“La breu”

Liz Truss es va pre­sen­tar com la nova Dama de Ferro, com la suc­ces­sora de Mar­ga­ret Thatc­her i va aca­bar com­ple­ta­ment fosa. Va gua­nyar les primàries amb la pro­mesa d’abai­xar els impos­tos per fomen­tar el crei­xe­ment, tot i que la inflació era al 10,1%. Ella i el seu amic i minis­tre de Finan­ces, Kwasi Kwar­teng, van anun­ciar una sèrie de reta­lla­des fis­cals sense con­sul­tar el seu gabi­net el 23 de setem­bre pas­sat, unes mesu­res que for­ma­ven part d’una visió neo­li­be­ral.

L’anunci de les reta­lla­des va pro­vo­car una cai­guda de la lliura i dels mer­cats finan­cers i va obli­gar a inter­ve­nir el banc cen­tral britànic, que va com­prar bons de l’estat per una valor de 65.000 mili­ons de lliu­res (74.700 mili­ons d’euros) per sal­var el sis­tema de pen­si­ons.

El 3 d’octu­bre, Truss i Kwar­teng ja van anun­ciar que recu­la­ven en la mesura per abai­xar del 5% els impos­tos a les 600.000 per­so­nes més riques del Regne Unit. Després Truss va recu­lar en una altra mesura i va anun­ciar que anul·lava la con­ge­lació de l’impost de soci­e­tats a les empre­ses i que l’apu­ja­ria a par­tir del mes d’abril del 19 al 25%, tal com havia pro­gra­mat Rishi Sunak, el rival de Truss a les primàries. El govern s’estal­vi­ava 20.700 mili­ons d’euros amb aque­lla mesura, però els mer­cats li dema­nen més perquè el forat a les finan­ces públi­ques és de 69.000 mili­ons d’euros.

La set­mana pas­sada el par­tit la va obli­gar a renun­ciar a la resta de mesu­res fis­cals i li va impo­sar Jeremy Hunt com a nou minis­tre de Finan­ces. Truss va ofe­rir una sur­re­a­lista roda de premsa en què va anun­ciar la dimissió de Kwar­teng per sal­var ella el seu cap que només va durar vuit minuts i va aban­do­nar la sala dei­xant els peri­o­dis­tes amb la paraula a la boca. Les úniques pre­gun­tes que li feien eren per què seguia en el poder si va ser ella qui va dis­se­nyar les reta­lla­des fis­cals.

Ja no es va recu­pe­rar. Dilluns, al Par­la­ment, no va com­parèixer per res­pon­dre a una pre­gunta urgent que li va fer el líder de l’opo­sició, Keir Star­mer. Tot­hom a la cam­bra es pre­gun­tava on era la pri­mera minis­tra. Després va aparèixer al cos­tat de Hunt, que va anun­ciar el nou pla econòmic del govern, que bàsica­ment eli­mi­nava una a una totes les mesu­res de qui tenia al cos­tat, que estava com absent, amb la mirada per­duda trista, vençuda. Hunt la va dei­xar sense argu­ments.

Dime­cres es va inten­tar recu­pe­rar en la sessió de con­trol. Va dir que “ella era una llui­ta­dora, no una per­sona que ho dei­xava tot just començar” quan el líder de l’opo­sició es va bur­lar d’ella i li va pre­gun­tar per què no mar­xava. Les parau­les de Truss, però, no tenien con­vicció. Se sabia morta política­ment.

La sentència per a Truss va ser la dimissió de la seva minis­tra d’Inte­rior, Sue­lla Bra­ver­man, dime­cres després de cri­ti­car Truss, i les esce­nes esperpènti­ques que es van viure dime­cres a la nit al Par­la­ment quan els caps de dis­ci­plina del par­tit van obli­gar els seus dipu­tats a votar en con­tra d’una moció labo­rista amenaçant-los i inti­mi­dant-los. S’apunta que al dar­rere de la dimissió hi havia cons­pi­rant Kwar­teng, que es va ven­jar de la que creia que era la seva amiga.