Almenys trigarem un parell de generacions més a arribar a aquest punt. A hores d’ara, la conversa virtual no ens permet captar el llenguatge no verbal que sí que captem cara a cara. La pandèmia ens va forçar a comunicar-nos en línia, i en moltes situacions va ser extraordinari i eficaç, però encara ens és necessari ser-hi presents per desenvolupar-nos, tant personalment com professionalment.

Perdem moltes coses, per exemple, la informació emocional. Quan fem una videoconferència amb un equip de treball, la pantalla l’ocupen un bon nombre de persones emmarcades en petits quadrats. Així, el llenguatge no verbal no ens arriba, i la informació emocional en la interrelació de l’equip és fonamental.

Ara hi ha fam de presencialitat. Es troben a faltar aquelles dues o tres hores de treball en equip, i les empreses estan creant dinàmiques per reconnectar-se, per recuperar l’espai on es crea la confiança, que molts teixeixen a través de la conversa presencial informal. Precisament durant la pandèmia va ser evident i preocupant la davallada que es va detectar en la confiança i la cohesió en l’entorn empresarial.

Les sessions virtuals són més esgotadores i avorrides que les presencials, per això tendeixen a ser més curtes. Tanmateix, en les videoconferències no podem accedir als aspectes informals de les relacions. El to que utilitza una persona, per exemple, ens dona molta més informació que no pas allò que pugui estar dient, però la banda de so dels programes per a trobades virtuals és molt pobra i no capta aquests matisos tonals. Certament, la reunió en línia és més eficaç i flexible, però continua sent necessària la comunicació presencial per construir les relacions, mostrar la creativitat i cooperar.

Si tenim relació personal prèvia amb el nostre interlocutor, la connexió virtual esdevé plenament gratificant. Podem recordar els pacients ingressats durant la pandèmia, privats de visites de familiars i amics. La comunicació virtual els va ajudar molt. Jo mateix també en soc un exemple: tinc la meva filla plantant coralls a Curaçao, l’enyoro molt i la comunicació virtual que tenim ens apropa en la distància. En canvi, en el món laboral, si no tens una vida plena, si pateixes problemes de socialització, sense la presencialitat et quedes realment aïllat.

És un valor amb dues dimensions. D’una banda, és vital per a aquelles persones que, com he dit, tenen una vida personal pobra o l’han construïda en l’entorn laboral. De l’altra, els equips necessiten un alt nivell de confiança per desenvolupar-se al màxim, i això només ho dona la trobada presencial.

Certament les cultures mediterrànies són de fer vida al carrer, i en totes està molt present la presencialitat, però el cert és que quan proposes a persones d’altres cultures sumar-se a la nostra manera de fer, s’hi apunten de seguida que en tenen l’oportunitat. Això vol dir que l’ésser humà gaudeix de la comunicació presencial.

S’està veient que l’efecte de crear espais personals entre interlocutors al món en línia és molt bo per no perdre la relació que es tenia prèviament. I també sabem que si això no es provoca, no acaba passant. Per tant, aquests espais s’han de crear.

Sense cap mena de dubte, tot i que encara no sé com s’ha de fer exactament. El que és evident és que hem d’entrenar-nos en el camp virtual, sobretot per arribar a captar tot allò personal.

Em posa els pèls de punta només de pensar-hi. D’una banda, em sembla una meravella tot el que se suposa que ens oferirà el metavers però, pel que fa a les relacions personals, tinc la sensació que s’incrementaran els perfils inventats i que molts fugiran del món presencial per refugiar-se en el virtual amb la seva part més patològica.