Un pas­seig entre els bas­ti­dors de Crys­tal, el 42è espec­ta­cle de Cir­que du Soleil i el pri­mer que ha fet sobre gel, per­met enten­dre fins a quin punt el Cir­que du Soleil és una con­fluència de cre­a­ti­vi­tats pro­vi­nents de mol­tes dis­ci­pli­nes. Som a dijous a mig­dia. Fal­ten poques hores per a l’estrena a Bar­ce­lona i els pati­na­dors artístics fan salts i piru­e­tes a la pista de gel ins­tal·lada al palau Sant Jordi que dei­xen boca­ba­dat, no gaire dife­rents dels que pots veure en un cam­pi­o­nat pro­fes­si­o­nal. Tenim opor­tu­ni­tat d’admi­rar els acròbates, per pare­lles, ells mus­cu­lo­sos, elles més pri­mes i esti­lit­za­des, tots fibro­sos, fent equi­li­bris inver­sem­blants al backs­tage, o con­tem­plar les 600 peces de ves­tu­ari, les dot­ze­nes de per­ru­ques i les saba­tes i guants amb claus (els acròbates no han de rellis­car damunt el gel en plena actu­ació). Però tot ple­gat és com veure els òrgans, els mem­bres per sepa­rat d’un cos humà ben for­mat: la bellesa sor­geix de la con­junció per­fecta de totes les parts.

Rob Tan­nion, direc­tor artístic d’aquest espec­ta­cle, expli­cava ahir a la premsa, en una visita orga­nit­zada al backs­tage i els assa­jos, que hi ha un altre ingre­di­ent fona­men­tal d’aquest “espec­ta­cle acrobàtic sobre gel” amb 43 artis­tes: “Per mi el bonic és la seva història, la nar­ra­tiva. La nos­tra heroïna, que es diu Crys­tal, és la guia per embol­ca­llar tots els números de circ i pati­natge.” No és molt dife­rent del que han dit a Hollywood James Came­ron, arran de l’estrena d’Ava­tar 2, o el fun­da­dor de Pixar John Las­se­ter: per damunt de tot impor­ten la història i els per­so­nat­ges. No és estra­nya la coin­cidència: el més sem­blant a Hollywood en l’àmbit del circ és el Cir­que du Soleil, cone­gut i esti­mat a Bar­ce­lona des que va estre­nar-hi Ale­gria el 1998, que ara mateix té 19 espec­ta­cles repar­tits pels cinc con­ti­nents.

El públic no omplia del tot ahir a la nit el palau Sant Jordi, a la première de Crys­tal a Bar­ce­lona, on estarà fins al 22 de gener. Eren espec­ta­dors, però, entre­gats des del minut u, dis­po­sats a gau­dir d’aquest espec­ta­cle estre­nat el 2017. Un pallasso llençant boles de neu al públic, tres músics tocant en directe i diver­sos pati­na­dors que van apa­rei­xent a la pista, con­ver­tida en un llac gelat amb alguns arbres i una gran casa al fons, intro­du­ei­xen els espec­ta­dors a l’uni­vers del Cir­que du Soleil. Crys­tal, la noia pro­ta­go­nista, està en plena crisi d’iden­ti­tat. Després de dis­cu­tir amb els pares, surt a pati­nar al llac, el gel cedeix sota els seus peus i, com l’Alícia de Lewis Car­roll, cau en un món ple de mera­ve­lles. El pri­mer número és el més espec­ta­cu­lar, amb dues dot­ze­nes de pati­na­dors i acròbates en una bella core­o­gra­fia, amb la con­junció de tots els ele­ments: la música, la dansa sobre gel, les acrobàcies, una il·lumi­nació que con­ver­teix la pista i la casa de dos pisos del fons en pan­ta­lles gegan­ti­nes on es pro­jec­ten colors, for­mes, imat­ges i lle­tres...

La veu en off de Crys­tal explica breu­ment en cas­tellà, abans dels números, què pensa i què sent al llarg d’un espec­ta­cle en què se suc­ce­ei­xen exer­ci­cis acrobàtics de terra i a l’aire. Espe­ci­al­ment espec­ta­cu­lars són els equi­li­bris impos­si­bles d’un artista damunt fins a sis pisos de cadi­res, els salts de qua­tre ska­ters en ram­pes i tobo­gans a ritme de folk-rock cèltic, els mala­bars amb pilo­tes a velo­ci­tat inver­sem­blant o la història d’amor esce­ni­fi­cada entre un acròbata pen­jat d’una corda i Crys­tal, que acaba volant amb ell per damunt la pista.

Com­pa­rat amb altres espec­ta­cles de la com­pa­nyia, que apos­ten per la difi­cul­tat tècnica dels exer­ci­cis (molts espec­ta­dors ens repe­tim: “No pot ser!”), Crys­tal és més core­ogràfic, amb números sobre­tot corals, ben ama­nits amb moments d’humor. Les poc més de dues hores d’espec­ta­cle, amb des­cans inclòs, van demos­trar ahir a la nit que la fórmula del Cir­que du Soleil fun­ci­ona a la per­fecció damunt el gel. La recta final va que­dar des­lluïda per dues inter­rup­ci­ons de deu minuts per motius tècnics (van fallar els meca­nis­mes de corda i tra­pezi, sense perill per als artis­tes), però la vet­llada es va tan­car amb una sen­tida ovació del públic.