Identifiquen una nova espècie de dinosaure nan que va viure a Transsilvània

Un equip inter­na­ci­o­nal ha des­co­bert una espècie de dino­saure nan des­co­ne­guda fins ara a l’oest de Roma­nia. L’estudi, en el qual han par­ti­ci­pat inves­ti­ga­dors de les uni­ver­si­tats de Tübin­gen (Ale­ma­nya), Buca­rest (Roma­nia) i Zuric (Suïssa) ha estat publi­cada al Jour­nal of Ver­te­brate Pale­on­to­logy.

El Transyl­va­no­sau­rus platy­cep­ha­lus (rèptil de cap ample de Trans­silvània) va viure fa uns 70 mili­ons d’anys, en el període cre­taci, en el ter­ri­tori de l’actual Trans­silvània. El dino­saure ara des­co­bert per­tany al grup dels ano­me­nats rab­dodòntids (Rhab­do­don­ti­dae), que van viure entre fa 84 i 65 mili­ons d’anys. Cami­nava sobre dues potes i feia només uns dos metres de llar­gada. Com altres espècies loca­lit­za­des a la zona només asso­lia mides cor­po­rals peti­tes i, per tant, se’ls coneix com a dino­sau­res nans.

“Pre­su­mi­ble­ment, un sub­mi­nis­tra­ment limi­tat d’ali­ments a Europa en aquell moment va por­tar a una esta­tura adap­tada”, explica el pale­ontòleg Felix Augus­tin, de la Uni­ver­si­tat de Tübin­gen.  Els ossos que s’han tro­bat del crani del Transyl­va­no­sau­rus pro­por­ci­o­nen infor­mació sobre la fauna del moment previ a l’extinció del dino­saure,  fa 66 mili­ons d’anys.  “Amb cada nova espècie des­co­berta, la supo­sició gene­ra­lit­zada que la fauna del Cre­taci a Europa era pobra en espècies con­ti­nua dis­si­pant-se”, ha des­ta­cat l’inves­ti­ga­dor.

Durant aquest període, que va començar fa 145 mili­ons d’anys i va aca­bar fa 66 mili­ons, Europa era un arxipèlag tro­pi­cal i el Transyl­va­no­sau­rus vivia en una de les mol­tes illes que el for­ma­ven, jun­ta­ment amb altres dino­sau­res nans, coco­drils, tor­tu­gues i pte­ro­sau­res gegants (rèptils vola­dors), amb una enver­ga­dura de fins a deu metres.

Els rab­dodòntids, el grup al qual per­tany la nova espècie des­co­berta, eren els dino­sau­res de mida petita i mit­jana més comuns a l’Europa de l’època. Algu­nes espècies tro­ba­des a la mateixa zona tenien cra­nis sig­ni­fi­ca­ti­va­ment més estrets que el Transyl­va­no­sau­rus.

El peri­ple dels dino­sau­res
La incògnita ara és com aquesta espècie, que tenia els seus fami­li­ars més pro­pers a l’actual França, va arri­bar a l’“illa dels dino­sau­res en mini­a­tura” de l’actual Trans­silvània.

L’estudi pro­posa diver­ses pos­si­bi­li­tats. Una és que els rab­dodòntids s’hau­rien estès de l’est –on s’han tro­bat les res­tes òssies més anti­gues- cap a l’oest i espècies poste­ri­ors hau­rien tor­nat a migrar. Els científics cre­uen que les fluc­tu­a­ci­ons en el nivell del mar i els pro­ces­sos tectònics hau­rien creat con­ne­xi­ons ter­res­tres tem­po­rals entre dife­rents illes que hau­rien faci­li­tat la pro­pa­gació. A més, cre­uen que gai­rebé tots els dino­sau­res podien nedar, inclo­sos els Transyl­va­no­sau­rus. Augus­tin recorda que “la majo­ria de les espècies ani­mals, i els rèptils en par­ti­cu­lar, poden nedar des del nai­xe­ment”. I els dino­sau­res “tenien unes cames for­tes i una cua for­tes”.

Una segona pos­si­bi­li­tat és que dife­rents lli­nat­ges de l’espècie s’hau­rien desen­vo­lu­pat en paral·lel a l’Europa ori­en­tal i occi­den­tal.  “Actu­al­ment tenim massa poques tro­ba­lles per res­pon­dre aques­tes pre­gun­tes”, admet l’inves­ti­ga­dor.

L’equip només ha dis­po­sat d’uns pocs ossos per rea­lit­zar la clas­si­fi­cació taxonòmica, cap d’ells més llarg de cinc pol­za­des: la part poste­rior, la part infe­rior del crani amb el fora­men occi­pi­tal i dues peces de l’os fron­tal. “A l’inte­rior dels ossos fron­tals, els con­torns del cer­vell de Transyl­va­no­sau­rus encara són visi­bles”, des­taca Dylan Bas­ti­a­ans, de la Uni­ver­si­tat de Zuric.

Zoltán Csiki-Sava i el seu equip de la Uni­ver­si­tat de Buca­rest van tro­bar els ossos del crani del Transyl­va­no­sau­rus l’any 2007 a la conca de Hateg, a Trans­silvània, un dels jaci­ments més impor­tants d’Europa. En aquesta zona s’hi han iden­ti­fi­cat un total de deu espècies de dino­sau­res. Els ossos del saure han sobre­vis­cut mili­ons d’anys perquè esta­ven pro­te­gits pels sedi­ments d’un riu. “Si el dino­saure hagués mort i hagués que­dat a la superfície, el clima i els car­ro­nyers aviat hau­rien des­truït tots els seus ossos i mai no ens n’hauríem assa­ben­tat”, con­clou Augus­tin.