, però el que sembla més probable és que la inflació baixi però s’arribi a consolidar una recessió, com passa als EUA, que tècnicament hi van entrar al juliol, i que provocarà que la Reserva Federal torni a abaixar els tipus l’any vinent.” Val a dir que la inflació va créixer més ràpid als EUA, però també minvarà amb més celeritat, “perquè no hi ha aquesta dependència del gas rus, que sí que pateix la UE”. El fre que suposa una política monetària de contracció, amb la fi de la compra de deute i la pujada gradual del preu del diner, necessitarà un contrapès: “Caldrà aconseguir efectes expansius amb polítiques fiscals públiques, la inversió privada i la publicoprivada. Una expansió fiscal que els països de la UE hauran d’exercir conjuntament.” Certament, la guerra a Ucraïna, com a gran factor de distorsió en l’àmbit global, obliga la UE a fer una altra passa, després de la crisi financera del 2008 i de la pandèmia, a aprofundir en la seva integració, tot creant una capacitat fiscal comuna i permanent a l’àrea de l’euro, perquè les polítiques econòmiques veritablement puguin reeixir davant pertorbacions greus. Aquesta capacitat fiscal comuna ha de partir de programes d’inversió com el Next Generation EU, que es va concebre per reparar els estralls econòmics i socials causats per la pandèmia i que, en el cas de l’Estat espanyol, es conjumina amb els Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica (PERTE).
La pujada dels tipus necessàriament ha tornat a parar “el parany del deute”, en què els països del sud van caure en la crisi financera del 2008. La retirada dels programes de compra de deute públic per part dels bancs centrals i la inflació han fet augmentar els tipus d’interès de deute públic en gairebé tots els països, i a la zona euro, els diferencials entre països s’han ampliat des dels inicis de la guerra, especialment per a Itàlia, Grècia i Portugal. El BCE ha dissenyat el Transmission Protection Instrument (TPI), una arma contra la fragmentació del deute en què el Banc Central podrà, discrecionalment, fer compres de deute dels països de l’eurozona sense restriccions per evitar primes de risc excessives. Però serà difícil evitar el risc moral, és a dir, que no s’arribin a controlar ni dèficit ni deute públics, ja que sempre hi haurà la cobertura del BCE. La història es pot tornar a repetir i, com diu Sambola, “els països del nord veuen que amb aquesta eina es pot desincentivar que es portin a terme polítiques fiscals més sostenibles. Si el BCE és al darrere cobrint les espatlles, quins incentius tindran Itàlia, Grècia i Espanya per disciplinar-se?”. De ben segur, com vaticina Sambola, Alemanya i els companys de viatge habituals tornaran a demanar que “una compra de bons als països que ho demanin estigui condicionada a reformes i polítiques d’austeritat”. No són pas pocs els analistes que, a la recerca de paral·lelismes amb crisis d’antany, han remarcat que hi ha un aspecte en què l’economia global està en una situació més complicada que fa unes dècades, i és el nivell massa elevat de deute, especialment de deute públic. Així doncs, si les pujades de tipus d’interès no es fan amb precisió quirúrgica, i són de massa abast i sobtades, s’esdevé un risc important que es generi una crisi de deute, especialment a les anomenades economies en vies de desenvolupament. La possibilitat d’una crisi del deute, en què el servei al seu pagament sigui gran, no és descartable com a factor de la recessió, amb famílies reduint el consum, empreses rebaixant la inversió i governs fent retallades notables a la despesa pública.
Un moment de crisi és un moment de canvi de paradigmes, “propici a grans canvis estructurals, necessaris, com ara pensar a desglobalitzar, tot retornant producció a prop dels mercats, o la transició energètica, però caldrà veure qui estarà disposat a invertir per reassignar recursos quan el diner està més car”. Serà crucial, a parer de Sambola, “treure el màxim profit dels Next Generation”: “Cal que s’inverteixin en actius d’efectes duradors, de progrés tecnològic. Una política d’oferta ha de tenir efectes a llarg termini.”
Dins d’aquest debat sobre què cal fer per evitar una possible recessió l’any vinent, Jordi Galí, catedràtic de fonaments de l’anàlisi econòmica de la UPF, està convençut que la clau de volta és de totes passades la política monetària: “Cal augmentar els tipus d’interès fins que la inflació torni al voltant d’un 2%. La política monetària és de les poques coses bones que tenim en el nostre sistema de governança als països avançats.” Amb tot, Galí considera que el risc d’abocar-se a una recessió és realment molt alt: “Serà difícil evitar-la si no hi ha un xoc positiu com la fi de la guerra.” Arribats a aquest punt, cal anotar que en les darreres setmanes ressona el rum-rum pel qual les potències occidentals, davant la crisi energètica i d’alteració de la cadena de subministrament provocada per la guerra, aplicarien la realpolitik en la versió més cínica per obligar Ucraïna a acceptar una rendició més o menys maquillada per esquivar l’amenaça de la recessió.
Tot recordant la capacitat de reactivació de l’economia en sortir del forat pandèmic, Pau Cortadas professor d’economia i empresa a la UOC, pensa que “l’economia, si més no ara mateix, no està en crisi”: “Potser sí a la corda fluixa, però encara caminant-hi per sobre, i amb una certa fortalesa, i ha estat aquesta fortalesa que camina per damunt de les brases la que genera inflació.” I afegeix: “Un període relativament llarg sense consumir va ser crític per a l’economia i va acabar amb alguns negocis, però alhora va generar estalvi i ganes de reactivar-se: liquiditat i més ànsies de consum són generadors d’inflació.” Amb tot, reconeix que “estem en un període de gran incertesa, que no de recessió, que fa que no es puguin aplicar les mesures habituals per frenar-la, ja que les causes generadores, com la pandèmia o la guerra, són relativament incontrolables, a diferència de la crisi del 2008, de la qual es coneixien els errors i, per tant, com esmenar-los, amb més o menys temps i dificultats.”
Ara que l’euro ha caigut per sota la paritat i marca mínims de dues dècades davant el dòlar, l’estratègia a seguir per a l’economia catalana és ben clara per a Joan Ramon Rovira, cap d’estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona: “Exportar i exportar, i no reduir en cap cas l’esforç en R+D.” Com diu: “Hem d’aprofitar que l’euro està a la paritat amb el dòlar, o per sota, per impulsar l’exportació, però ha de ser una exportació de qualitat, en què s’obrin nous mercats a partir de la diferenciació de producte, un producte que contingui un fort component d’innovació. Rebaixar costos de producció ja no serà un avantatge.”
Sortir per la inversió.
És en aquest sentit que considera gairebé incalculable la importància que tindran els fonts Next Generation com a revulsius econòmics abans que el carro de l’economia vagi pel pedregar. “L’any vinent veurem com són una realitat tangible en sectors com l’automoció, el digital i tots els àmbits vinculats a la sostenibilitat.” No dubta que aquesta injecció de capital “es transformarà en les nostres productivitat i qualitat futures”.
Tot i que és difícil menar pel camí correcte en aquesta cruïlla d’atzars, el cert és que, l’economia catalana, la seva empresa, està destacant, com afirma la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya, per la seva resiliència. Hi ha un bon tarannà, com remarca un dels membres de la Comissió, Modest Guinjoan: “L’índex de confiança empresarial a Catalunya és molt positiu, i se situa en el 20,7% en l’acumulat de l’any.” I si s’insisteix tant en l’exportació és perquè el camí està ben fressat: “L’exportació està tenint un bon comportament aparent, tot creixent un 13,3% des que ha començat l’any, molt probablement influït per la paritat de l’euro amb el dòlar.” Una dada ben il·lustrativa: del gener a l’abril, el trànsit al port de Barcelona va arribar als 29,8 milions de tones, un 11,2% més que l’any passat. No podia ser altrament, i, com comenta un altre membre de la Comissió, Jordi Goula, “les tensions inflacionistes generen que no es donin creixements significatius per sectors, menys en el cas del sector turístic i de l’oci, que arrossega la resta de l’economia.” Certament, les dades són ben gràfiques: el juny d’enguany, l’augment de turistes estrangers respecte de l’any passat havia estat del 298,3%, i la despesa, del 377,1%. Així mateix, les pernoctacions en hotels van créixer un 182,4% i les pernoctacions en càmpings i turisme rural, un 84,4% i 39,1%, respectivament. Així doncs, no és estrany que en l’evolució del PIB de Catalunya, que en el segon trimestre de l’any va registrar una variació interanual del 4,8% -una davallada d’1,9 punts respecte del trimestre anterior- el sector serveis sigui capdavanter, amb poderós 7% de ritme d’activitat, contra el modestíssim creixement de la construcció (0,5%) i les taxes negatives de la indústria i l’agricultura, de l’1,5% i l’1,6%, respectivament.
Però la preocupació hi és si tenim present que l’empresa catalana ha d’operar amb els terribles handicaps de l’encariment dels preus industrials –un 14,4% en un any– i de l’energia –un 91,9%–. No és estrany, doncs, que el juliol d’enguany, la creació d’empreses patís una reculada interanual del 17,1%.
La inflació té una altra cara, com bé sap el sector públic, i comenta Albert Carreras, de la Comissió d’Economia Catalana: “Els grans impostos estatals són molt sensibles a la inflació i estan recaptant molt més; l’Estat treu profit recaptatori immediat dels increments de preus i beneficis, cosa que farà que la ràtio deute públic - PIB baixi automàticament pel fort increment del PIB nominal.” Així, del gener al maig d’enguany, el Ministeri d’Hisenda ha recaptat per IRPF un 25% més que el mateix període de l’any anterior, un 106,1% més per impost de societats i un 37,3% per IVA. En conseqüència: “Això compensa àmpliament les despeses públiques estatals més grans dels darrers mesos. Les mesures anticrisi són filles de la relativa abundància de recursos públics.” Cal fer avinent, però, que Catalunya i la resta de comunitats autònomes no podran beneficiar-se d’aquest impacte positiu de la inflació fins a la liquidació del model de finançament del 2022, que s’ha de produir el juliol del 2024. Així doncs, aquesta redistribució dels guanys de la inflació, “passen a ser guanys de l’Estat, i seran una pèrdua futura de la Generalitat pel fet que els fons es cobraran dos anys després i estaran previsiblement depreciats per dos anys d’alta inflació”.
Pactes?
Per a Joan Ramon Rovira, de la Cambra, “és evident que la recessió no es pot carregar sobre les espatlles dels treballadors; les empreses han de moderar els dividends, enfortint la inversió”. Així mateix, preveu que “hi haurà un pacte de rendes implícit, ni l’empresa té capacitat d’apujar preus ni el treballador de demanar més sou”. El cert és que els augments salarials pactats per al 2022 en els convenis col·lectius registrats fins al març es van situar en el 2,4%, un increment clarament inferior a l’IPC.
Per al professor Joan Tugores és imprescindible arribar a un pacte social, “perquè si no la recuperació es podria allargar massa temps, amb l’efecte d’una segona i tercera ronda d’inflació”. Això sí, “aquesta retòrica que fan servir alguns que tots anem al mateix vaixell s’ha de fer realitat i cal que es materialitzi de debò”. Per al professor d’ESADE Josep Comajuncosa “el pacte de rendes pot ser una solució perquè no s’enquisti la pujada de la inflació, però si els salaris es moderen, les empreses no ho han d’aprofitar per guanyar marge”.
Tothom ha fet memòria dels Pactes de La Moncloa del 1977, pels quals els treballadors van patir una dècada de pèrdua de poder adquisitiu, a l’inici de la Transició. Per a l’economista Miren Etxezarreta, en un pacte de rendes, “els treballadors que perden la seva capacitat adquisitiva la perden, no la recuperen, i això pot fer l’empresa encara més eficient. En canvi, el control del marge empresarial suposa el manteniment o, fins i tot, un augment dels beneficis que, tot i que no siguin distribuïts, milloren la situació econòmica de l’empresa i el seu patrimoni, que segueix sent propietat de l’empresa i els accionistes”. Al seu parer, per fer realment equitatiu el pacte, l’estalvi que s’assoleix amb una política de rendes, s’hauria de retornar amb alguna mena de mecanisme als treballadors.
Tot un debat que té lloc en el context que des de la crisi 2008 - 2019, segons les dades de comptabilitat nacional de l’INE, a la renda nacional els salaris només van créixer un 4,8% i les empreses van progressar un 14,6%.
Tanmateix, al govern de l’Estat, que ja actua en mode preelectoral, això del pacte de rendes cou. Si bé en un principi La Moncloa s’apuntava a arribar a un acord de gran abast entre el govern central, els sindicats i les patronals, que posava el focus en la moderació social, la negativa d’Unidas Podemos a involucrar-s’hi, tot assenyalant sense embuts que “la culpa de la inflació no és dels salaris”, fa que l’enfocament ara sigui un altre totalment diferent. Ara la doctrina és que paguin més els que més tenen, i l’expressió material d’aquesta nova estratègia serien els impostos que volen gravar els beneficis d’elèctriques i bancs, els quals, justament, no han vist afectats els seus marges de negoci pel creixement de la inflació. Així mateix, en aquesta estratègia també hi entrarien totes les mesures que s’han disposat per auxiliar els més febles, des dels xecs de 200 euros fins als abonaments per viatjar de franc amb tren.
L’evolució d’aquesta conjuntura desfavorable determinarà finalment si n’hi haurà prou amb aquest enfocament.
Els efectes permanents en el comerç
La xarxa del comerç internacional ha esdevingut molt vulnerable amb la guerra. Importadors de productes que procedeixen d’Ucraïna i Rússia ja experimenten preus elevats i escassedat de matèries primeres essencials com ara el blat, determinats metalls i gasos nobles. Això es pot perllongar en el temps, atès que Rússia i Ucraïna suposen el 30% mundial d’exportacions de blat i blat de moro. A més, els efectes de la guerra es propaguen a països tercers a través de les cadenes de subministrament internacionals. Així, per exemple, la caiguda de la producció de gas neó, que es concentra a Rússia i Ucraïna, afecta directament l’elaboració de semiconductors, tot alentint l’activitat en el sector de l’electrònica i l’automoció, que també pateixen l’escassedat al mercat del níquel i el pal·ladi russos, fonamentals per fabricar bateries i tota mena de conversors catalítics. Les sancions, en trencar cadenes de subministrament, es tradueix en una caiguda de la productivitat, cosa que fa perdre eficiència.
Aquell canvi de paradigma
“La història no es repeteix, però rima”, deia Mark Twain, i tots han volgut en aquesta crisi determinada per l’alça dels preus del petroli i el gas establir un paral·lelisme amb la sotragada de la primera meitat dels anys setanta del segle passat, quan també arran de conflictes bèl·lics (Yom Kippur i Iran - Iraq) s’esdevingué un període perllongat de creixement gairebé nul amb unes elevades taxes d’inflació.
Semblances, però també diferències: aleshores, el preu del petroli es va triplicar i es va mantenir molt temps en una franja alta, en un temps en què la dependència del petroli era 3,5 cops superior a l’actual. Però potser la diferència més important és que els bancs centrals antany no tenien prou independència en l’ús de les eines de la política monetària.
La crisi de la dècada del 1970 va suposar un veritable canvi de paradigma. Va suposar la fi de l’edat d’or (1950-1973) dels països capitalistes, en què plena ocupació i baixa inflació, resultat de polítiques fiscals i monetàries expansives, tancaven un cercle virtuós. Però heus aquí que a partir del 1968 - 1969, la productivitat va començar a minvar, desbordada pels increments salarials. L’expansió de les noves tecnologies de la segona revolució tecnològica, la cadena de muntatge i la gran empresa de matriu fordista s’exhauria, alhora que els mercats de béns de consum arribaven a la saturació. I els beneficis empresarials, que el 1965 suposaven el 20% sobre l’estoc net de capital fix, el 1973 ja havien caigut fins al 10%.
El xoc del petroli va provocar que els preus de l’electricitat i altres formes d’energia es quadrupliquessin entre el 1970 i el 1985 i, donat que l’IPC es va triplicar, el pes real de la despesa energètica va augmentar entre un 30 i un 40%. La inflació es va convertir en un autèntic malson, amb una mitjana del 13,4% en tots els països de l’OCDE, i la seva combinació amb la reculada de l’activitat i l’augment de l’atur va desafiar els governs, que polítiques fiscals i monetàries expansives típicament keynesianes no aconseguien capgirar l’estagflació. Va ser l’oportunitat del neoliberalisme per erigir-se en l’ortodòxia, tot preconitzant polítiques de caire restrictiu, orientades a contraure la capacitat de demanda tot reduint la despesa pública, apujant impostos, tancant l’aixeta de l’emissió de diners i fent pujades brutals dels tipus d’interès, com la que va dur a terme la Reserva Federal el 1979, tot col·locant els tipus en el 16,5%. Grans economies, com les d’Alemanya i el Regne Unit, es van apuntar a aquesta doctrina neoliberal que, de fet, era el retorn a polítiques d’ajustament deflacionari que s’havien posat en pràctica del 1870 al 1914.
Revisar la política monetària del segle XXI
Tot evoluciona, i la política monetària, també. Els economistes Juan Francisco Albert i Carlos Ochando, de la Universitat de València, creuen que, en els temps a venir, la política monetària ha d’escometre “els dos desafiaments que estan transformant les nostres societats i les polítiques econòmiques: les desigualtats creixents i l’emergència climàtica, que no es poden tractar aïlladament”. Advoquen per un vincle entre bancs centrals i autoritats fiscals: “Quan els bancs centrals necessitin aplicar noves polítiques expansives per assolir els seus objectius de preus, cal que aquestes polítiques es dissenyin en coordinació amb les autoritats fiscals, de manera que dotin de més estímuls l’economia, ajudin a reduir les desigualtats econòmiques i facin més suportable i acceptable a les rendes mitjanes i baixes un impost sobre les emissions de carboni que contribueixi a revertir la crisi del medi ambient.” Caldrà veure si en els pròxims anys veritablement els bancs centrals són capaços d’assumir que es poden explorar noves vies de política monetària.
