Van en augment els impactes, cosa que no implica que no s’hagi millorat. Perquè el que fa l’estudi és comparar diferents episodis que s’han pogut donar en una diferència de dos o vint anys en un mateix lloc. S’analitzen els factors vinculats a aquests impactes i al risc. S’analitza el fenomen físic a partir de la perillositat –si la pluja o la sequera ha estat més o menys forta–, com ha evolucionat l’exposició –si hi havia més persones a la zona d’estudi o béns, que estan taxats i valorats– i també la vulnerabilitat –si les persones, béns i estructures poden suportar els impactes del fenomen advers, si tenim mesures d’alerta primerenca o no, si les persones poden reaccionar (una persona discapacitada és més vulnerable)–. El valor de l’article és que s’ha fet per tot el món. En aquest i altres estudis es demostra que la vulnerabilitat en l’àmbit global ha disminuït entre cinc i sis vegades en els darrers anys. Però, en canvi, els impactes van en augment. Intentem analitzar si aquests impactes augmenten perquè hi ha més perillositat –plou més o la sequera és més intensa– o bé perquè hi ha molta més exposició.

Depèn dels llocs i de si parlem de pluja o sequera. Hi ha llocs on la gestió és manifestament insuficient perquè ha augmentat la intensitat del fenomen i perquè hi ha molta més exposició. La garantia de la comparació és que s’agafa la mateixa zona i es mira què va passar en el passat i què passa actualment. En el nostre cas hem comparat la pluja a Barcelona en dos casos i la sequera a Catalunya en dos casos.

On és més greu és a l’Àfrica i a l’Àsia. Tenim molta més gent que viu en zones de risc, sigui per inundació o per sequera. L’impacte és més fort sobretot en vides humanes, no econòmicament. Si venim a Europa han augmentat molt els impactes perquè, tot i que el nombre de víctimes ha augmentat poc, ha crescut el valor dels béns i objectes exposats –hi ha més cotxes aparcats en zones inundables o tenim béns de valor en baixos o soterranis inundables, per exemple.

Una de les conclusions importants de l’estudi és que, malgrat la millora en vulnerabilitat perquè s’ha avançat en plans d’emergència i la predicció meteorològica, preocupa que un segon esdeveniment més fort i intens ha tornat a produir danys greus. Davant la situació de canvi climàtic en la qual ens veiem obligats a viure, tots els escenaris apunten a fenòmens cada vegada més violents, siguin inundacions i sequeres intenses, extenses i duradores. Hem millorat però no estem preparats per a unes condicions molt pitjors. Barcelona i el centre d’Europa es posen com a exemples de casos en què sí que es van aconseguir millores molt potents. Per exemple, la part infraestructural de Barcelona. Després de les inundacions del 1995, Barcelona va crear tot el pla d’instal·lació de més sensors, el canvi de la xarxa de drenatge, l’automatització, la creació dels dipòsits d’aigües pluvials. Malgrat que les pluges del 2018 van ser pitjors, els danys van ser inferiors. Per això es considera un cas d’èxit. Tanmateix, no és suficient perquè hi ha zones de la ciutat que encara s’inunden i perquè és molt probable que en el futur tinguem més episodis de pluges intenses.

A l’àrea metropolitana tenim el Besòs i el Llobregat i municipis on és necessari desenvolupar millor els plans d’inundació i les mesures. No hi ha un augment de víctimes gràcies a tots els mitjans d’avís que avui tenim, però cal pensar quines solucions prenem de cara al futur. És una zona vulnerable i amb una gran exposició perquè, a més, hi tenim totes les vies de comunicació.

Avís, percepció i canvis d’hàbits de la població són fonamentals...

Si parlem de salvar vides, un canvi d’hàbit bàsic és, per exemple, per una tempesta de pedra com hem tingut a l’Empordà, saber que cal posar-se a cobert o, en cas d’estar a cel obert, en una posició fetal, al terra, perquè les pedres no impactin al cap, etc. Una cosa molt simple és no voler creuar evidentment rieres ni torrents, però tampoc carrers que estan inundats i on veiem que l’aigua baixa a certa velocitat per poca que sigui. La major part de víctimes que hem tingut al segle XXI per aiguats a Catalunya es podien haver evitat. A Barcelona ciutat, evitar que quedin bloquejats els embornals i, per tant, netejar-los. Evitar dipositar objectes valuosos en soterranis, mesures tradicionals com ara posar plaques a les portes perquè no entri l’aigua. El Raval es continua inundant i no s’hi poden fer dipòsits pluvials i s’han de buscar altres solucions. O, per exemple, a l’àrea metropolitana, solucions que ja són possibles: deixar espais naturals inundables, no construïts, cap a on es pugui desviar l’aigua.

No conec tots els municipis, però a Santa Coloma de Gramenet vam fer un estudi en què es van identificar zones que es poden inundar com la llera del riu o un parc. Però això forma part del pla urbanístic de cadascun, tenint en compte que disposen del coneixement de les zones inundables.

Quan s’han agafat tants casos de tot el món i només es considera que s’ha respost amb èxit en dos, arribem a la conclusió que han augmentat molt els fenòmens extrems, per exemple a Indonèsia o a l’Europa central. A l’Europa central ha disminuït molt la vulnerabilitat però ha augmentat l’exposició de béns. Es troben amb pluges més intenses i extenses de les que tenien previstes. Malgrat que han millorat els sistemes d’avís i que no ha augmentat la població, ha augmentat el preu dels béns exposats. I tenen un problema que s’ha definit molt recentment i que també podem tenir aquí –de fet el tenim al Besòs– que és el dels dics. Imaginem que a l’entorn del Danubi fem una sèrie de dics de contenció per evitar que s’inundin determinades àrees. Però aleshores la població o la indústria decideix instal·lar-se a tocar del dic perquè se senten segurs. En aquest moment augmenta altre cop el risc. No hem d’oblidar mai que el dic no és infal·lible. Al Besòs podríem tenir aquest problema, si estudiem totes les rieres que es van desbordar l’any 1962. Si hi hagués un episodi igual tornaríem a tenir probablement morts, tot i que, és clar, se salvarien moltes més vides. Perquè s’han anat ocupant zones inundables, molt properes al riu, perquè es té la sensació que ja s’han pres mesures –no totes les mesures es mantenen.

Aquesta darrera ja s’estudia com un episodi que podria tenir relació amb el canvi climàtic perquè ja no hi ha cap dubte que les ratxes seques augmenten al Mediterrani. Al primer episodi no existeixen plans d’actuació encara. És a finals de segle quan Catalunya decideix desenvolupar plans i decrets associats. Hem millorat respecte a la vulnerabilitat? Hem de dir que sí perquè abans no existien els plans d’actuació per sequera. Però el 2008 es va demostrar que no eren encara prou bons. S’han millorat els llindars d’avís, de prealerta de sequera. Podríem dir que som exemple a Europa perquè Europa vivia d’esquena a les sequeres. Però han augmentat molt les àrees de regadiu i les necessitats d’aigua. Però també la població: entre el 1986 i el 2004 havia augmentat en un milió de persones. Això vol dir augment del consum d’aigua. També ha augmentat moltíssim el turisme. L’exposició humana i les necessitats, sobretot d’irrigació, han augmentat molt. En l’episodi del 2008 va ser important la presa de consciència de la població perquè es va aconseguir disminuir molt el consum d’aigua per persona a l’àrea metropolitana.

Es necessita un període més llarg per poder comparar. Cal tenir en compte que en el nostre cas hi ha dos impactes que hem de saber separar. Un, quan no plou prou a les capçaleres del rius i no tenim aigua als embassaments ni podem recarregar aqüífers. I l’altre, in situ, sobre el terreny, en l’agricultura de secà o a la natura com al Montseny. Aquest darrer cas sobre el terreny no l’havíem vist mai. És molt pitjor que el del 2008. L’augment de temperatura ja és més elevat en aquest episodi que en aquell. Si seguim sense pluja durant la tardor, la situació és més greu des del punt de vista natural perquè hi ha masses forestals que ja no es recuperaran. Al Montseny ja hi ha masses amb arbres morts aquest estiu que no es recuperaran. Hem de recordar que un augment de temperatura també implica un augment de pèrdua d’aigua per evaporació i transpiració. Sense pluges a la tardor la situació pot ser dramàtica per a l’aigua potable però no en l’agricultura perquè ja no necessitem tanta aigua per a regadiu. Si haguéssim d’afrontar l’estiu amb l’aigua que tenim ara, estaríem en màxima alerta. Una de les mesures que es desenvolupen molt és la reutilització d’aigua residual tractada per recarregar pous. Un problema és la quantitat de pous il·legals que s’estan utilitzant, i això requereix una consciència importantíssima de la població. Ara estem acabant un estudi dels Pirineus que ens indica que, a la capçalera dels rius, encara es poden tenir pluges suficients al gener i febrer per carregar els embassaments. Però aquesta tardor és fonamental perquè hem de recordar que les pluges de l’octubre han disminuït considerablement els darrers anys.

És la tendència que tenim. No tenim prou dades per confirmar si aquesta tendència es consolida i és definitiva, però els darrers anys es produeix un endarreriment de les pluges de la tardor. També és coherent amb l’augment de la temperatura superficial del mar. El mar es manté calent molt més temps i es produeixen fenòmens a l’hivern que abans eren inesperats. Si no recordo malament, fa dos anys hi va haver aiguats a l’àrea metropolitana al desembre, que van afectar Montcada, molt forts i molt locals. Això era inesperat antigament, en general.

El Glòria està en línia amb el canvi climàtic perquè va ser totalment anòmal. No pel temporal de vent, que a l’hivern no és tan atípic, sinó per la intensitat i la durada de les pluges que es van produir. Cal fer una crida a la població, que ha d’aprendre a conviure amb el risc, prendre mesures i no pensar que tot se soluciona tecnològicament. I col·laborar per reduir l’escalfament creixent.