Ens trobem en un moment d’una economia de vertigen, perquè s’estan multiplicant els factors de risc. El canvi climàtic, unes finances que es devoren a si mateixes, el creixement explosiu del deute, una globalització que no resol les necessitats de les empreses i una desigualtat que no té contrapesos i que està assolint nivells tan extraordinaris que acaba paralitzant l’economia. Els problemes es fan cada dia més greus i el més greu de tot és que s’estan produint alhora. La possibilitat que hi hagi un col·lapse sistèmic és cada cop més gran.

Com un malalt a qui li van sortint incidències a la vegada i que pateix un risc de col·lapse que és el que adverteixo, i no soc l’únic. La crisi del 2008 va ser un avís, però ni tan sols es van manifestar totes aquestes fractures amb la força que tenen avui, ja que va ser una crisi de natura financera.

La cuirassa teòrica de les autoritats econòmiques per fer front a aquests problemes està molt ideologitzada. Respon a interessos molt concrets i no permet resoldre les fractures reals. Estan cegats i fan polítiques que van en contra de la realitat. Al meu llibre poso casos d’articles d’economistes de diferents bancs centrals que mostren que les polítiques són equivocades, que estan decidides per l’establishment. Equivocant-se d’aquesta manera, fan rics els que ja ho són.

Els bancs centrals tenen un model teòric deficient i que sempre beneficia els mateixos: els bancs, les entitats financeres i les grans empreses, que estan aprofitant per apujar els preus sense necessitat, alhora que estan imposant una llosa a les empreses que generen riquesa i ocupació i a les llars. Si han de dedicar més diners a la hipoteca, no els poden dedicar al consum i, per tant, les empreses perden ingressos i les famílies estan ofegades. Només cal veure el que està passant als bancs, els espanyols, per exemple, que són els que estan tenint més rendibilitat perquè s’estan aprofitant d’una manera contrària al sentit comú econòmic.

S’han equivocat, han respost a la pujada de preus amb mesures que podrien ser oportunes si es tractés d’un fenomen exclusiu per un excés de demanda, però la pujada de preus és deguda a problemes d’oferta que, a més, tendeixen a expandir-se per la resta de l’economia com són els preus de l’energia o de les matèries primeres. Contrarestar el problema apujant els tipus d’interès és equivocat, perquè complica encara més les coses a les empreses i a les llars. Els bancs centrals estan operant amb una resposta inadequada perquè no veuen quina és la realitat.

Calia actuar d’una manera polivalent, però no s’ha fet. En canvi, tot i les mancances de la llei dels EUA contra la inflació, han tingut aspectes molt encertats i han demostrat que a l’hora de combatre la pujada de preus no es pot confiar exclusivament en la política dels bancs centrals. Ells només són una part, cal un tractament plural. I a casa nostra, per exemple, el control dels preus de l’energia a Europa, i concretament a Espanya, ha contribuït més a controlar la inflació que la pujada dels tipus d’interès. Però si els governs van per un costat i els bancs centrals per un altre, una mesura bloqueja l’altra i no serveix per a res.

I és una absurditat històrica que estic segur que s’estudiarà a les facultats d’economia. Que els bancs centrals actuïn independentment i sense coordinació amb la resta d’operadors de la política econòmica és una bajanada. I la prova l’hem tingut, aquest darrer any, en què el Banc Central ha restringit l’activitat i els governs europeus han gastat més amb mesures fiscals, i sort que ho han fet! És absurd aquest desencaixament. Han de seure i fer política fiscal i monetària coordinadament.

Soc poc optimista a curt termini, però a mitjà termini crec que s’imposarà la raó. Només cal mirar la crisi econòmica del 2008; aleshores molts economistes dèiem que les polítiques d’austeritat que van imposar els bancs centrals estaven equivocades, i ens deien que estàvem bojos, però amb el temps ho van acceptar. El mateix FMI va reconèixer que les mesures de reducció de despesa eren equivocades i que responien a un biaix ideològic. La tendència econòmica amb problemes de diferent natura va requerir respostes complexes.

Tinc la desgraciada experiència que les persones que prenen les decisions, malauradament, no llegeixen res més que no ratifiqui les seves opinions. I la ciutadania, directament, no llegeix.