Bàsica­ment, tre­ba­llar qual­se­vol aspecte de l’evo­lució dels mar­ges con­ti­nen­tals –les vores, els finals del con­ti­nent, la part sub­mer­gida–  i com aquests es con­nec­ten amb les con­ques oceàniques, on ja podem par­lar estric­ta­ment d’escorça oceànica.

Està for­mat per la pla­ta­forma con­ti­nen­tal, la zona més soma, més plana d’alguna manera, que arriba fins a uns cent metres més o menys, i després comença una zona més abrupta, que és el talús con­ti­nen­tal. És més abrupta però no ha de ser de grans penya-segats, per enten­dre’ns. Però al final del talús comença la tran­sició cap a la conca, cap a la plana abis­sal. Sobre aquesta estruc­tura tro­bem tots els sedi­ments que s’hi han anat dipo­si­tant i, per tant, el límit sem­pre és difús. Es pot defi­nir, però té poca importància. El que importa és que els pro­ces­sos que pas­sen a les dife­rents províncies del marge con­ti­nen­tal són dife­rents i per enten­dre com evo­lu­ci­o­nen has d’enten­dre com evo­lu­ci­o­nen a cada part, com s’enca­de­nen: si estan con­nec­tats els pro­ces­sos de la zona soma amb la més pro­funda o com es rela­ci­o­nen lon­gi­tu­di­nal­ment. En ter­mes geològics, podem defi­nir un procés que passa ara, però veiem els mar­ges com una estruc­tura que ha evo­lu­ci­o­nat durant mili­ons d’anys. Per tant, és molt impor­tant enten­dre com era el medi en un moment deter­mi­nat, que genera un dipòsit deter­mi­nat, que té una deter­mi­nada mor­fo­lo­gia i que està lli­gat a un ambi­ent deter­mi­nat, tant aeri com marí. Per a un geòleg, una cosa que passa molt ràpid no té sen­tit, tot i que és veri­tat que hi ha pro­ces­sos com­pul­sius, ins­tan­ta­nis, que tenen escala humana –amb el canvi climàtic veiem que s’estan acce­le­rant els temps d’alguns pro­ces­sos–. Per exem­ple, la posició del nivell del mar en un moment con­cret con­di­ci­ona com fun­ci­ona tot el marge con­ti­nen­tal.

Si par­lem de l’arqui­tec­tura gene­ral del marge con­ti­nen­tal, el nivell del mar és molt impor­tant. Té un reflex molt clar en la pla­ta­forma perquè, en funció d’on se situa el nivell del mar, pas­sen coses a tota la pla­ta­forma. És com un gran nivell zero: si el nivell del mar baixa, tots els sis­te­mes ter­res­tres avan­cen; si el nivell del mar puja, tots els sis­te­mes ter­res­tres retro­ce­dei­xen. Per tant, tota la relació d’apor­ta­ci­ons de sedi­ments que arri­ben des del con­ti­nent a la zona sub­mer­gida, tot el balanç també can­via. Després hi ha altres pro­ces­sos: si la zona s’està aixe­cant o no, com és el volum de sedi­ment, si hi ha un procés de com­pac­tació que per­met que hi hagi més espai per acu­mu­lar-se o no... A la pla­ta­forma és on millor tenim el regis­tre dels can­vis del nivell del mar al llarg de la història. És veri­tat que a les zones pro­fun­des també hi ha regis­tre. Si el nivell del mar és baix, també arri­ben més sedi­ments a la conca oceànica. Si et dedi­ques a estu­diar com ha variat el nivell del mar, has d’anar a la pla­ta­forma.

Al golf del Lleó tenim una pla­ta­forma molt extensa rela­ti­va­ment tran­quil·la, des del punt de vista geològic. La pla­ta­forma està tren­cada per canons sub­ma­rins. La majo­ria són clara­ment a la vora de la pla­ta­forma, però en tenim alguns que no. El de Bla­nes pràcti­ca­ment arriba a la costa i és una estruc­tura que cal tenir en compte. També tenim el de la Fonera, a l’altura del cap de Begur, i el del cap de Creus. El prin­ci­pal risc a la pla­ta­forma és que hi ha una acti­vi­tat humana sal­vatge. Només pen­sem en la pesca d’arros­se­ga­ment, que suposa un risc per a qual­se­vol cosa que posis al sub­sol marí.

No tinc cap infor­mació de com es farà. Si es va fer el Med­Gaz per la mar d’Alborán, aquest és en prin­cipi via­ble. Per Anto­nio Turiel, inves­ti­ga­dor de la casa, és una baja­nada el Bar­Mar des d’un punt de vista d’engi­nye­ria perquè és una de les zones més pro­fun­des del Medi­ter­rani, a banda de si té sen­tit tota la ins­tal·lació per a l’hidro­gen. Jo no entraré en si, des del punt de vista d’engi­nye­ria, una cano­nada es pot posar a dos mil i escaig metres, que és la fondària de la conca fora de la pla­ta­forma en aquesta zona. Però jo crec que tin­dria més sen­tit anar per terra en una part per evi­tar els canons i després apro­fi­tar la pla­ta­forma del golf del Lleó, esta­ble geològica­ment. Pen­sem que els canons són grans valls que poden ser rela­ti­va­ment actius. I més els que estan a prop de la costa. Recu­llen sedi­ment que els arriba i el fan cir­cu­lar cap a les zones pro­fun­des en forma de flu­xos. Fun­ci­o­nen com una mena d’allau: no tot es queda dins del canó, sinó que pot ves­sar, ero­si­ona les seves ribes, és actiu. Per cons­truir la cano­nada hauràs de tenir en compte si la dinàmica d’aquests canons és més o menys activa. Les parets dels canons tenen mor­fo­lo­gia molt ver­ti­cal i es poden donar eslla­vis­sa­des. Però en aquesta zona es con­si­dera que són fenòmens petits. L’altre ele­ment són els cor­rents d’aigua asso­ci­ats als canons, cor­rents que sovint tenen oscil·laci­ons diàries. I, en dar­rer terme, les grans mas­ses d’aigua pro­fun­des que exis­tei­xen al golf del Lleó i que poden acti­var-se per cau­ses que afec­ten el fons. Les grans mas­ses d’aigua poden interac­tuar amb el fons i gene­rar sos­ca­va­ment d’una cano­nada o d’un molí eòlic. Si anem al regis­tre dels ter­ratrèmols de per exem­ple els dar­rers trenta dies, encara que no té sen­tit geològica­ment, és il·lus­tra­tiu que la majo­ria i de més inten­si­tat són al sud del Medi­ter­rani: a Múrcia, a Gra­nada, al mar uns quants... A la costa d’Algèria tro­bem els que tenen sovint més inten­si­tat, i després hem d’anar ja al golf de Cadis per veure estruc­tu­res tectòniques on es donen els ter­ratrèmols més impor­tants. Si te’n vas al mar cata­la­no­ba­lear, la situ­ació sísmica és bas­tant tran­quil·la. L’acti­vi­tat sísmica és als Piri­neus. A Mallorca tenim un pun­tet, que no devia arri­bar a mag­ni­tud 2 en l’escala de Rich­ter, i un a Llo­ret, igual­ment ina­pre­ci­a­ble, que deuen ser peti­tes falles molt pro­fun­des que ni tan sols tenen expressió super­fi­cial ni poden pro­vo­car un tren­ca­ment del fons. Per tant, per al pro­jecte tindríem una estruc­tura tectònica poc activa, que gene­ra­ria pocs ter­ratrèmols i poc impor­tants –dic estadísti­ca­ment–, i aquests podrien pro­vo­car eslla­vis­sa­des poc impor­tants. Però tot això s’ha d’estu­diar a fons per fer el pro­jecte.

Hi ha dues grans estruc­tu­res en forma d’arc, amb ori­en­ta­ci­ons dife­rents per l’apro­xi­mació de la placa tectònica afri­cana i la ibèrica, i un sis­tema entre­mig de mol­tes falles, tallat lon­gi­tu­di­nal­ment per la gran falla de Palo­ma­res. Aquest sis­tema de falles és el que expli­ca­ria la sis­mi­ci­tat de Múrcia. Un d’aquests sis­te­mes de falles que no estava ben defi­nit és a l’extrem de l’arc sud, més a prop de la costa, i té sis­mi­ci­tat asso­ci­ada al Mar­roc –hi va haver ter­ratrèmols impor­tants amb alguna víctima i danys a Alhu­ce­mas i Meli­lla–. Si la falla té con­tinuïtat a terra, el risc és més ele­vat per a les pobla­ci­ons. Però després hi ha el risc de tsu­na­mis. És veri­tat que mol­tes d’aques­tes falles tenen un com­po­nent late­ral, menys asso­ciat a ris­cos de tsu­nami, que es for­men per movi­ments ver­ti­cals, de les falles o d’eslla­vis­sa­des. Però un com­pany va estar mode­lit­zant les falles d’aquesta zona i va veure que serien capa­ces de gene­rar tsu­na­mis de baixa inten­si­tat, d’un o dos metres, però que arri­ba­rien a la zona d’Alme­ria i podrien cau­sar danys. No podríem espe­rar un gran tsu­nami com a l’Índic, però són pro­ces­sos que pas­sen i tenim regis­tres històrics de molts tsu­na­mis de baixa inten­si­tat. Això també passa a Itàlia: peti­tes eslla­vis­sa­des locals et poden gene­rar un petit tsu­nami local. A Strom­boli va pas­sar: un col·lapse al talús va gene­rar una onada prou gran per afec­tar altres parts d’illa. Si és estiu i estàs en una cala petita, tan­cada, pots tenir un pro­blema greu. A vega­des passa per acti­vi­tat humana. A Niça i al sud d’Itàlia, per obres d’ampli­ació de ports, es va sobre­car­re­gar el talús i hi va haver eslla­vis­sa­des que van gene­rar petits tsu­na­mis locals. Al Medi­ter­rani no tenim els grans tsu­na­mis del Japó o Suma­tra, asso­ci­ats a estruc­tu­res pro­fun­des de tectònica de pla­ques, de gran mag­ni­tud, que pro­vo­quen ter­ratrèmols de mag­ni­tud 9. Estem par­lant d’un rang total­ment dife­rent. Al Medi­ter­rani no tenim aquest con­text, però el procés exis­teix. Pot­ser no és cone­gut, però l’últim tsu­nami que hem tin­gut al Medi­ter­rani va afec­tar les Illes, el 2003, per un ter­ratrèmol sub­marí a Algèria de mag­ni­tud 6,7. Va gene­rar prou danys, sobre­tot en embar­ca­ci­ons. Per exem­ple, a les Bale­ars, on hi ha pla­ta­for­mes sub­ma­ri­nes car­bo­na­ta­des, s’han tro­bat, com lles­ques, parts d’aquests aflo­ra­ments en cotes més ele­va­des, com si els hagués arren­cat i dipo­si­tat més amunt una onada. S’han fet estu­dis sobre la pos­si­bi­li­tat que ho hagin fet tem­pes­tes impor­tants i s’ha vist que no en podia ser l’expli­cació. Per tant, sí que hi ha hagut tsu­na­mis capaços d’arren­car grans blocs car­bo­na­tats i trans­por­tar-los a cotes que no els cor­res­po­nen. El pro­blema és datar-ho. Veient un bloc que està fora de lloc, sense cap altre con­text, és molt difícil datar quan va ser trans­por­tat. A Cata­lu­nya no tinc conei­xe­ment de cap regis­tre geològic de tsu­nami.

El més cone­gut, el del 1755: amb el ter­ratrèmol que va arra­sar Lis­boa, també va que­dar molt afec­tada la costa de Cadis. Hi ha unes estruc­tu­res tectòniques molt potents. Hi ha molta dis­cussió científica sobre si aquell tsu­nami està asso­ciat a una falla o a una gran eslla­vis­sada sub­ma­rina. Sovint, quan tens una estruc­tura tan gran, no pots des­car­tar un efecte aco­blat. Un gran tren­ca­ment per una falla que genera una eslla­vis­sada potent i l’efecte aco­blat et gene­ren un tsu­nami de gran mag­ni­tud.

Sí. Ins­ti­tu­ci­o­nal­ment tenen plans d’eva­cu­ació i emergència, però un dels prin­ci­pals pro­ble­mes és la presa de consciència. Per posar un exem­ple: la gent que viu a les Canàries viu en vol­cans, però no en són gaire cons­ci­ents. Ara s’ha vist a La Palma. La com­prensió bàsica del risc està molt asso­ci­ada a la freqüència a què t’estàs expo­sant. Tots els ris­cos asso­ci­ats a la geo­lo­gia marina estan nor­mal­ment menys­tin­guts perquè la per­cepció humana tre­ba­lla a una altra escala. Un tsu­nami impor­tant a la ciu­tat de Cadis seria devas­ta­dor perquè no hi ha esca­patòria, només hi ha dos ponts per sor­tir. En aquesta zona té sen­tit un sis­tema d’alerta pri­me­renca, que detecta un ter­ratrèmol amb prou potència per pro­vo­car un tsu­nami. Evi­dent­ment la solució no és fàcil. Per començar, la consciència no és com al Japó, on tenen ter­ratrèmols sovint i a l’escola els nens apre­nen com han d’actuar. Al golf de Cadis podries fer exer­ci­cis d’eva­cu­ació, però, per una cosa que passa cada dos segles i que l’espe­res i no ve, és poc efi­ci­ent. Però la infor­mació és bàsica. La gent ha d’enten­dre on viu. Ens hauríem de pre­o­cu­par entre tots per trans­me­tre aquest conei­xe­ment perquè la gent entengués el medi on viu i els ris­cos natu­rals a què està expo­sada.