Els primers pobladors de l’illa de l’Índic que avui coneixem com a illa de la Reunió van ser, el 1665, vint colons francesos. L’illa esdevindria una colònia francesa. Era –és- una illa abrupta, amb volcans, de 2.500 km², on només la costa era habitable. Aviat descobririen que s’hi podien conrear plantes de les quals s’obtenien productes d’exportació: cafè, vainilla, canya de sucre.

El 1848, l’illa de la Reunió es deia Bourbon, i tenia 110.000 habitants. D’aquests, uns 62.000 -el 57%- eren esclaus i esclaves, duts de Madagascar i de l’Àfrica oriental, per treballar sense salari en les noves plantacions. A la metròpoli, la Segona República Francesa –la del 1848– va decidir l’abolició de l’esclavatge, a França i a les colònies d’ultramar. El ministre de Marina i Colònies francès, el científic rossellonès Francesc Aragó, va enviar a la Reunió un alt funcionari, el també nord-català Josep Sardà Garriga (1808–1877). Com a comissari general de la República tenia com a principal objectiu alliberar els 62.000 esclaus i esclaves de l’illa.

Sardà Garriga (que, tal com expliquen els webs francesos, utilitzava els dos cognoms, el del pare i el de la mare, perquè era català) va arribar a la Reunió després d’una llarga travessia. Els grans –i petits- propietaris d’esclaus (fins i tot els que eren maçons) s’oposaven a l’abolició de l’esclavatge. Els alumnes del liceu de l’illa, fills dels propietaris de mà d’obra esclava, protestaven. Per tallar les actuacions dels estudiants Sardà Garriga va prendre la decisió de tancar, durant unes setmanes, el liceu.

Abans, i després, de la data fixada –el 20 de desembre del 1848- per posar el punt final de l’esclavatge a la Reunió, Sardà Garriga va mantenir múltiples reunions amb grups de propietaris i grups d’esclaus, en molts punts de l’illa. Volia convèncer uns i altres que l’alliberament era legalment ineluctable i econòmicament bo per a tothom.

En un ban adreçat a la població esclava, podem llegir: “Mes amis : ... Le travail de la terre n’est plus un signe de servitude depuis que vous êtes appelés à prendre votre part des biens qu’elle prodigue à ceux qui la cultivent.” El que produïa la terra era de tots els que la treballaven. Ara bé, en una pintura a l’oli d’Alphonse Garreau de l’any següent -el 1849-, en què Sardà Garriga s’adreça als esclaus, hi ha, al fons, una fàbrica amb una xemeneia fumejant, i en primer pla, a la dreta, una roda dentada. El treball de la terra, doncs, era, també, un treball de fàbrica, industrial. De fet, a l’illa de la Reunió, la primera màquina de vapor hi havia arribat el 1817.

Al ban -excel·lent i fàcilment accessible amb Google- de Sardà Garriga hi ha altres propostes bàsiques. Una és que l’alliberament de l’esclavatge vagi seguit de treball assalariat per a tothom, incloent-hi –l’any següent- les dones. Amb un contracte de treball que pot ser, és clar, amb l’antic amo. I, pel moment, mal pagat. Però, Sardà Garriga diu ben clar que els qui no treballin tindran problemes.

Al ban hi podem llegir, també, “travailler en bons ouvriers comme vos frères de France, pour élever vos familles”. Justament, per consolidar les famílies, es proposarà a) legalitzar els matrimonis entre esclaus i esclaves (ja fets, però, només de forma religiosa), b) no separar les criatures dels pares i mares quan fan set anys, ja que les famílies són petites empreses –sovint- d’una gran eficiència.

D’ençà 1848, amb alts i baixos, la Reunió ha anat creixent. Ha esdevingut un pol d’atracció. Una part de la necessitat de mà d’obra l’han satisfet amb immigrants de l’Índia i Ceilan. Els 110.000 habitants del 1848 han esdevingut 860.000 el 2019. Amb un 25% d’origen indi (i un 3% d’origen xinès). Tot i que el 1919, després de la Primera Guerra Mundial i de l’epidèmia de la grip, eren només 175.000.

Des del 1946, la Reunió és un departament francès a l’Índic. En part, gràcies a l’actuació política de Ramon Vergés (1882-1957), que, segons la Viquipèdia, forma part d’una família del Llenguadoc-Rosselló.