Novem­bre i desem­bre és tem­po­rada alta per a les con­sul­to­res de per­so­nes i orga­nit­za­ci­ons (abans cone­gu­des com de recur­sos humans). Ara mateix les empre­ses estan fent jor­na­des d’ava­lu­ació de tan­ca­ment de l’any i de pre­pa­ració dels objec­tius per al 2023. També és moment de cele­brar els èxits, de fer team buil­ding i de gas­tar el que queda pen­dent del crèdit de Fun­dae (for­mació boni­fi­cada).

Quan ens asse­iem amb els cli­ents per reco­llir les seves neces­si­tats de for­mació, les peti­ci­ons que ens tro­bem tenen a veure amb el fet que l’equip té un pro­blema i no té ini­ci­a­tiva per plan­te­jar solu­ci­ons, que no fan res, tot i saber que no acon­se­gui­ran els objec­tius. Tro­bem incom­pli­ment de ter­mi­nis, falta de comu­ni­cació i de feed­back entre les per­so­nes inte­grants i una tònica gene­ral d’anar sobre­car­re­gats cons­tant­ment. Al final, tot apunta cap a una millo­ra­ble assumpció de res­pon­sa­bi­li­tat per part dels tre­ba­lla­dors. És lla­vors quan ens dema­nen un curs de for­mació perquè la gent sigui més res­pon­sa­ble amb la seva feina (que, amb sort, és de vuit hores).

Una vegada, un bon con­sul­tor amic nos­tre ens va dir que havíem d’apren­dre a dife­ren­ciar entre l’encàrrec i el desig del cli­ent. Queda clar quin és el seu desig: que les per­so­nes es facin res­pon­sa­bles de la seva feina com si l’empresa fos seva. Enten­dreu que, per acon­se­guir aquest objec­tiu, no podríem fer única­ment un taller for­ma­tiu. L’encàrrec havia de con­te­nir més pro­jec­tes, i els pro­jec­tes havien d’incloure més per­so­nes invo­lu­cra­des indi­rec­ta­ment, no només els tre­ba­lla­dors direc­ta­ment impli­cats.

Ens tro­bem en un moment molt com­plex en l’àmbit labo­ral. Els dia­ris par­len de guer­res de talent, de la gran renúncia o dimissió. Ja és evi­dent que les per­so­nes hem can­viat el nos­tre para­digma men­tal pel que fa a allò que volem de la nos­tra feina.

Quan fem selecció de per­so­nal és tot un repte tro­bar bons aspi­rants i, quan els tenim, la nos­tra sor­presa és que els cli­ents lla­vors els rebut­gen perquè diuen que han can­viat massa de feina i que són ines­ta­bles. “Els joves no es com­pro­me­ten com les gene­ra­ci­ons ante­ri­ors”, ens diuen. “No conei­xen la cul­tura de l’esforç.” És cert, els currículums han can­viat, i hi ha més movi­ment d’empre­ses cada dos anys. Però... i si la lec­tura fos dife­rent?

Ja abans de la pandèmia parlàvem de la feli­ci­tat de l’empleat. Ara, després d’haver-la superat, estem més enfo­cats cap a la salut men­tal. A més, els joves ho tenen clar. Aquesta mateixa set­mana lle­gia a premsa un son­deig que con­cloïa que “un de cada dos joves espa­nyols pre­fe­ria estar a l’atur abans que ser infeliç a la seva feina”.

Ara bé, què estan fent les empre­ses per can­viar la seva cul­tura cor­po­ra­tiva perquè sigui més atrac­tiva? Sin­ce­ra­ment, tre­ba­llem amb mol­tes empre­ses de sec­tors i mides dife­rents, i crec que podria comp­tar amb els dits d’una sola mà aque­lles on jo mateixa ani­ria a tre­ba­llar. És cert que una bona part s’estan esforçant per millo­rar els pro­ces­sos, les mane­res de lide­rar, per equi­li­brar la con­ci­li­ació, el paquet retri­bu­tiu, el salari emo­ci­o­nal…, però hau­ran de tre­pit­jar l’acce­le­ra­dor, inver­tir-hi recur­sos i creure-s’ho de debò.

En defensa de les empre­ses, també he de dir que el tema de la res­pon­sa­bi­li­tat que men­cionàvem a l’inici s’ha de tre­ba­llar en pro­fun­di­tat. Per par­lar-ne, avui dia s’ha posat molt de moda el terme accoun­ta­bi­lity (és com també en diem als nos­tres tallers). Com bé defi­neix Roger Con­nors al seu lli­bre The wis­dom of OZ, accoun­ta­bi­lity és una elecció per­so­nal per superar les pròpies cir­cumstàncies i demos­trar la pro­pi­e­tat necessària per arri­bar als resul­tats desit­jats. Ens parla de l’elecció per­so­nal perquè és una manera de ser i d’actuar que esco­llim, i de pro­pi­e­tat (owners­hip en anglès) perquè ho hem d’assu­mir com a nos­tre.

Ser accoun­ta­ble tre­ba­lla tres com­petències per­so­nals: el com­promís (tenir les expec­ta­ti­ves clares de què s’espera de tu), la pro­ac­ti­vi­tat (ser pro­ta­go­nista de la feina i fer-se’n càrrec) i la res­pon­sa­bi­li­tat (solu­ci­o­nar i retre comp­tes dels resul­tats). Són com­petències que ja hauríem de fomen­tar entre els més petits, però que podem tre­ba­llar sent adults. La vida ens ani­ria millor (ja només pel fet de fer més coses, hi ha més pro­ba­bi­li­tats d’èxit). L’empresa, per la seva banda, ha de tre­ba­llar molt a fons per tenir els rols i els objec­tius clars, ins­tal·lar una bona cul­tura del feed­back, ges­ti­o­nar bé els errors i reconèixer tant l’èxit com l’esforç. Gai­rebé res.