Durant els darrers dies, llargues cues d’estalviadors que volen sol·licitar contractar lletres del Tresor han sorprès els mitjans de comunicació i bona part de la ciutadania, probablement incapaços d’entendre la lògica de l’esforç de tota aquesta gent. Alguns d’ells, interrogats per periodistes, han tractat d’explicar què els ha portat a fer cua des de bon matí perquè els atenguessin en alguna de les quinze sucursals del Banc d’Espanya, encara obertes i en funcionament arreu de l’Estat.

Són estalviadors privats, segurament modestos en la seva majoria, buscant un rendiment per als seus estalvis de quasi el 3% a dotze mesos que està oferint en aquests moments el deute de l’Estat. Es tracta dels primers interessos una mica atractius que s’ofereixen sense risc des de fa molt temps i que han de permetre retallar, no pas compensar, la forta pèrdua de poder adquisitiu dels diners. Des de fa anys, i també ara, la majoria dels seus estalvis han estat col·locats en comptes corrents o dipòsits bancaris no retribuïts (encara ara), i per tant, perdent valor permanentment, especialment en aquesta època d’elevada inflació. Les lletres emeses en cadascuna de les subhastes mensuals del Tresor ho són en quantitats limitades i només permetran accedir a la seva subscripció a una part petita de l’immens volum d’estalvi (més d’1 bilió d’euros) empantanegat en comptes i dipòsits bancaris a Espanya. D’aquí ve l’esforç per intentar comprar aquests actius. Els petits estalviadors, lògicament porucs per invertir amb un cert risc, han estat condemnats a un reiterat empobriment provocat per la repressió financera a l’estalvi. Ho ha generat una política monetària ultraexpansiva que ha afavorit, des de la crisi financera, l’endeutament gairebé sense cost d’administracions públiques i deutors privats, a costa del diner estalviat i generant, d’altra banda, un deute públic gegantesc.

Les cues al Banc d’Espanya, malauradament, són, més que un símptoma, la constatació d’un munt de descontentament d’aquells que han vist aprimats i amenaçats els resultats de molts esforços d’estalvi i de renúncies a gastar.

Són protestes evidents contra els governs i les autoritats monetàries per la priorització des de fa molts anys dels que s’endeuten i la penalització dels que estalvien. Tant el deute com l’estalvi acabaran transmesos a les properes generacions, però ho seran amb conseqüències ben diverses. Són també queixes contundents contra les entitats bancàries que es resisteixen a traslladar els recents tipus d’interès positius al passiu bancari, mentre que sí que es traslladen amb rapidesa al cost dels crèdits, i són queixes per mantenir l’elevat cost dels serveis bancaris, probablement justificat quan els diners no valien res i era la manera evident de guanyar-se la vida però molt menys raonable en aquests moments. Fent aquestes cues fugen, evidentment, del sistema bancari i de la seva intermediació, cap al préstec directe a l’Estat. Són només una petita proporció dels clients i, per tant, no serà una tragèdia per a les entitats de crèdit, sempre dominadores d’una gran part del sistema financer i dels seus usuaris. Són, o vull pensar que constitueixen també, una mena de rebel·lió ciutadana contra l’abandonament al qual els poders públics i el sistema educatiu han sotmès els ciutadans, privant-los d’uns mínims nivells d’alfabetització financera que els facilitin entendre i prendre decisions adequades per a les seves finances personals. Són, igualment, uns seriosos tocs d’atenció per als assessors financers, per als professionals encarregats d’aconsellar i conduir els estalviadors cap a objectius de rendiment de l’estalvi, adequats al perfil de cadascú. Aquests professionals, sense l’equivalent a un jurament hipocràtic per a la salut financera, massa vegades actuen excessivament en interès de l’empresa per a la qual treballen, descuidant els interessos dels clients.

Finalment, les cues al Banc d’Espanya han rebut uns judicis ignorants i frívols per part de la premsa i els opinadors, quan han demostrat prou lucidesa per cercar un, d’altra banda modestíssim, 3% brut abans d’impostos i abans d’inflació.

Fins que no posem en valor la cultura de l’estalvi ni entenguem els riscos del sobreendeutament, mentre no comprenguem la imprescindible necessitat de complementar amb estalvi privat les pensions públiques de cara a la jubilació, ni entenguem la importància de disposar de coneixements financers bàsics i de dedicació per evitar la fragilitat financera personal, seguirem veient com a friquis exòtics aquesta gent amb seny que fa cua al voltant del Banc d’Espanya.