Cinema

Memòria d’un genocidi

Ricardo Darín és el fiscal Strassera a ‘Argentina, 1985’, pel·lícula sobre el judici a la dictadura militar premiat a Venècia i Donostia

“Un país sense memòria és un país que pot repetir errors”, diu el director, Santiago Mitre

Els que vivim en un estat que ha fet la tran­sició a la democràcia pac­tant amb el fei­xisme, en què col­pis­tes i tor­tu­ra­dors vivien amb impu­ni­tat i fins i tot van ser hono­rats, mirem amb enveja el que va suc­ceir a l’Argen­tina el 1985: la direcció mili­tar de la dic­ta­dura, res­pon­sa­ble de l’assas­si­nat i des­a­pa­rició de 30.000 per­so­nes entre el 1976 i el 1983, va seure al banc dels acu­sats i va ser jut­jada. Argen­tina, 1985 , que s’estrena avui a les sales de cinema i el 21 d’octu­bre a la pla­ta­forma Ama­zon Prime, fa memòria d’aquell judici i del difícil con­text en què es va rea­lit­zar. Ricardo Darín i Peter Lan­zani inter­pre­ten Julio Stras­sera i Luis Moreno Ocampo, que van estar al cap­da­vant de l’equip de la fis­ca­lia que va acu­sar els mili­tars.

San­ti­ago Mitre, que ja va tre­ba­llar amb Ricardo Darín a La cor­di­llera, és el direc­tor d’Argen­tina, 1985, que ha obtin­gut una gran aco­llida en la Mos­tra de Venècia (premi de la crítica Fipresci) i en el Fes­ti­val de Sant Sebastià (premi del públic). El cine­asta parla, en una entre­vista a El Punt Avui, de la importància d’aquest judici i de fer-ne memòria: “Quan vam començar a tre­ba­llar en la pel·lícula ens vam ado­nar que es recor­dava poc el judici del 1985, tot i que va ser un fet fona­men­tal per a la tran­sició i per a la cons­trucció d’una nova democràcia. En el con­text en què es va fer aquest judici, un any després de recu­pe­rar la democràcia, en una Amèrica Lla­tina encara gover­nada per dic­ta­du­res mili­tars, jut­jar els res­pon­sa­bles de la dic­ta­dura argen­tina va ser d’una valen­tia i una importància enor­mes, i ara es recor­dava poc.”

Memòria necessària

Lamen­ta­ble­ment, la pel·lícula és d’una actu­a­li­tat ines­pe­rada: “El món viu una radi­ca­lit­zació i un descrèdit de les ins­ti­tu­ci­ons de la democràcia pre­o­cu­pants. Hi ha molts joves amb dis­cur­sos pro­to­fei­xis­tes que fan por. Per a nosal­tres era impor­tant recor­dar què era l’Argen­tina del 1985 i reflec­tir-la a la del 2022. Un país sense memòria és un país que pot repe­tir errors. Acaba d’haver-hi un intent d’assas­si­nat de la vice­pre­si­denta argen­tina [Cris­tina Fernández de Kirch­ner], cosa que no podíem ima­gi­nar quan fèiem la pel·lícula. Aquest «Nunca más!» que es va dir en el judici del 1985 era un mai més a la violència com a forma de resol­dre con­flic­tes polítics. És pre­o­cu­pant i dota la pel·lícula d’una actu­a­li­tat que no esperàvem. Tant de bo ser­veixi per refle­xi­o­nar què es va fer mala­ment en aquells anys perquè ara torni a pas­sar una cosa així.”

Li pre­gun­tem a San­ti­ago Mitre quina va ser la clau per poder fer seure al banc dels acu­sats els màxims diri­gents de la dic­ta­dura. “Va ser la con­vicció política –res­pon–. Alfonsín va fer cam­pa­nya dient que sense justícia no hi havia pos­si­bi­li­tat de cons­truir una democràcia i va donar l’empenta ini­cial perquè es jutgés els cri­mi­nals de la dic­ta­dura.” Després els jut­ges van assu­mir la res­pon­sa­bi­li­tat que els havia donat la democràcia i l’equip de la fis­ca­lia va assu­mir també el com­promís de jut­jar-los. I ho van fer. Van fer el que la consciència els deia que era el cor­recte i s’havia de fer.

La reflexió sobre si el cap de la fis­ca­lia Julio Stras­sera, inter­pre­tat per Ricardo Darín, era o no un heroi és gai­rebé ine­vi­ta­ble. “Stras­sera tal vegada no és un heroi, però és algú que va assu­mir el seu rol, el va por­tar fins a les últi­mes con­seqüències i va expres­sar una neces­si­tat d’una soci­e­tat; va que­dar immor­ta­lit­zat en el judici i en un dis­curs que és d’una actu­a­li­tat i potència increïbles. M’interes­sava tre­ba­llar en aquesta època d’herois molt nor­mals, amb pro­blemàtiques i pors molt sem­blants a les que pot tenir qual­se­vol. I la manera que tenen de resol­dre els pro­ble­mes és fer bé la seva feina amb la con­vicció de fer el que està bé. S’ins­criu en la tra­dició cine­ma­togràfica de l’heroi a pesar seu.”

En aquest sen­tit, San­ti­ago Mitre i Ricardo Darín subrat­llen el seu caràcter de per­sona cor­rent del fis­cal: “Volíem que fos un per­so­natge molt sem­blant a les per­so­nes que un pot conèixer –diu el direc­tor–. El con­text en què es va fer el judici era per tenir por. Els cri­mi­nals esta­ven lliu­res, havien des­a­pa­re­gut i assas­si­nat mol­tes per­so­nes, rebien ame­na­ces cons­tant­ment...” “La mateixa cor­po­ració judi­cial des­con­fi­ava del judici. La política és com­plexa, i hi havia nego­ci­a­ci­ons de sotamà. Es va obrir una escletxa i va poder entrar i fer qual­que cosa bona. No passa sem­pre.”L’acos­ta­ment que fan al judici, el més impor­tant del segle XX després dels de Nurem­berg als nazis i l’únic fet per un tri­bu­nal civil con­tra una dic­ta­dura, és en clau rea­lista. “Vam fer una inves­ti­gació molt llarga, ens vam docu­men­tar, vam par­lar amb gent que havia par­ti­ci­pat en el judici, vam conèixer molts dels pro­ta­go­nis­tes: mem­bres de la fis­ca­lia, gent del poder judi­cial, peri­o­dis­tes, tes­ti­mo­nis super­vi­vents... Però després vam fer-ne una pel·lícula, hem inten­tat que es vegi amb la màxima potència cine­ma­togràfica. El cinema de ficció pot par­lar amb tanta veri­tat com ho fa el docu­men­tal.”Pot sor­pren­dre l’humor que hi ha en algu­nes esce­nes, que neix tant de la rea­li­tat com de les neces­si­tats dramàtiques de la ficció. “Stras­sera tenia aques­tes sor­ti­des, l’ano­me­na­ven el loco Stras­sera –diu San­ti­ago Mitre, que tenia només 5 anys quan es va cele­brar el judici–. Tenia reac­ci­ons una mica humorísti­ques i impul­si­ves. Els mem­bres del seu equip de la fis­ca­lia ens expli­ca­ven que aquest humor era un estímul que els aju­dava a sub­mer­gir-se en l’hor­ror. Teníem por de caure en la gra­ve­tat i la solem­ni­tat. L’humor ens va ser­vir per bai­xar la guàrdia de l’espec­ta­dor que no vol recor­dar o reviure aquest tipus de coses, i por­tar-lo al cor de la pel·lícula, que és la seqüència de tes­ti­mo­nis. Aquí ens vam reti­rar com a escrip­tors i vam posar les parau­les que va dir la gent en el judici.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.