Focus

Por al llop ferotge de l’estagflació

Algunes previsions anuncien la combinació de poc creixement de l’activitat amb una inflació enquistada.

La recepta per a l’empresa és exportar i exportar i no abandonar l’esforç en R+D
joan ramon rovira
cAp d’estudis de la cambra
Cal donar importància a polítiques per protegir els més vulnerables
joan tugores
catedràtic d’economia
Aquí la inflació és més alta perquè la competència del mercat és menor
josep comajuncosa
professor d’esade
És un moment propici per a grans canvis, com ara desglobalitzar i produir a prop
rafael sambola
professor d’eada
L’economia no està en crisi, potser sí a la corda fluixa, amb una certa fortalesa
pau cortadas
professor de la uoc

Caldrà esmerçar molta cre­a­ti­vi­tat per enfron­tar-se als esce­na­ris con­jun­tu­rals que vati­ci­nen els ora­cles arran de la crisi cau­sada per l’alen­ti­ment ori­gi­nat per la pandèmia, els colls d’ampo­lla en la cadena de sub­mi­nis­tra­ment i l’enca­ri­ment dels preus de l’ener­gia pro­vo­cat per la guerra. En aques­tes visi­ons profètiques, l’eco­no­mia podria anar pel pedre­gar que suposa no créixer i alhora dur enquis­tada una ele­vada inflació, una com­bi­nació letal, l’ano­me­nada estag­flació, que ens estim­ba­ria un altre cop pel penya-segat de la recessió. No només s’haurà de bran­dar l’arma monetària, la pujada de tipus d’interès, sinó que caldrà també, en un joc d’equi­li­bris, esti­mu­lar la inversió per superar l’ensul­si­ada.

De cara als mesos a venir, des de diver­sos angles de la pros­pec­tiva se’ns pre­fi­gu­ren dife­rents esce­na­ris. Des dels més con­so­la­dors, que ens diuen que podem con­tro­lar la inflació per sota del 3% i pro­vo­car un ater­ratge suau de l’eco­no­mia, fins a d’altres que ens pro­vo­quen des­fici, en més o menys grau: amb una inflació sot­mesa per sota del 3%, l’excés de con­tracció monetària pot pro­vo­car un ater­ratge brusc de l’eco­no­mia, que la fa caure en recessió; amb una inflació alta enquis­tada, l’eco­no­mia pot créixer, però amb mol­tes vul­ne­ra­bi­li­tats i, el veri­ta­ble i inde­sit­ja­ble mal­son, quan una inflació enfi­lada per sobre del 3%, crei­xe­ment inter­rom­put i atur des­fer­mat ens duen al pit­jor dels mons, la temuda estag­flació, un mal que demana el seu temps per ser trac­tat.

A hores d’ara, amb l’IPC tot depas­sant el 10%, i unes pre­vi­si­ons de crei­xe­ment de cara al 2023 que dava­llen dos punts res­pecte de les d’enguany, no sem­bla exa­ge­rat que ens acos­tem a nous epi­so­dis de recessió. De moment, l’eina per no arri­bar al caire del pre­ci­pici és l’apu­jada de tipus en diver­ses ton­ga­des, que el BCE va enge­gar el mes de juliol pas­sat. Convé acla­rir que algun dia havia d’arri­bar el final de l’era del diner barat, que sem­pre acaba inflant bom­bo­lles arti­fi­ci­als d’actius que pot­ser no tenen el valor que hom els ha atribuït. Si en el pas­sat, en el segle XVIII, vam tenir la bom­bo­lla de les tuli­pes holan­de­ses, i més recent­ment els cro­mos de beis­bol als EUA o els segells filatèlics, dar­re­ra­ment havíem con­tem­plat, cons­ter­nats, l’exu­berància de les inver­si­ons en el món de les crip­to­mo­ne­des o dels actius no fun­gi­bles (NFT) en for­mat d’art digi­tal. I és inqüesti­o­na­ble que amb un diner més car, l’estal­vi­a­dor reco­brarà uns ren­di­ments rao­na­bles del seu capi­tal i ja no estarà temp­tat d’inver­tir-los en actius pin­to­res­cos.

Tan­ma­teix, la política monetària ha de ser l’únic remei? Per al pro­fes­sor Joan Tugo­res, catedràtic d’eco­no­mia de la UB, “la política monetària és només una eina, i seria un error que tota l’estratègia de política econòmica la tingués com a única base, cal com­bi­nar-la amb la política fis­cal, d’oferta, tenir uns canals de dis­tri­bució més efi­ci­ents o arran­jar els pro­ble­mes estruc­tu­rals que pateix el mer­cat de l’ener­gia, en què les posi­ci­ons de domini que man­te­nen algu­nes empre­ses gene­ren una dis­torsió de preus que en altres països no són tan grans”. Tugo­res fa referència a Por­tu­gal, país on el preu de l’ener­gia no dese­qui­li­bra tant els pres­su­pos­tos fami­li­ars perquè s’ha tre­ba­llat una estratègia de com­pres d’ener­gia en sub­has­tes a mitjà ter­mini, de mesos o anys, per evi­tar les for­tes puja­des del mer­cat diari.

Així mateix, “no és admis­si­ble que en la dis­tri­bució ali­mentària els preus esti­guin pujant més que en països que depe­nen molt més dels ali­ments d’Ucraïna.” Efec­ti­va­ment, ali­ments bàsics com la llet o l’oli s’han enca­rit per damunt del 20%, i no és estrany que les famílies ara gas­tin 200 euros més per man­te­nir el nivell de con­sum de fa un any, com infor­men diver­ses enques­tes. Per al pro­fes­sor Tugo­res és clar que cal vet­llar per l’eficiència de les polítiques fis­cals que hom vul­gui des­ple­gar: “En diver­sos casos, la des­pesa pública ha estat impro­duc­tiva, ha anat a parar a xar­xes cli­en­te­lis­tes dels diver­sos lob­bies que ope­ren en la nos­tra eco­no­mia.”

Una segona línia d’actu­ació, nogens­menys impor­tant per a Tugo­res, és la que té a veure amb “polítiques més específiques per aten­dre els col·lec­tius més vul­ne­ra­bles, i no em refe­reixo a rebai­xar 20 cèntims la ben­zina, sinó a com­ple­ments sala­ri­als a les famílies que cauen sota un llin­dar deter­mi­nat, és a dir, sub­si­dis vin­cu­lats als ingres­sos”. Una inter­venció que hau­ria d’anar molt més enllà d’aquest xec de 200 euros d’ajut per afron­tar la inflació, adreçat a ren­des que no superen els 14.000 euros anu­als d’ingres­sos, i que no són gaire més que escor­ri­a­lles per a les famílies que han estat escom­bra­des per la crisi.

Josep Coma­jun­cosa, pro­fes­sor d’eco­no­mia, finan­ces i comp­ta­bi­li­tat d’ESADE, també és del parer que a casa nos­tra patim una febre infla­ci­o­nista anor­mal­ment alta, en com­pa­ració amb altres indrets: si a Cata­lu­nya estem en un 10,3%, a França és del 6,1%, a Itàlia del 7,9% i a Ale­ma­nya, del 7,5%, per posar tres exem­ples. “Si la inflació aquí és de les més altes és perquè el grau de com­petència del mer­cat és menor, i hi ha un defecte estruc­tu­ral par­ti­cu­lar en àmbits com l’energètic o el de béns indis­pen­sa­bles.”

Coma­jun­cosa, que ha apro­fun­dit dar­re­ra­ment en l’explo­ració dels esce­na­ris econòmics pos­si­bles per als pròxims mesos, creu que “l’estag­flació és pos­si­ble, però el que sem­bla més pro­ba­ble és que la inflació baixi però s’arribi a con­so­li­dar una recessió, com passa als EUA, que tècni­ca­ment hi van entrar al juliol, i que pro­vo­carà que la Reserva Fede­ral torni a abai­xar els tipus l’any vinent.” Val a dir que la inflació va créixer més ràpid als EUA, però també min­varà amb més cele­ri­tat, “perquè no hi ha aquesta dependència del gas rus, que sí que pateix la UE”. El fre que suposa una política monetària de con­tracció, amb la fi de la com­pra de deute i la pujada gra­dual del preu del diner, neces­si­tarà un con­trapès: “Caldrà acon­se­guir efec­tes expan­sius amb polítiques fis­cals públi­ques, la inversió pri­vada i la publi­co­pri­vada. Una expansió fis­cal que els països de la UE hau­ran d’exer­cir con­jun­ta­ment.” Cer­ta­ment, la guerra a Ucraïna, com a gran fac­tor de dis­torsió en l’àmbit glo­bal, obliga la UE a fer una altra passa, després de la crisi finan­cera del 2008 i de la pandèmia, a apro­fun­dir en la seva inte­gració, tot cre­ant una capa­ci­tat fis­cal comuna i per­ma­nent a l’àrea de l’euro, perquè les polítiques econòmiques veri­ta­ble­ment puguin reei­xir davant per­tor­ba­ci­ons greus. Aquesta capa­ci­tat fis­cal comuna ha de par­tir de pro­gra­mes d’inversió com el Next Gene­ra­tion EU, que es va con­ce­bre per repa­rar els estralls econòmics i soci­als cau­sats per la pandèmia i que, en el cas de l’Estat espa­nyol, es con­ju­mina amb els Pro­jec­tes Estratègics per a la Recu­pe­ració i Trans­for­mació Econòmica (PERTE).

Trets poc clars.
De fet, alguns obser­va­dors cre­uen que els trets de la crisi que està pre­nent forma no són prou clars. Com diu Rafael Sam­bola, pro­fes­sor de finan­ces d’EADA, “apu­jant els tipus d’interès, hom pretén pro­vo­car una mini­re­cessió, actuar con­tra la demanda, i això pot ser un con­tra­sen­tit, perquè no sabem del cert si és una crisi de demanda o d’oferta”. Sam­bola fa esment de l’indi­ca­dor PMI del sec­tor manu­fac­tu­rer, que es fa ser­vir per tenir una panoràmica de l’acti­vi­tat en el sec­tor manu­fac­tu­rer i que està ofe­rint els regis­tres més bai­xos a Europa des del pri­mer con­fi­na­ment per la pandèmia. Cal fer avi­nent, a més, cer­tes lògiques històriques: “De la Segona Guerra Mun­dial ençà, quan la Reserva Fede­ral dels EUA ha ajus­tat la seva política monetària, ha dut la crisi a algun indret del món.”

La pujada dels tipus necessària­ment ha tor­nat a parar “el parany del deute”, en què els països del sud van caure en la crisi finan­cera del 2008. La reti­rada dels pro­gra­mes de com­pra de deute públic per part dels bancs cen­trals i la inflació han fet aug­men­tar els tipus d’interès de deute públic en gai­rebé tots els països, i a la zona euro, els dife­ren­ci­als entre països s’han ampliat des dels ini­cis de la guerra, espe­ci­al­ment per a Itàlia, Grècia i Por­tu­gal. El BCE ha dis­se­nyat el Trans­mis­sion Pro­tec­tion Ins­tru­ment (TPI), una arma con­tra la frag­men­tació del deute en què el Banc Cen­tral podrà, dis­cre­ci­o­nal­ment, fer com­pres de deute dels països de l’euro­zona sense res­tric­ci­ons per evi­tar pri­mes de risc exces­si­ves. Però serà difícil evi­tar el risc moral, és a dir, que no s’arri­bin a con­tro­lar ni dèficit ni deute públics, ja que sem­pre hi haurà la cober­tura del BCE. La història es pot tor­nar a repe­tir i, com diu Sam­bola, “els països del nord veuen que amb aquesta eina es pot desin­cen­ti­var que es por­tin a terme polítiques fis­cals més sos­te­ni­bles. Si el BCE és al dar­rere cobrint les espat­lles, quins incen­tius tin­dran Itàlia, Grècia i Espa­nya per dis­ci­pli­nar-se?”. De ben segur, com vati­cina Sam­bola, Ale­ma­nya i els com­panys de viatge habi­tu­als tor­na­ran a dema­nar que “una com­pra de bons als països que ho dema­nin esti­gui con­di­ci­o­nada a refor­mes i polítiques d’aus­te­ri­tat”. No són pas pocs els ana­lis­tes que, a la recerca de paral·lelis­mes amb cri­sis d’antany, han remar­cat que hi ha un aspecte en què l’eco­no­mia glo­bal està en una situ­ació més com­pli­cada que fa unes dècades, i és el nivell massa ele­vat de deute, espe­ci­al­ment de deute públic. Així doncs, si les puja­des de tipus d’interès no es fan amb pre­cisió quirúrgica, i són de massa abast i sob­ta­des, s’esdevé un risc impor­tant que es generi una crisi de deute, espe­ci­al­ment a les ano­me­na­des eco­no­mies en vies de desen­vo­lu­pa­ment. La pos­si­bi­li­tat d’una crisi del deute, en què el ser­vei al seu paga­ment sigui gran, no és des­car­ta­ble com a fac­tor de la recessió, amb famílies reduint el con­sum, empre­ses rebai­xant la inversió i governs fent reta­lla­des nota­bles a la des­pesa pública.

Un moment de crisi és un moment de canvi de para­dig­mes, “pro­pici a grans can­vis estruc­tu­rals, neces­sa­ris, com ara pen­sar a des­glo­ba­lit­zar, tot retor­nant pro­ducció a prop dels mer­cats, o la tran­sició energètica, però caldrà veure qui estarà dis­po­sat a inver­tir per reas­sig­nar recur­sos quan el diner està més car”. Serà cru­cial, a parer de Sam­bola, “treure el màxim pro­fit dels Next Gene­ra­tion”: “Cal que s’inver­tei­xin en actius d’efec­tes dura­dors, de progrés tec­nològic. Una política d’oferta ha de tenir efec­tes a llarg ter­mini.”

Dins d’aquest debat sobre què cal fer per evi­tar una pos­si­ble recessió l’any vinent, Jordi Galí, catedràtic de fona­ments de l’anàlisi econòmica de la UPF, està con­vençut que la clau de volta és de totes pas­sa­des la política monetària: “Cal aug­men­tar els tipus d’interès fins que la inflació torni al vol­tant d’un 2%. La política monetària és de les poques coses bones que tenim en el nos­tre sis­tema de gover­nança als països avançats.” Amb tot, Galí con­si­dera que el risc d’abo­car-se a una recessió és real­ment molt alt: “Serà difícil evi­tar-la si no hi ha un xoc posi­tiu com la fi de la guerra.” Arri­bats a aquest punt, cal ano­tar que en les dar­re­res set­ma­nes res­sona el rum-rum pel qual les potències occi­den­tals, davant la crisi energètica i d’alte­ració de la cadena de sub­mi­nis­tra­ment pro­vo­cada per la guerra, apli­ca­rien la real­po­li­tik en la versió més cínica per obli­gar Ucraïna a accep­tar una ren­dició més o menys maqui­llada per esqui­var l’amenaça de la recessió.

Tot recor­dant la capa­ci­tat de reac­ti­vació de l’eco­no­mia en sor­tir del forat pandèmic, Pau Cor­ta­das pro­fes­sor d’eco­no­mia i empresa a la UOC, pensa que “l’eco­no­mia, si més no ara mateix, no està en crisi”: “Pot­ser sí a la corda fluixa, però encara cami­nant-hi per sobre, i amb una certa for­ta­lesa, i ha estat aquesta for­ta­lesa que camina per damunt de les bra­ses la que genera inflació.” I afe­geix: “Un període rela­ti­va­ment llarg sense con­su­mir va ser crític per a l’eco­no­mia i va aca­bar amb alguns nego­cis, però alhora va gene­rar estalvi i ganes de reac­ti­var-se: liqui­di­tat i més ànsies de con­sum són gene­ra­dors d’inflació.” Amb tot, reco­neix que “estem en un període de gran incer­tesa, que no de recessió, que fa que no es puguin apli­car les mesu­res habi­tu­als per fre­nar-la, ja que les cau­ses gene­ra­do­res, com la pandèmia o la guerra, són rela­ti­va­ment incon­tro­la­bles, a diferència de la crisi del 2008, de la qual es conei­xien els errors i, per tant, com esme­nar-los, amb més o menys temps i difi­cul­tats.”

Ara que l’euro ha cai­gut per sota la pari­tat i marca mínims de dues dècades davant el dòlar, l’estratègia a seguir per a l’eco­no­mia cata­lana és ben clara per a Joan Ramon Rovira, cap d’estu­dis de la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona: “Expor­tar i expor­tar, i no reduir en cap cas l’esforç en R+D.” Com diu: “Hem d’apro­fi­tar que l’euro està a la pari­tat amb el dòlar, o per sota, per impul­sar l’expor­tació, però ha de ser una expor­tació de qua­li­tat, en què s’obrin nous mer­cats a par­tir de la dife­ren­ci­ació de pro­ducte, un pro­ducte que con­tin­gui un fort com­po­nent d’inno­vació. Rebai­xar cos­tos de pro­ducció ja no serà un avan­tatge.”

Sor­tir per la inversió.

Rovira té molt assu­mit que, si bé durant aquests mesos esti­vals “la gent encara gasta, en els pròxims mesos no serà així, i a par­tir de la tar­dor veu­rem aus­te­ri­tat”. En aquest sen­tit, l’única sor­tida pos­si­ble a la crisi que s’hagi d’esde­ve­nir “no podrà venir per una revi­fa­lla del con­sum, sinó més aviat de la inversió, no tant per l’aug­ment de la capa­ci­tat com de la pro­duc­ti­vi­tat, la inno­vació i la qua­li­tat”.

És en aquest sen­tit que con­si­dera gai­rebé incal­cu­la­ble la importància que tin­dran els fonts Next Gene­ra­tion com a revul­sius econòmics abans que el carro de l’eco­no­mia vagi pel pedre­gar. “L’any vinent veu­rem com són una rea­li­tat tan­gi­ble en sec­tors com l’auto­moció, el digi­tal i tots els àmbits vin­cu­lats a la sos­te­ni­bi­li­tat.” No dubta que aquesta injecció de capi­tal “es trans­for­marà en les nos­tres pro­duc­ti­vi­tat i qua­li­tat futu­res”.

Tot i que és difícil menar pel camí cor­recte en aquesta cruïlla d’atzars, el cert és que, l’eco­no­mia cata­lana, la seva empresa, està des­ta­cant, com afirma la Comissió d’Eco­no­mia Cata­lana del Col·legi d’Eco­no­mis­tes de Cata­lu­nya, per la seva resiliència. Hi ha un bon tarannà, com remarca un dels mem­bres de la Comissió, Modest Guin­joan: “L’índex de con­fiança empre­sa­rial a Cata­lu­nya és molt posi­tiu, i se situa en el 20,7% en l’acu­mu­lat de l’any.” I si s’insis­teix tant en l’expor­tació és perquè el camí està ben fres­sat: “L’expor­tació està tenint un bon com­por­ta­ment apa­rent, tot crei­xent un 13,3% des que ha començat l’any, molt pro­ba­ble­ment influït per la pari­tat de l’euro amb el dòlar.” Una dada ben il·lus­tra­tiva: del gener a l’abril, el trànsit al port de Bar­ce­lona va arri­bar als 29,8 mili­ons de tones, un 11,2% més que l’any pas­sat. No podia ser altra­ment, i, com comenta un altre mem­bre de la Comissió, Jordi Goula, “les ten­si­ons infla­ci­o­nis­tes gene­ren que no es donin crei­xe­ments sig­ni­fi­ca­tius per sec­tors, menys en el cas del sec­tor turístic i de l’oci, que arros­sega la resta de l’eco­no­mia.” Cer­ta­ment, les dades són ben gràfiques: el juny d’enguany, l’aug­ment de turis­tes estran­gers res­pecte de l’any pas­sat havia estat del 298,3%, i la des­pesa, del 377,1%. Així mateix, les per­noc­ta­ci­ons en hotels van créixer un 182,4% i les per­noc­ta­ci­ons en càmpings i turisme rural, un 84,4% i 39,1%, res­pec­ti­va­ment. Així doncs, no és estrany que en l’evo­lució del PIB de Cata­lu­nya, que en el segon tri­mes­tre de l’any va regis­trar una vari­ació intera­nual del 4,8% -una dava­llada d’1,9 punts res­pecte del tri­mes­tre ante­rior- el sec­tor ser­veis sigui cap­da­van­ter, amb poderós 7% de ritme d’acti­vi­tat, con­tra el modestíssim crei­xe­ment de la cons­trucció (0,5%) i les taxes nega­ti­ves de la indústria i l’agri­cul­tura, de l’1,5% i l’1,6%, res­pec­ti­va­ment.

Però la pre­o­cu­pació hi és si tenim pre­sent que l’empresa cata­lana ha d’ope­rar amb els ter­ri­bles han­di­caps de l’enca­ri­ment dels preus indus­tri­als –un 14,4% en un any– i de l’ener­gia –un 91,9%–. No és estrany, doncs, que el juliol d’enguany, la cre­ació d’empre­ses patís una recu­lada intera­nual del 17,1%.

La inflació té una altra cara, com bé sap el sec­tor públic, i comenta Albert Car­re­ras, de la Comissió d’Eco­no­mia Cata­lana: “Els grans impos­tos esta­tals són molt sen­si­bles a la inflació i estan recap­tant molt més; l’Estat treu pro­fit recap­ta­tori imme­diat dels incre­ments de preus i bene­fi­cis, cosa que farà que la ràtio deute públic - PIB baixi automàtica­ment pel fort incre­ment del PIB nomi­nal.” Així, del gener al maig d’enguany, el Minis­teri d’Hisenda ha recap­tat per IRPF un 25% més que el mateix període de l’any ante­rior, un 106,1% més per impost de soci­e­tats i un 37,3% per IVA. En con­seqüència: “Això com­pensa àmpli­a­ment les des­pe­ses públi­ques esta­tals més grans dels dar­rers mesos. Les mesu­res anti­crisi són filles de la rela­tiva abundància de recur­sos públics.” Cal fer avi­nent, però, que Cata­lu­nya i la resta de comu­ni­tats autònomes no podran bene­fi­ciar-se d’aquest impacte posi­tiu de la inflació fins a la liqui­dació del model de finançament del 2022, que s’ha de pro­duir el juliol del 2024. Així doncs, aquesta redis­tri­bució dels guanys de la inflació, “pas­sen a ser guanys de l’Estat, i seran una pèrdua futura de la Gene­ra­li­tat pel fet que els fons es cobra­ran dos anys després i esta­ran pre­vi­si­ble­ment depre­ci­ats per dos anys d’alta inflació”.

Pac­tes?

A l’hora de cer­car una mesura del tot reac­tiva si final­ment l’eco­no­mia queda empre­so­nada entre les rei­xes de l’estag­flació, des de fa mesos es parla de la con­veniència que, tenint en compte que l’eco­no­mia pot per­dre renda, els seus agents (empre­ses, llars i admi­nis­tra­ci­ons públi­ques) acor­din un repar­ti­ment d’aquesta, amb la renúncia per part de l’empresa a part del marge i de l’assa­la­riat, a un man­te­ni­ment ple del poder adqui­si­tiu, per evi­tar que es des­fermi una rea­li­men­tació de preus i sala­ris, cosa que aug­men­ta­ria la per­tor­bació encara més.

Per a Joan Ramon Rovira, de la Cam­bra, “és evi­dent que la recessió no es pot car­re­gar sobre les espat­lles dels tre­ba­lla­dors; les empre­ses han de mode­rar els divi­dends, enfor­tint la inversió”. Així mateix, pre­veu que “hi haurà un pacte de ren­des implícit, ni l’empresa té capa­ci­tat d’apu­jar preus ni el tre­ba­lla­dor de dema­nar més sou”. El cert és que els aug­ments sala­ri­als pac­tats per al 2022 en els con­ve­nis col·lec­tius regis­trats fins al març es van situar en el 2,4%, un incre­ment clara­ment infe­rior a l’IPC.

Per al pro­fes­sor Joan Tugo­res és impres­cin­di­ble arri­bar a un pacte social, “perquè si no la recu­pe­ració es podria allar­gar massa temps, amb l’efecte d’una segona i ter­cera ronda d’inflació”. Això sí, “aquesta retòrica que fan ser­vir alguns que tots anem al mateix vai­xell s’ha de fer rea­li­tat i cal que es mate­ri­a­litzi de debò”. Per al pro­fes­sor d’ESADE Josep Coma­jun­cosa “el pacte de ren­des pot ser una solució perquè no s’enquisti la pujada de la inflació, però si els sala­ris es mode­ren, les empre­ses no ho han d’apro­fi­tar per gua­nyar marge”.

Tot­hom ha fet memòria dels Pac­tes de La Mon­cloa del 1977, pels quals els tre­ba­lla­dors van patir una dècada de pèrdua de poder adqui­si­tiu, a l’inici de la Tran­sició. Per a l’eco­no­mista Miren Etxe­zar­reta, en un pacte de ren­des, “els tre­ba­lla­dors que per­den la seva capa­ci­tat adqui­si­tiva la per­den, no la recu­pe­ren, i això pot fer l’empresa encara més efi­ci­ent. En canvi, el con­trol del marge empre­sa­rial suposa el man­te­ni­ment o, fins i tot, un aug­ment dels bene­fi­cis que, tot i que no siguin dis­tribuïts, millo­ren la situ­ació econòmica de l’empresa i el seu patri­moni, que segueix sent pro­pi­e­tat de l’empresa i els acci­o­nis­tes”. Al seu parer, per fer real­ment equi­ta­tiu el pacte, l’estalvi que s’asso­leix amb una política de ren­des, s’hau­ria de retor­nar amb alguna mena de meca­nisme als tre­ba­lla­dors.

Tot un debat que té lloc en el con­text que des de la crisi 2008 - 2019, segons les dades de comp­ta­bi­li­tat naci­o­nal de l’INE, a la renda naci­o­nal els sala­ris només van créixer un 4,8% i les empre­ses van pro­gres­sar un 14,6%.

Tan­ma­teix, al govern de l’Estat, que ja actua en mode pre­e­lec­to­ral, això del pacte de ren­des cou. Si bé en un prin­cipi La Mon­cloa s’apun­tava a arri­bar a un acord de gran abast entre el govern cen­tral, els sin­di­cats i les patro­nals, que posava el focus en la mode­ració social, la nega­tiva d’Uni­das Pode­mos a invo­lu­crar-s’hi, tot asse­nya­lant sense embuts que “la culpa de la inflació no és dels sala­ris”, fa que l’enfo­ca­ment ara sigui un altre total­ment dife­rent. Ara la doc­trina és que paguin més els que més tenen, i l’expressió mate­rial d’aquesta nova estratègia serien els impos­tos que volen gra­var els bene­fi­cis d’elèctri­ques i bancs, els quals, jus­ta­ment, no han vist afec­tats els seus mar­ges de negoci pel crei­xe­ment de la inflació. Així mateix, en aquesta estratègia també hi entra­rien totes les mesu­res que s’han dis­po­sat per auxi­liar els més febles, des dels xecs de 200 euros fins als abo­na­ments per viat­jar de franc amb tren.

L’evo­lució d’aquesta con­jun­tura des­fa­vo­ra­ble deter­mi­narà final­ment si n’hi haurà prou amb aquest enfo­ca­ment.

Els efectes permanents en el comerç

La xarxa del comerç internacional ha esdevingut molt vulnerable amb la guerra. Importadors de productes que procedeixen d’Ucraïna i Rússia ja experimenten preus elevats i escassedat de matèries primeres essencials com ara el blat, determinats metalls i gasos nobles. Això es pot perllongar en el temps, atès que Rússia i Ucraïna suposen el 30% mundial d’exportacions de blat i blat de moro. A més, els efectes de la guerra es propaguen a països tercers a través de les cadenes de subministrament internacionals. Així, per exemple, la caiguda de la producció de gas neó, que es concentra a Rússia i Ucraïna, afecta directament l’elaboració de semiconductors, tot alentint l’activitat en el sector de l’electrònica i l’automoció, que també pateixen l’escassedat al mercat del níquel i el pal·ladi russos, fonamentals per fabricar bateries i tota mena de conversors catalítics. Les sancions, en trencar cadenes de subministrament, es tradueix en una caiguda de la productivitat, cosa que fa perdre eficiència.

Aquell canvi de paradigma

“La història no es repeteix, però rima”, deia Mark Twain, i tots han volgut en aquesta crisi determinada per l’alça dels preus del petroli i el gas establir un paral·lelisme amb la sotragada de la primera meitat dels anys setanta del segle passat, quan també arran de conflictes bèl·lics (Yom Kippur i Iran - Iraq) s’esdevingué un període perllongat de creixement gairebé nul amb unes elevades taxes d’inflació.

Semblances, però també diferències: aleshores, el preu del petroli es va triplicar i es va mantenir molt temps en una franja alta, en un temps en què la dependència del petroli era 3,5 cops superior a l’actual. Però potser la diferència més important és que els bancs centrals antany no tenien prou independència en l’ús de les eines de la política monetària.

La crisi de la dècada del 1970 va suposar un veritable canvi de paradigma. Va suposar la fi de l’edat d’or (1950-1973) dels països capitalistes, en què plena ocupació i baixa inflació, resultat de polítiques fiscals i monetàries expansives, tancaven un cercle virtuós. Però heus aquí que a partir del 1968 - 1969, la productivitat va començar a minvar, desbordada pels increments salarials. L’expansió de les noves tecnologies de la segona revolució tecnològica, la cadena de muntatge i la gran empresa de matriu fordista s’exhauria, alhora que els mercats de béns de consum arribaven a la saturació. I els beneficis empresarials, que el 1965 suposaven el 20% sobre l’estoc net de capital fix, el 1973 ja havien caigut fins al 10%.

El xoc del petroli va provocar que els preus de l’electricitat i altres formes d’energia es quadrupliquessin entre el 1970 i el 1985 i, donat que l’IPC es va triplicar, el pes real de la despesa energètica va augmentar entre un 30 i un 40%. La inflació es va convertir en un autèntic malson, amb una mitjana del 13,4% en tots els països de l’OCDE, i la seva combinació amb la reculada de l’activitat i l’augment de l’atur va desafiar els governs, que polítiques fiscals i monetàries expansives típicament keynesianes no aconseguien capgirar l’estagflació. Va ser l’oportunitat del neoliberalisme per erigir-se en l’ortodòxia, tot preconitzant polítiques de caire restrictiu, orientades a contraure la capacitat de demanda tot reduint la despesa pública, apujant impostos, tancant l’aixeta de l’emissió de diners i fent pujades brutals dels tipus d’interès, com la que va dur a terme la Reserva Federal el 1979, tot col·locant els tipus en el 16,5%. Grans economies, com les d’Alemanya i el Regne Unit, es van apuntar a aquesta doctrina neoliberal que, de fet, era el retorn a polítiques d’ajustament deflacionari que s’havien posat en pràctica del 1870 al 1914.

Revisar la política monetària del segle XXI

Tot evoluciona, i la política monetària, també. Els economistes Juan Francisco Albert i Carlos Ochando, de la Universitat de València, creuen que, en els temps a venir, la política monetària ha d’escometre “els dos desafiaments que estan transformant les nostres societats i les polítiques econòmiques: les desigualtats creixents i l’emergència climàtica, que no es poden tractar aïlladament”. Advoquen per un vincle entre bancs centrals i autoritats fiscals: “Quan els bancs centrals necessitin aplicar noves polítiques expansives per assolir els seus objectius de preus, cal que aquestes polítiques es dissenyin en coordinació amb les autoritats fiscals, de manera que dotin de més estímuls l’economia, ajudin a reduir les desigualtats econòmiques i facin més suportable i acceptable a les rendes mitjanes i baixes un impost sobre les emissions de carboni que contribueixi a revertir la crisi del medi ambient.” Caldrà veure si en els pròxims anys veritablement els bancs centrals són capaços d’assumir que es poden explorar noves vies de política monetària.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.