Es compleix el primer aniversari de l’inici de l’anomenada “operació especial militar” russa contra Ucraïna. Un any de l’ofensiva bèl·lica, i també del principi del fracàs rus a l’hora d’assolir el seu objectiu de màxims. Aquest no era cap altre que fer caure el govern ucraïnès i instal·lar al seu lloc unes autoritats afins a Moscou, a fi de frenar i revertir l’orientació occidental que estava prenent el país des de feia uns anys, i retornar-lo sota l’òrbita geopolítica de la Federació Russa. Un espai d’on, a ulls de les autoritats russes, mai s’hauria d’haver mogut.

Tres són els factors que expliquen aquest fracàs inicial, i l’èxit ucraïnès a l’hora de defensar Kíiv, i bona part del país. Tots tres tan sorprenents com inesperats: l’elevada moral, capacitat i voluntat de lluita dels ucraïnesos; el suport militar de gran part dels països europeus i els EUA, i els errors de càlcul russos, precisament a l’hora de subestimar la robustesa de les forces ucraïneses, llançant una operació llampec mal dissenyada, mal organitzada logísticament i només comunicada a darrera hora a la immensa majoria d’oficials i de tropa que hi van prendre part.

Mentre que les forces russes han anat adaptant-se al que ha esdevingut una guerra d’armes combinades i de desgast centrada des de l’abril en el sud i l’est del país, millorant el seu rendiment en els plans estratègic, tàctic i operatiu, els altres dos factors continuen sent fonamentals per explicar la resistència, i també la demostrada capacitat per portar contraofensives de forma reeixida per part de les forces ucraïneses.

De fet, estan molt correlacionats entre si. Així, tot i assumir plenament que els sacrificis i els costos humans de defensar el seu país el posen ells, un dels principals motius de la moral elevada dels ucraïnesos es basa a sentir-se amb bon suport pel que fa a provisió d’armament i municions, segons mostren enquestes com les de l’Institut Internacional de Sociologia de Kíiv.

Les tipologies d’armament i municions que Ucraïna ha rebut han estat fins ara fonamentals per trencar el setge sobre Khàrkiv al setembre, deixant-la fora de l’abast d’un foc artiller que la va devastar durant mesos. O per forçar la retirada russa de municipis com ara Butxa, Irpín i Borodianka, on van ser assassinats desenes de civils. O per poder defensar millor els cels de les grans ciutats del país dels atacs amb míssils russos i drons iranians, protegint la població i les infraestructures de generació i distribució elèctrica. Les possibilitats que les forces ucraïneses puguin recuperar més territoris ara sota ocupació russa també depenen d’aquestes provisions d’armament.

A Occident, inclosa casa nostra, hi ha veus que plantegen una falsa dicotomia entre fi de la provisió d’armament i pau. Com si el fet de reduir o interrompre el provisionament d’un armament fonamental per a la defensa d’Ucraïna pogués contribuir a un acord de pau. L’alternativa a la fi d’aquesta provisió, de fet, no és la pau, si no un increment de les opcions de Rússia d’assolir els seus objectius militars, i en conseqüència polítics. Això és, la desaparició d’Ucraïna com a nació sobirana.

També s’ha volgut recórrer a la història per a oposar-se a la provisió d’armes, especialment en el cas dels tancs Leopard 2, a partir d’una lectura retorçada segons la qual desenes de milions de “russos” van morir víctimes de l’armament alemany durant la Segona Guerra Mundial. Com si la Unió Soviètica hagués estat formada per una única nacionalitat.

Sense anar gaire lluny, dels 27 milions de ciutadans soviètics (soldats i civils) que van morir a mans del nazisme, uns 8 milions eren ucraïnesos, dels quals 5,5 milions eren civils i 2,5 milions eren militars. És a dir, ni més ni menys que un 30% del total d’ucraïnesos. La memòria d’aquesta tragèdia que va afectar tota la població és ben viva, els memorials i les flames eternes commemoratives continuen intactes, i sempre s’hi poden veure clavells que algú hi ha dipositat. Sovint sense ser-ne conscients, alguns discursos neguen entitat i subjectivitat a Ucraïna en el passat, i també en el present, per justificar certes posicions “propau”. Igual que fa el neoimperialisme rus, negant l’existència d’Ucraïna com a nació, i assumint que el seu destí pertany a Moscou. El rellotge de la historia s’ha accelerat en aquests dotze mesos, i el país és ara una realitat ben viva que lluita per continuar existint, amb una societat totalment mobilitzada amb aquest fi. Segons l’ordenament jurídic internacional, Ucraïna té dret a la legítima defensa davant d’aquesta agressió, tal com reconeix la carta de les Nacions Unides, on també es recull el principi de la sobirania de les nacions, i la prohibició d’utilitzar la força contra la integritat territorial i la independència política de qualsevol estat.

L’aventurisme militar i les vulneracions del dret internacional que els EUA i altres països de l’OTAN han perpetrat des de la fi de la guerra freda a l’Iraq, Líbia i el Iemen són un precedent nefast que Rússia utilitza, però que en cap cas justifica les seves accions. Ans al contrari, un triomf militar i polític de Rússia pot esdevenir un precedent encara més perillós que normalitzi el fet que les potències alterin les fronteres de manera unilateral per la via de la força militar.

Aquesta és una guerra que no s’acabarà aviat. La seva fi arribarà mitjançant un acord diplomàtic, però mentre Rússia reforça les seves capacitats de producció militar, preparant-se per a un conflicte llarg, defensar l’abandonament dels ucraïnesos a la seva sort és perdre de vista el pols de la història, i el gir dramàtic que aquesta està fent.