Assolir els horitzons renovables
Hi ha neguit sobre si Catalunya no va prou ràpid en el procés de transició energètica.L’opció dels grans projectes solars o eòlics s’oposa a la dels petits, distribuïts
Un cert neguit estreny les ments dels que observen que ja no són tan llunyans els horitzons del 2030 i 2050, quan, segons la planificació de la transició energètica, l’energia elèctrica a Catalunya hauria de tenir un pes en el consum final del 34,2% i el 76,6%, respectivament. Una aposta que es fa en un país en què la generació elèctrica amb renovables arriba al 17%, lluny de la mitjana estatal del 47%. A més, l’opció d’implantar al territori infraestructures renovables de gran magnitud topa, ara i adés, amb la contestació popular.
Farem tard? Podrem esdevenir sobirans energèticament? Jaume Morrón, portaveu d’EolicCat, associació que aplega la indústria eòlica, i coautor, amb Ramon Tremosa, del llibre Energia sobirana, considera que cal anar més per feina: “Amb el nou marc normatiu del decret llei 16/2019, es van presentar 15 GW de potència en projectes de renovables, fotovoltaics i eòlics, grans i petits, i alguns en règim de cooperativa, dels quals encara són vius 12 GW. La meitat han entrat a tràmit tot demanant a l’administració la sol·licitud d’autorització, i només 2.000 MW, 1.600 de fotovoltaics i 400 d’eòlics, són a la fase d’informació pública, mentre que la resta són al calaix esperant que el funcionari de torn els permeti sortir a informació pública.” Des del sector s’insta la Generalitat que, d’una banda, augmenti el personal que tramita els projectes i, de l’altra, homogeneïtzar demandes i criteris en la seva tramitació. Com diu Morrón, “ara es lliuren a informació pública vuit projectes al mes, quan caldria que fossin vuit cada setmana”, afirma. El sector privat de les renovables es manté expectant sobre com pot incidir L’Energètica, l’empresa energètica pública de recent creació, en l’impuls de les renovables. En principi, les seves funcions han de ser la generació verda, l’aprovisionament energètic del sector públic o l’impuls de les comunitats energètiques, entre d’altres. Com diu Morrón, L’Energètica “podria ser important en coses com, per exemple, aplegar diversos projectes al voltant d’una única línia d’evacuació o desenvolupar una xarxa elèctrica a 66.000 volts de tensió per abocar-hi la generació d’estacions petites”.
L’estudi de Tremosa i Morrón Energia sobirana traspua neguit per la possibilitat que Catalunya sigui dependent energèticament parlant: “Ara, fabriquem in situ el 95% de l’energia elèctrica, amb un 54% d’aportació de la nuclear, un 25% dels combustibles fòssils i un 15% de les renovables i, de cara al 2030, amb el tancament de nuclears i el procés de descarbonització, les renovables n’han d’assumir el pes, i això vol dir utilitzar recursos propis en sol, aigua i vent.” Alerta que en documents de Red Eléctrica Española (REE) es dona per descomptat que Catalunya no arribarà als objectius del 2030 i 2050 i per això està repotenciant una línia elèctrica de 400.000 volts des d’una subestació a Terol fins a Ascó (Ribera d’Ebre). Si no fas la transició, te la fan: el projecte Sputnik, de la privada Forestalia Renovables, desenvolupa a Aragó 6.707,20 MW de potència per abastir Catalunya a través d’una xarxa de subestacions elèctriques.
En la resposta a la interpel·lació a què és sotmesa, l’administració considera que “no, radicalment no, hi ha la sensació que es va lentament en els objectius de la transició energètica”, exposa Assumpta Farran, directora general d’Energia. Com explica, “ens hem d’interrogar per què d’un GW de projectes aprovats, 500 MW no es van instal·lar tot i estar autoritzats, amb tot a punt per connectar-se”. I la resposta és que “la xarxa elèctrica en alta tensió per integrar aquests projectes no es va fer, cosa que ara s’esmenarà: el govern desplegarà 107 km de xarxa per les comarques de la Segarra, Segrià, les Garrigues, Conca de Barberà i Alt Camp per integrar tots aquests projectes.” Una gran infraestructura, que requereix una inversió de 65 milions d’euros i que clourà les seves obres cap al 2025.
En el gran debat que no deixa de cremar al territori sobre quin model de renovables volem, el de megaprojectes amb gran poder financer al darrere o el d’iniciatives més petites amb més base social, el govern també hi és interpel·lat. “Com a govern, hem de prioritzar el model distribuït, que tenen al darrere una pime, una cooperativa o un ajuntament.” En aquest sentit, en dades del 2022 “la Generalitat està donant prioritat als projectes de petita potència, uns 33, que superen els grans en nombre. Sumen 83 MW. Poc? No és el model d’Extremadura o Aragó, on sovinteja la gran infraestructura, de 50 a 500 MW.” Tanmateix, com indica la directora general, “els grans projectes, si bé no els prioritzem políticament, cal aixecar-los, per assolir els objectius del Proencat”. Com reconeix, aquests projectes són sotmesos a més recursos i es fila molt més prim en la seva tramitació, amb el benentès que no només lleven oposició ciutadana, sinó també d’altres empreses. Val a dir que, a diferència del que passa a altres comunitats, a Catalunya al promotor només pot iniciar la tramitació d’un projecte fotovoltaic o eòlic si compta amb l’acord majoritari de la propietat dels terrenys, a més d’oferir a la societat la participació en la propietat. “Estem sorpresos, perquè tothom està fent ofertes de participació a la gent.” Farran insisteix que no es pot seguir el model de capitalisme fòssil, confia que pugui reeixir la política d’ajuts de vuit milions d’euros perquè les comunitats energètiques es puguin constituir com a cooperatives de consum que generin, consumeixin i venguin energia: “projectes també d’una certa dimensió, però des de l’economia solidària”.
Al voltant de quin ha de ser el rol de L’Energètica, Farran preveu com a primer exercici “fer sostres solars a tots els edificis de l’administració, i a partir d’aquí promoure l’autoconsum compartit amb famílies vulnerables”.
Dependents, sobirans..., Farran considera que “no ens hem d’ofuscar si els electrons venen d’Aragó o França; cal pensar que tots formem part d’un sistema d’interconnexions europeu que no pot permetre caigudes, cal mantenir els fluxos d’anada i tornada a 50 hertz de freqüència, garantir la seguretat en el subministrament i a preus competitius. Ja hi portarem energia quan sigui el cas”.
Seixanta hectàrees amb 50.000 panells solars a Olius (Solsonès) o els quatre projectes de més de 40 MW de potència que es podrien erigir al Pallars Jussà, sumant 221,54 hectàrees, 255.000 panells, són exemples de projectes que no tenen l’aprovació social, que hi contesta amb plataformes ciutadanes. Des de la Xarxa per a la Sobirania Energètica (XSE), Irene González-Pijuan creu que s’ha errat en el sentit que calia donar a la planificació que arrenca amb el decret 16/2019: “El nou decret és de fet una mostra de manca de planificació, atès que lliura la transició energètica a la pura rendibilitat econòmica i financera, justament quan estem vivint l’emergència climàtica i molta gent pateix pobresa energètica.”
Perquè tot plegat no es limiti a una simple “substitució de tecnologies” en la generació d’energia, González-Pijuan reivindica la llei de canvi climàtic, que clarament diu que els nous temps han de ser els de la generació distribuïda, “i ara tenim l’oportunitat per impulsar-la, com a Europa, però per assolir això cal planificació”. Un disseny que hauria de repartir esforços per tota la geografia catalana: “No pot ser que la Terra Alta allotgi un quart de l’energia eòlica del país.”
Els plans territorials poden ser la gran oportunitat d’assolir un desplegament harmònic. “A banda de ser una eina necessària per facilitar un transport de l’energia més eficient, haurien de permetre identificar per ubicar-hi els parcs de generació terrenys degradats, com els que envolten les autopistes, canals de reg o les àrees on hi ha menys interferència del medi natural, sense oblidar que cal aprofitar fins on sigui possible el potencial de les ciutats, de les seves teulades, en el desplegament de la fotovoltaica.”
En consonància amb el que defensa el Govern, per a la XSE “l’opció més interessant és fer parcs locals de 5 MW, cal prioritzar aquests petits projectes distribuïts, abans de considerar la possibilitat d’aixecar la gran infraestructura”. La XSE demana que L’Elèctrica, el sector públic, pugui posar-se al servei de les petites promocions de renovables: “En una subhasta, cal acompanyar els petits, com ara projectes cooperatius locals perquè puguin accedir-hi en igualtat de condicions.”
Hi ha el risc, que no s’ha cansat de recordar la XSE, que la transició energètica cometi els mateixos pecats que en altres indrets de l’Estat. Com diu Irene González-Pijuan, “estem veient en diverses zones de l’Estat com fons d’inversió revenen permisos per fer parcs. Cal regular bé perquè no ens passi això”. En tot cas, hom celebra que “aquí no hi ha barra lliure, i s’ha obert la possibilitat a la participació local”.
I si parlem de planificar, la XSE adverteix que cal posar el focus en la distribució, la clau de volta, atès que “és el factor que posa límit al consum compartit”. “Ara molts municipis no saben quines xarxes passen pel terme municipal, què s’hi inverteix. Hi ha manca de transparència per part d’Endesa”, assegura. Iniciatives com l’Associació de Municipis i Entitats per l’Energia Pública (AMEP), que aplega 74 municipis (tres milions de ciutadans), promou justament la titularitat i gestió pública de les xarxes de distribució d’energia.
De dissenyar l’estratègia territorial més adient també n’ha parlat la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT), que en estudis recents recomana realitzar un balanç energètic per unitat de territori, és a dir, conèixer el dèficit o superàvit d’energia de cada unitat territorial (municipi, unitat de paisatge, comarca o altres), una anàlisi que ha de tenir present el consum, la capacitat de producció i les xarxes de distribució. Així mateix, proposa mecanismes de solidaritat energètica, en què es fixi un percentatge mínim de producció respecte de la demanda per a totes les unitats geogràfiques, que es reconegui l’esforç en l’estalvi i es valorin els fluxos entre àrees tot especificant contraprestacions a favor dels territoris aportadors. A més, l’SCOT demana prioritzar que l’energia rebuda als territoris que no són autosuficients sigui el més pròxima possible a la generació. En paral·lel, hom demana criteris prou objectius per fixar valors del territori, en biodiversitat, sobirania alimentària, identitat patrimonial i paisatgística o productiva (agroindústria, comerç, turisme, etc..) Quant a la disposició del sòl, hom recomana principalment sòls urbans i industrials, ja prou alterats i més pròxims al consum.
L’empresari Joan Vila, autor de l’assaig Economia en el canvi climàtic, ens adverteix que si no complim amb els deures que ens hem autoimposat en la penetració de les renovables, l’economia defallirà irremissiblement. En el seu darrer estudi demostra que “si es tanquen els cicles combinats i les centrals nuclears, i no es genera l’equivalent en renovables, l’economia catalana perdrà un 5% del PIB, dins de la conjuntura en què ara ens movem”. En canvi, “si complim amb els compromisos, a partir del 2030 es podria experimentar un procés de redreçament”. En la seva prospectiva els preus de l’electricitat ara tan alts a causa del gas, no deixaran de suposar un 7% de PIB en cost: “Si dones senyals per invertir en biometà o biogàs, necessites preus per sobre dels 80 euros perquè la inversió es rendibilitzi.” I només a partir del 2034, amb una generació renovable plenament hegemònica, es capgiraria la situació, per menar pel sender del creixement.
Per a Joan Vila, que, al capdavant de la seva empresa LC Paper, ja fa anys que posa en pràctica estratègies d’una economia més verda, es tracta de canviar la percepció: “Hem de pensar en el 2030 amb ulls del 2030, quan els turistes que vinguin, ho faran en tren o en cotxe elèctric.” La seva capacitat emprenedora l’ha dut a proposar a grups de municipis veïns cedir vuit hectàrees per a construir un parc fotovoltaica, agrupar els parcs i obrir una sortida en alta tensió. “Vull assajar-ho a la Garrotxa i al Pla de l’Estany. He començat a la vora de l’empresa, amb Beuda, Sant Ferriol i Besalú i de moment cap alcalde m’ha dit que no.” En aquest model, genuïnament distribuït, “hi hauria un desplegament massiu de les renovables, i així comarques com la Terra Alta ja no s’haurien de sentir perjudicades pel fet d’assumir més esforç que altres indrets del territori en la transició energètica”.
Els emprenedors del sector fotovoltaic estan neguitosos pel que passa amb la xarxa de distribució. Com assenyala el portaveu d’UnefCat, Daniel Pérez, “ara mateix el que més ens preocupa són els obstacles que imposa la distribuïdora d’Endesa, ja que per decidir si cap un parc a una xarxa cal aplicar un criteri tècnic o un altre, i amb l’excusa que si es dona el vistiplau alhora a totes les instal·lacions cau la xarxa, aquesta cau, no col·laboren.” En aquesta situació, molts projectes corren el risc, si no han previst aquest tràmit abans del 25 de gener vinent, corren el risc de perdre el punt de connexió aparaulat i haver de tornar a començar tot el procés. “Pots tenir l’estudi d’impacte ambiental aprovat i l’autorització, però no pas autoritzat el punt de connexió.”
Daniel Pérez també vol posar l’accent en la idea de sobirania energètica, que es pot perdre si no s’arribem a les metes marcades per al 2030 i el 2050. “Veritablement seria una pena arribar a dependre de l’energia que ens vingui de fora, si tenim recursos d’energia propis. Si això passés, trinxaríem el territori, alteraríem el paisatge, però de torres de molta alta tensió (MAT).” Però és que a més a més, ser un gran productor d’energia renovable et pot proporcionar determinats avantatges competitius: “Aragó i Galícia, en la mesura que són grans inversors en generació, estan demanant descomptes en el rebut de la llum, una cosa que, és clar, és un atractiu irresistible per a la vinguda de noves indústries.” Un cas de manual pot ser el d’Amazon a Aragó, o, a més d’ubicar-hi diversos centres de dades, ha implantat en projectes de renovables fins a 184,56 MW.
Des d’UnefCat, també es veuen moltes possibilitats en el factor revulsiu que pot suposar L’Elèctrica: “Si bé no ens ho podem jugar tot a la inversió pública, pot servir per ajudar el teixit associatiu a tirar endavant projectes solars o eòlics que, si en lloc d’un fons tenen la Generalitat, sempre tindran més credibilitat. De tota manera, on veiem més potencial és en la hidràulica, a partir del moment que l’Estat vagi recuperant la gestió d’embassaments que finalitzen la concessió.”
Des de la Cambra de Comerç, com assenyala Pere Alemany, del seu comitè executiu, adverteixen que “si bé en autoconsum anem a un bon ritme, en grans instal·lacions, com indica l’AIE, som a la cua d’Europa”. Amb tot, també “cal tenir cura d’evitar l’acció depredadora de determinades empreses, la regulació ha d’aconseguir que no hi pugui haver especulació amb les autoritzacions, com va passar amb els drets d’emissió de CO2.”
Alemany comparteix el temor que Catalunya pugui esdevenir una comunitat “molt dependent” energèticament, i per demanar conscienciació no estalvia exemples: “Als que s’oposen al projecte d’energia eòlica off-shore al golf de Roses, els hem de recordar que França no té cap recança a plantejar-ne un de semblant al golf de Lleó.” Acceptar les renovables al pati de casa, com diu, però també seran decisives als anys a venir “les mesures d’estalvi que siguem capaços d’aplicar per rebaixar la intensitat energètica.” Com gairebé tots els agents, empresarials i socials, des de la Cambra també es considera crucial que la transició la condueixi un comissionat interdepartamental amb plens poders.
“Parcs petits, grans? Públic, privat?... El que Catalunya necessita és un pla estratègic a vint anys vista, si no per cada passa cap endavant, se’n fa una enrere” diu Jordi Rabat, CEO de la consultoria energètica Energy Tools. Una estratègia en què, al seu entendre, hauria de ser molt important la interconnexió: “En energia solar fotovoltaica, Catalunya pot generar excedents i esdevenir així un gran proveïdor a Europa.” En el pla que desitjaria Rabat, hi haurien de cabre eines per agilitar els processos: “A Holanda, tot el procés de constituir una comunitat energètica es pot fer per internet. Aquí, ens perdem en els procediments, caldria que hi hagués un òrgan que unifiqués criteris quan s’ha d’aprovar un projecte de renovables.”
Menys intensos perquè el repte sigui més barat
L’estudi La transició energètica a Catalunya d’Enginyers Industrials de Catalunya fixa com a hipòtesi per al 2050 que l’economia pugui reduir la intensitat energètica (energia consumida per unitat de riquesa creada) entre un 1% i un 2%. Entre assolir un escenari d’intensitat creixent o decreixent hi ha diferències: en el primer cas cal arribar a una potència renovable de 103.000 MW, 72.000 MW en el segon. Quant a la inversió, en el primer escenari aniríem cap als 230.285 milions d’euros, i en el decreixent l’esforç té una comptabilitat de 173.965 milions. La transició requerirà 160.000 professionals qualificats.
Quan el préssec cedeix el lloc al panell solar
j. garriga riu
Catalunya té una forta dependència alimentària, importa més del 50% del que menja, i una ràtio de superfície agrícola disponible (SAU) de 0,15 ha per habitant, notòriament inferiors a les de l’Estat (0,27 ha) i la UE (0,21 ha). Tot i així, en els darrers anys diversos decrets han tendit a liberalitzar més terres per esdevenir horts fotovoltaics.
Per Francesc Reguant, president de la comissió d’economia agroalimentària del Col·legi d’Economistes, denuncia que aquest fenomen s’ha esdevingut per “una manca de planificació real en renovables, que ha dut a la solució fàcil de flexibilitzar la conversió de sòl agrari en ubicació per a un parc solar”. Considera que és un terrible malbaratament destruir per al conreu terrenys preparats per al regadiu. Els promotors han jugat amb la temptació que per al propietari suposa rebre una renda anual a llarg termini, que no requereix esforços ni maldecaps. Per exemple, hom arriba a oferir 1.700 euros per ha, i si hom resta despeses del que es paga a Hisenda i les subvencions, resta el mateix que conrear de forma superintensiva una ha d’olivera. Com diu Reguant, “les renovables no han de servir per finançar els propietaris agrícoles”.
D’altra banda, alguns ajuntaments cerquen recursos financers fàcils per nodrir les arques municipals. Reguant creu que “el país no s’ho pot permetre, hi ha en joc la seguretat alimentària, el govern ha de prohibir que hi hagi panells en terrenys productius”. En un manifest recent que va promoure, hom demanava ubicar els panells en terrats, infraestructures viàries, canals de regadiu, terres ermes o espais forestals provinents de l’abandó agrícola. Per Reguant, hi ha sòl de sobres, degradat, “però és clar, cal treballar-lo, i molts prefereixen el terreny ja aplanat”.
El bombament com a pilar de tot el sistema
Les hidroelèctriques reversibles, protagonistes de la transició
jordi garriga riu
Un dels capítols més engrescadors de l’estratègia catalana per atènyer un futur renovable és el que fa referència a les centrals hidroelèctriques de bombament, que esdevindrien un pilar per dotar el sistema de potència ferma -la que està disponible en el moment que la demanda la necessita- amb un potencial que alguns situen en els 17 Gw, l’equivalent a unes quantes centrals nuclears.
Com bé destaquen Jaume Morrón i Ramon Tremosa a Energia sobirana, Catalunya és un país predisposat a explotar el potencial de les centrals hidroelèctriques reversibles gràcies als seus desnivells. Tot seguint criteris com que la màxima distància entre embassaments sigui entre 15 i 20 km i un desnivell superior al 5%, l’estudi dels Enginyers Industrials de Catalunya demana per al 2050 6.000 Mw, si l’escenari és creixent en intensitat energètica, i 4.500 Mw, si és decreixent, mentre que el Proencat preveu 2.850 Mw. Hi ha propostes molt més entusiastes, com la de la Cambra de Comerç, que en un estudi d’identificació de capacitats, proposa onze actuacions, ja sigui de canvi de turbina, connexió entre embassaments ja existents, construcció d’embassaments superior o construcció de dos embassaments nous. Suposarien 16.943 Mw de potència instal·lada, 13.046 de potència ferma. Quant a la inversió necessària, oscil·laria entre els 15.000 milions d’euros i 11.250 milions en escenaris creixent i decreixent, a l’estudi d’Enginyers, i els 13.834 milions de la proposta de la Cambra.
Per Josep Maria Montagut, president de la comissió d’energia del Col·legi d’Enginyers Industrials, “tot i la gran capacitat del bombatge, amb projectes de grans dimensions de 3 Gw com el previst a Terres de l’Ebre i les possibilitats que hi ha als Pirineus, no es poden desenvolupar amb celeritat, es requereix nova legislació i plans efectius”. En qualsevol cas, “és urgent que es desenvolupin, perquè amb només la potència renovable, per la seva intermitència els sistemes no funcionarien.”
Per la seva banda, la directora general d’Energia, Assumpta Farran, reconeix que “avui som lluny de fer realitat aquests projectes, ja que no hi ha projecte seriós dissenyat i l’Estat no ha elaborat les regles del joc”. Recorda que, abans de parlar d’aquesta tecnologia, que ha d’acompanyar les bateries en la tasca d’emmagatzematge d’energia, “hem de fer tot el desplegament d’energies renovables”.
La Cambra de Comerç, com explica Pere Alemany, membre del comitè executiu, defensa que es dobli l’aposta per l’emmagatzematge, i en concret per les centrals hidroelèctriques de bombament, “com a mesura de compensació, per dotar el sistema de potència ferma, ja que el volum de renovables que planteja el Proencat és molt ambiciós”.
Per a Morrón i Tremosa serà crucial en els pròxims anys garantir la remuneració de l’emmagatzematge, a més de donar-li seguretat jurídica, si volem realment que sigui imprescindible.
L’hidrogen, un recurs que encara planteja molts dubtes
jordi garriga riuEn el model energètic català del futur, l’hidrogen també està cridat a ser essencial. L’any 2050, fins a tres milions de tones d’hidrogen, com a substitut dels combustibles fòssils i com a matèria primera del sector petroquímic.
L’estudi d’Enginyers Industrials de Catalunya preveu en la seva prospectiva de cara al 2050 que s’hagin d’instal·lar, en un escenari decreixent d’intensitat energètica fins a 4.000 Mw en plantes de producció d’energia elèctrica amb hidrogen per tenir potència ferma.
Hi ha molts dubtes que planen sobre si realment el pla de l’hidrogen pot materialitzar-se, el principal dels quals és si disposarem de prou energia renovable per produir-lo en un grau prou important. Segons les hipòtesis de l’estudi esmentat, caldrà importar-ne entre 1,1 i 1,5 milions de tones.
Una altra discussió és si tot l’hidrogen que es fabriqui el 2050 ha de ser verd, sense les emissions de CO2 que sí que emet l’hidrogen gris, el que es fabrica actualment. S’hauria de produir per electròlisi a partir d’energia elèctrica renovable, i això planteja el repte de millorar l’eficiència del procés, per situar-lo per damunt del 80%, i reduir el cost d’inversió, que hauria de caure per sota dels 300 euros/kW. A més, caldria allargar la vida útil dels electrolitzadors, ara al voltant de les 60.000 hores, fins a les 100.000 hores. Per arribar a una producció massiva, caldria aplanar la corba de demanda, perquè només funcionen en hores plana i vall. Aquesta zona plana hauria d’arribar a les 5.000 hores per any. En funció de l’escenari, s’instal·larien entre 12 i 17 Gw d’electrolitzadors.
I també hi ha un dilema moral. Països amb un parc nuclear important, com França o Regne Unit, volen fer servir els seus excedents per produir hidrogen, l’anomenat hidrogen rosa, que no emet CO2, però té aquest origen. Seria acceptable comprar-lo, tot i que tingui un preu molt més competitiu que els 8 euros el quilo de l’hidrogen verd?
Així mateix, les diverses formes de transportar hidrogen, ja sia liquat, en forma d’amoníac o mitjançant fluids portadors orgànics, presenten problemes d’eficiència. En el cas del procés de liquació, per exemple, es consumeix un 30% de l’energia continguda en l’hidrogen, en la transformació en amoníac, fins a un 36% i en l’ús de fluids portadors, la càrrega i descàrrega fa perdre fins a un 40%.