Sí, és un crei­xe­ment per­so­nal, un viatge, una evo­lució. Julia és una per­sona que vol que l’esti­min, vol esti­mar i navega entre aques­tes mas­cu­li­ni­tats, gràcies a les quals creix i aprèn. No és culpa seva esco­llir una mala per­sona, és culpa d’un sis­tema que segueix donant una imatge romàntica de la gelo­sia, per exem­ple. No és que no tin­gui eines, és una noia que es deixa por­tar i acaba en llocs com­pli­cats. Però viatja i hi ha una evo­lució.

Sí, i a les teves i a les de tots. Hi ha alguna cosa molt comuna; qual­se­vol noia jove que sigui mare, amb poques eines emo­ci­o­nals i econòmiques, viu situ­a­ci­ons molt com­pli­ca­des. La càrrega men­tal que suposa ser mare amb un pare absent, i haver de seguir llui­tant pels seus desit­jos, el seu crei­xe­ment per­so­nal i pro­fes­si­o­nal, les seves obli­ga­ci­ons com a mare, la deixa molt des­em­pa­rada. Per mi Julia és el reflex d’una soci­e­tat patri­ar­cal que deixa molt des­em­pa­ra­des les noies joves i sobre­tot les que són mares.

Hi ha quel­com d’ingenuïtat, però no ceguesa. Òscar és un noi molt carismàtic, que l’estima molt, amb molta llum. Jo, Anna Cas­ti­llo, a la meva edat, veig les ombres del per­so­natge, però Julia viu en un entorn en què el mas­clisme està menys des­cons­truït, i sem­pre s’ha nor­ma­lit­zat que els homes siguin gelo­sos, pos­ses­sius, se n’ha creat una imatge romàntica. També em sorprèn que no ho vegi venir, però per què ho hau­ria d’anti­ci­par, si ningú li ho ha expli­cat? Fins que no hi ha una con­seqüència física, tot es per­met. És injust cul­par-la d’aquesta ceguesa.

Per a les dones sem­pre ha supo­sat un canvi de vida molt radi­cal, una càrrega men­tal. Les mares no poden estar absents, hi han de ser, i això implica molt de sacri­fici. Per això entenc per­fec­ta­ment que les noves gene­ra­ci­ons no vul­guin renun­ciar a si matei­xes si la mater­ni­tat no és femi­nista. Jo mateixa em plan­tejo sovint si vull ser mare o no. M’agra­da­ria, però com ho he de fer sense renun­ciar a una car­rera? Cadascú ha de fer el que con­si­deri.

Em feia il·lusió com me’n fa qual­se­vol per­so­natge que esti­gui ben escrit, em motivi i em pro­vo­qui ver­ti­gen. Però sí, crec que Julia toca coses que m’afec­ten per­so­nal­ment.

Hi ha una cosa que no se sap, però jo sí que sé, que Jaime m’ha escol­tat molt i m’ha donat molta cre­di­bi­li­tat i vali­dació pel que fa al per­so­natge, he pogut expli­car la història tal com jo la sen­tia. El guió exis­tia, però hi ha hagut molta impro­vi­sació, hem creat els vin­cles amb els per­so­nat­ges de cada relació de manera intuïtiva, ente­nent-les... No he sen­tit que hi hagués un home expli­cant la meva història, m’he sen­tit amb molta potes­tat i molta vali­dació, i molta con­fiança amb Jaime Rosa­les.

Són molt dis­tints els tres. Més o menys vam rodar cada part de manera cro­nològica. Però hi ha alguna cosa en la posada en escena que em sem­bla increïble. No n’he estat cons­ci­ent fins que he vist la pel·lícula, però cada part té tem­pe­ra­tu­res de color dife­rents de cada per­so­natge. Oriol, Quim i Lluís em dona­ven coses dife­rents, i Julia és la mateixa en tota la pel·lícula, però vibra de manera dis­tinta a cada relació, té una tem­pe­ra­tura i un rol dife­rent en cada una. Em dei­xava por­tar pel que em dona­ven ells.

Julia no es dona l’opció de vic­ti­mit­zar-se, tira enda­vant perquè té dos fills i no es per­met l’opció de ser una víctima, de caure. Jo la veig depri­mida a moments, real­ment trista, però ha de ser-hi i seguir avançant.

He de dir que soc una per­sona molt afor­tu­nada i m’han arri­bat pro­jec­tes de cinema i tele­visió que a mi em sem­blen interes­sants i que em venia de gust fer. També estic pre­sen­tat una sèrie de tele­vi­sio que es diu Fácil que per mi és un orgull i un plaer, com estar en aquesta pel·lícula. Hi ha una part de decisió, però també tenir la sort que hi hagi pro­jec­tes que t’interes­sin i que et per­me­tin con­viure en els dos mons.

No, són tots exac­ta­ment iguals de mera­ve­llo­sos i igual de man­cats de sen­tit. Un premi per mi és com una carícia en un moment donat, una mos­tra d’afecte que s’agra­eix i dis­fru­tes, però després passa molt ràpid, no sig­ni­fica res, és molt volàtil. Un premi és tan poc objec­tiu, es pot donar en tan­tes cir­cumstàncies, que no té importància, però ho agra­ei­xes.

Sí, se sent més res­pon­sa­bi­li­tat i hi ha més pes damunt teu, però també és més diver­tit. M’he sen­tit molt com­pa­nya de Jaime, a més, m’he sen­tit molt valo­rada per ell.

La part rodada a Bar­ce­lona és a Ciu­tat Meri­di­ana, que és un dels bar­ris on jo vaig néixer, Nou Bar­ris. M’és molt pro­per, hi ha un pla en què passo per davant de la meva escola de tota la vida.

Admiro i res­pecto Anna R. Costa per damunt de tot. Tot el que sigui tre­ba­llar amb ella, em tapo els ulls i tiro enda­vant.