Cinema

Crueltat i poètica

El mallorquí Agustí Villaronga, un dels grans directors del cinema de producció catalana de les últimes dècades, mor als 69 anys a causa d’un càncer

Conscient que la seva idea del cinema topava amb la indústria, va assumir que calia adaptar-se

La mati­nada de diu­menge, en la vigília d’una nova edició dels pre­mis Gaudí que tan jus­ta­ment han reco­ne­gut el seu talent, la mort ha encalçat Agustí Villa­ronga, de manera que no ens arri­barà cap altra pel·lícula seva a excepció de l’última, pen­dent d’estrena, que va poder diri­gir: Loli Tor­menta, defi­nida com una comèdia en què els nets d’una dona que pateix Alz­hei­mer volen evi­tar amb enginy que ingres­sin l’àvia en una residència. Tam­poc no va poder fer en vida algu­nes pel·lícules que va ima­gi­nar, entre les quals des­taca una adap­tació de La mort i la pri­ma­vera, de Mercè Rodo­reda: havia de ser una immersió en la visió cruel i poètica d’una escrip­tora amb qui el cine­asta mallorquí sen­tia una afi­ni­tat espe­cial.

Quan, a pri­mers dels últims anys noranta, va ges­tar l’adap­tació de La mort i la pri­ma­vera, Villa­ronga havia diri­git les inqui­e­tants Tras el cris­tal (1987), en què un cri­mi­nal nazi sobre­viu con­nec­tat a un pulmó d’acer i és tor­tu­rat per un noi que s’ofe­reix a cui­dar-lo per ven­jar-se’n, pre­sen­tada a la secció ofi­cial del fes­ti­val de Canes del 1989, i El niño de la luna, en què un nen orfe a l’Europa d’entre­guer­res ima­gina que és l’encar­nació d’un déu del qual una tribu afri­cana n’espera l’arri­bada. La frus­tració del pro­jecte, que no va acon­se­guir el finançament neces­sari, va mar­car un abans i un després en la car­rera de Villa­ronga: cons­ci­ent que la seva idea del cinema entrava en con­flicte amb interes­sos indus­tri­als, va assu­mir que havia d’empren­dre una certa adap­tació. Això va supo­sar renúncies i la rea­lit­zació d’encàrrecs tele­vi­sius, però, amb el temps, Villa­ronga va ser capaç de fil­trar la seva visió cruel (a vega­des, també poètica) de la vida (tenint pre­sent Rodo­reda, creia que “s’ha de mirar tot de cara, sigui el que sigui”) en algu­nes pel·lícules amb què va acon­se­guir un bon pacte amb la indústria: El mar, Pa negre, que fins i tot va tenir un gran èxit comer­cial, i Incerta glo­ria. Totes tres són adap­ta­ci­ons de novel·les (de Blai Bonet, Emili Tei­xi­dor i Joan Sales, res­pec­ti­va­ment) que, en con­junt, repre­sen­ten una manera d’abor­dar la Guerra Civil espa­nyola i la post­guerra en ter­ri­to­ris dels Països Cata­lans, però, almenys en part, també la represa d’un tema que interes­sava molt el cine­asta: la pèrdua i fins la cor­rupció de la innocència.

Nas­cut a Palma l’any 1953, Agustí Villa­ronga va ser ini­ciat en la passió pel cinema pel seu pare, que tre­ba­llava de car­ter, i de petit jugava a pro­jec­tar imat­ges a les parets amb llu­mins i llan­ter­nes. Quan tenia 14 anys, va escriure a Roberto Ros­se­llini perquè l’admetés a la seva escola de cinema. Li van res­pon­dre que abans havia de pas­sar per la uni­ver­si­tat, a què va acce­dir qua­tre anys més tard, quan va començar a cur­sar història de l’art a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. Sent estu­di­ant, als anys setanta, va conèixer el direc­tor tea­tral Víctor García i va fer una llarga gira fent un petit paper en el cèlebre mun­tatge de Yerma pro­ta­go­nit­zat per Núria Espert. A Bar­ce­lona, va seguir fent d’actor amb petits papers en diver­sos films. Així va intro­duir-se en el món del cinema, apro­fi­tant-ho per adqui­rir conei­xe­ments tècnics i apren­dre com s’hi exer­cei­xen dife­rents ofi­cis. El pro­duc­tor Pepón Coro­mina li va encar­re­gar el ves­tu­ari de l’adap­tació de La plaça del Dia­mant diri­gida per Fran­cesc Betriu. Després de tre­ba­llar com a direc­tor artístic en altres films i de rea­lit­zar anun­cis de moda i diver­sos curts, va acon­se­guir diri­gir el seu pri­mer llarg, l’esmen­tat Tras el cris­tal, amb només trenta mili­ons de pes­se­tes. Amb 400.000 euros, que pot­ser equi­val a un pres­su­post infe­rior al de la seva òpera prima, va acon­se­guir rea­lit­zar El ven­tre del mar en temps de pandèmia. Par­tint d’un relat d’Ales­san­dro Baricco, Oce­ano Mare, enfronta dos super­vi­vents d’un nau­fragi (el de la fra­gata La Medusa, que, envi­ada al Sene­gal amb fun­ci­o­na­ris colo­ni­als, va tenir lloc el juliol del 1816) en un deco­rat tea­tral que es fa abs­tracte, uni­ver­sal i intem­po­ral: una situ­ació límit en què, impo­sant-se el més bru­tal ins­tint de super­vivència, els humans es con­ver­tei­xen en bèsties, però fent-hi pre­sent el colo­ni­a­lisme i la desi­gual­tat social. Villa­ronga hi demos­tra que el desig de fer cinema i la ima­gi­nació estètica poden sobre­po­sar-se als pocs recur­sos.

Un director veterà allunyat del corrent general

Bernat Salvà

Afable, de bon caràcter, Agustí Villaronga tenia el parlar i la manera de fer pausada de mallorquí de ses Cadenes, on va néixer, devora la platja de Palma, ben a prop de la mar que és tan present en les seves pel·lícules. En les entrevistes, era un llibre obert: per la sinceritat de les respostes, però també per la seva ampla cultura, que lluïa amb modesta discreció. Fa deu mesos, vam tenir ocasió de parlar amb ell per darrera vegada, davant del mar, a l’hotel Arts, el dia de la foto de família dels Gaudí 2022, als quals optava per El ventre del mar. “Normalment, les pel·lícules que faig tenen un component tràgic”, comentava. Reconeixia que aquest últim títol no era fàcil: “Sempre fas les pel·lícules amb una esperança enorme que connectaràs amb el públic, però sempre m’enduc una sorpresa i em dic: «És veritat, Agustí, l’has fet un poc rara.» Però no me’n penedesc gens; ni jo ni ningú dels que l’hem feta.” Defensava el cinema personal: “Afortunadament, puc fer les pel·lícules amb què em sento molt identificat. M’agrada un cinema que no és l’estàndard, el corrent general. I continuo pensant que s’ha de seguir lluitant per això, sempre que hi hagi un productor i alguns espectadors interessats.” Acabava de fer 69 anys i va reivindicar la presència i el reconeixement de la gent més veterana en el cinema: “Ara, es parla molt de la presència de les dones en els premis, però l’altre dia vaig llegir en un article que en els Goya només hi havia sis persones nominades amb més de 65 anys, com jo. La meva il·lusió personal és encara ser aquí i que et tenguin en compte en una edat en què cada vegada és més difícil mantenir-se.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.