Com si d’aconseguir un paper en una pel·lícula es tractés, la Júlia i l’Omar han hagut de passar un càsting per llogar un pis d’uns 80 metres quadrats a Sant Boi de Llobregat, al qual entraran a viure aquest mes. Estan contents perquè han guanyat molts altres candidats i la raó esgrimida per la immobiliària és que encaixen en el perfil fixat pel propietari: cercava una família econòmicament estable. La parella, en realitat, són tres, ja que acaben de tenir en Marcel, mentre que els altres aspirants no podien precisar el nombre definitiu de persones que viuria al pis.

En canvi, pocs dies abans, s’havien quedat a les portes d’un altre habitatge a Gavà, i pensen que en aquell cas el fet de tenir un nadó els va penalitzar (hi ha la creença que un menor complica el procés en cas de desnonament). Però això només ho sap el propietari, que en l’actual context d’un mercat d’alta demanda i baixa oferta pot triar i remenar. També és cert que les immobiliàries aprofiten la conjuntura per reunir les visites en un únic dia i, com si d’una subhasta es tractés, pressionar els candidats a decidir-se. La Júlia i l’Omar no van badar gaire.

Aquest cas real posa de manifest que el problema d’accés a un habitatge lluny de millorar s’agreuja. En el rerefons de la qüestió hi ha la manera d’enfocar la resposta política al problema i, en concret, la llei de contenció de rendes del 27 de juny del 2020 a Catalunya, que establia un mecanisme de topalls a les zones tensades, és a dir, amb preus disparats, però que el TC va considerar inconstitucional l’abril del 2022. Aquest any i mig és de gran interès per saber l’impacte que va tenir en l’evolució dels preus i en l’oferta, en un moment en què el govern espanyol ha d’aprovar una llei d’habitatge que podria incorporar un mecanisme similar i, de fet, és un aspecte de controvèrsia entre els dos socis de la coalició.

Ni l’evidència científica ha quedat al marge del debat ideològic. De fet, s’ha convertit en un dels camps de batalla preferits entre els sectors polítics i socials partidaris de la intervenció directa del mercat de l’habitatge i el control dels preus per solucionar el problema d’accés a un pis, i els sectors polítics i empresarials que defensen la protecció dels propietaris i les mesures d’estímul per augmentar l’oferta de lloguer i que els preus baixin per la llei del mercat.

El catedràtic del Tecnocampus i director de la càtedra APCE-UPF, Josep Maria Raya, ha fet un estudi a partir de dades de l’Incasol i de portals immobiliaris que conclou que l’oferta s’ha reduït un 15% en el període, mentre que els preus s’haurien reduït un 5% de mitjana, però que en realitat el que hauria passat és que s’ha produït un fenomen de convergència entre els habitatges més cars, que els han hagut d’abaixar, i els més barats, que els han apujat per acostar-se al límit. És a dir que, per a certa tipologia d’habitatges, hauria tingut un efecte inflacionista.

Les dades vindrien a avalar les tesis favorables a incentivar l’oferta i millorar la seguretat jurídica dels propietaris. Cal dir que l’APCE agrupa les empreses promotores de Catalunya, fet que el Sindicat de Llogateres ha subratllat en el moment de criticar la parcialitat de l’estudi: “La patronal immobiliària fa política a través de l’acadèmia”, han dit. Aquesta mateixa setmana Esade ha publicat un informe en la mateixa línia.

En canvi, l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (OHB), al capdavant del qual hi ha l’economista especialitzada en el mercat residencial Carme Trilla i del qual formen part les administracions públiques involucrades, va emetre al gener un informe centrat en la demarcació de Barcelona i basat en les dades del registre de fiances de l’Incasol. Conclou que lluny de reduir-se el nombre de contractes de lloguer signats, va augmentar i que aquest fet va ser especialment elevat a la ciutat de Barcelona en comparació a les dades prèvies a la pandèmia. I que el nombre total d’habitatges en lloguer també va créixer, en concret, un 7,3% a Barcelona. Pel que fa als preus es van reduir de manera més intensa al començament de l’entrada en vigor de la llei i menys, després. En aquest mateix sentit, un estudi previ de l’OHB centrat en els anuncis de portals immobiliaris ja deia que l’oferta no s’estava reduint, sinó que estava augmentant, però no de manera tan intensa com la demanda.

No cal dir que allò que diu l’OHB també és objecte de crítica. El gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, Òscar Gorgues, que considera sospitós que els propietaris no hagin estat convidats a participar en l’OHB, assegura que les conclusions estan escrites: “Treballen amb unes hipòtesis molt discutibles però que els permeten gestionar el resultat final.” Gorgues es refereix en concret a un altre estudi de l’OHB en què s’intentava treure a la llum l’estructura de la propietat i respondre a la pregunta de qui mana en el mercat. Mentre que uns s’afanyen a convertir els propietaris en monopolistes que cerquen el màxim lucre i que fan fora de casa persones vulnerables, per als altres, els indefensos són els propietaris, en la seva majoria petits i pensionistes, víctimes de màfies d’okupes alimentades per lleis que els emparen.

L’estudi de l’OHB assenyala que el 36,1% dels habitatges de lloguer habitual de Barcelona està en mans de grans tenidors (més de deu pisos) i que el percentatge arriba al 51,4% quan s’abaixa el llistó fins a tres habitatges. Aquesta alta concentració facilitaria que el mercat es pugui moure en un sentit favorable, però novament és titllat d’arbitrari.

Dominar el relat és el gran terreny de joc en què es desenvolupa la pugna ideològica.