Ens tro­bem en un moment d’una eco­no­mia de ver­ti­gen, perquè s’estan mul­ti­pli­cant els fac­tors de risc. El canvi climàtic, unes finan­ces que es devo­ren a si matei­xes, el crei­xe­ment explo­siu del deute, una glo­ba­lit­zació que no resol les neces­si­tats de les empre­ses i una desi­gual­tat que no té con­tra­pe­sos i que està asso­lint nivells tan extra­or­di­na­ris que acaba para­lit­zant l’eco­no­mia. Els pro­ble­mes es fan cada dia més greus i el més greu de tot és que s’estan pro­duint alhora. La pos­si­bi­li­tat que hi hagi un col·lapse sistèmic és cada cop més gran.

Com un malalt a qui li van sor­tint incidències a la vegada i que pateix un risc de col·lapse que és el que adver­teixo, i no soc l’únic. La crisi del 2008 va ser un avís, però ni tan sols es van mani­fes­tar totes aques­tes frac­tu­res amb la força que tenen avui, ja que va ser una crisi de natura finan­cera.

La cui­rassa teòrica de les auto­ri­tats econòmiques per fer front a aquests pro­ble­mes està molt ide­o­lo­git­zada. Res­pon a interes­sos molt con­crets i no per­met resol­dre les frac­tu­res reals. Estan cegats i fan polítiques que van en con­tra de la rea­li­tat. Al meu lli­bre poso casos d’arti­cles d’eco­no­mis­tes de dife­rents bancs cen­trals que mos­tren que les polítiques són equi­vo­ca­des, que estan deci­di­des per l’esta­blish­ment. Equi­vo­cant-se d’aquesta manera, fan rics els que ja ho són.

Els bancs cen­trals tenen un model teòric defi­ci­ent i que sem­pre bene­fi­cia els matei­xos: els bancs, les enti­tats finan­ce­res i les grans empre­ses, que estan apro­fi­tant per apu­jar els preus sense neces­si­tat, alhora que estan impo­sant una llosa a les empre­ses que gene­ren riquesa i ocu­pació i a les llars. Si han de dedi­car més diners a la hipo­teca, no els poden dedi­car al con­sum i, per tant, les empre­ses per­den ingres­sos i les famílies estan ofe­ga­des. Només cal veure el que està pas­sant als bancs, els espa­nyols, per exem­ple, que són els que estan tenint més ren­di­bi­li­tat perquè s’estan apro­fi­tant d’una manera contrària al sen­tit comú econòmic.

S’han equi­vo­cat, han res­post a la pujada de preus amb mesu­res que podrien ser opor­tu­nes si es tractés d’un feno­men exclu­siu per un excés de demanda, però la pujada de preus és deguda a pro­ble­mes d’oferta que, a més, ten­dei­xen a expan­dir-se per la resta de l’eco­no­mia com són els preus de l’ener­gia o de les matèries pri­me­res. Con­tra­res­tar el pro­blema apu­jant els tipus d’interès és equi­vo­cat, perquè com­plica encara més les coses a les empre­ses i a les llars. Els bancs cen­trals estan ope­rant amb una res­posta ina­de­quada perquè no veuen quina és la rea­li­tat.

Calia actuar d’una manera poli­va­lent, però no s’ha fet. En canvi, tot i les man­can­ces de la llei dels EUA con­tra la inflació, han tin­gut aspec­tes molt encer­tats i han demos­trat que a l’hora de com­ba­tre la pujada de preus no es pot con­fiar exclu­si­va­ment en la política dels bancs cen­trals. Ells només són una part, cal un trac­ta­ment plu­ral. I a casa nos­tra, per exem­ple, el con­trol dels preus de l’ener­gia a Europa, i con­cre­ta­ment a Espa­nya, ha con­tribuït més a con­tro­lar la inflació que la pujada dels tipus d’interès. Però si els governs van per un cos­tat i els bancs cen­trals per un altre, una mesura blo­queja l’altra i no ser­veix per a res.

I és una absur­di­tat històrica que estic segur que s’estu­diarà a les facul­tats d’eco­no­mia. Que els bancs cen­trals actuïn inde­pen­dent­ment i sense coor­di­nació amb la resta d’ope­ra­dors de la política econòmica és una baja­nada. I la prova l’hem tin­gut, aquest dar­rer any, en què el Banc Cen­tral ha res­trin­git l’acti­vi­tat i els governs euro­peus han gas­tat més amb mesu­res fis­cals, i sort que ho han fet! És absurd aquest des­en­cai­xa­ment. Han de seure i fer política fis­cal i monetària coor­di­na­da­ment.

Soc poc opti­mista a curt ter­mini, però a mitjà ter­mini crec que s’impo­sarà la raó. Només cal mirar la crisi econòmica del 2008; ales­ho­res molts eco­no­mis­tes dèiem que les polítiques d’aus­te­ri­tat que van impo­sar els bancs cen­trals esta­ven equi­vo­ca­des, i ens deien que estàvem bojos, però amb el temps ho van accep­tar. El mateix FMI va reconèixer que les mesu­res de reducció de des­pesa eren equi­vo­ca­des i que res­po­nien a un biaix ideològic. La tendència econòmica amb pro­ble­mes de dife­rent natura va reque­rir res­pos­tes com­ple­xes.

Tinc la des­gra­ci­ada experiència que les per­so­nes que pre­nen les deci­si­ons, malau­ra­da­ment, no lle­gei­xen res més que no rati­fi­qui les seves opi­ni­ons. I la ciu­ta­da­nia, direc­ta­ment, no lle­geix.