Meditar al caire del precipici
El nou pensament crític creu que ha arribat el moment de fer esmenes profundes al sistema neoliberal. Combatre la desigualtat esdevé urgent
La successió d’una gran recessió, la pandèmia de la covid-19 i una guerra a Ucraïna que ha dut l’economia a una ensulsiada contínua, conviden a refer els fonaments del pensament econòmic, i les polítiques que se’n puguin derivar, des d’un punt de vista eminentment crític, per enfrontar-se a la desigualtat creixent, l’emergència climàtica, la desindustrialització o al mateix concepte de creixement. No són pas pocs els economistes que posen de manifest que les crisis que se succeeixen una darrera de l’altra, en posar de manifest la vulnerabilitat de les societats actuals, estan posant les bases per a un compromís moral, un nou contracte social.
Són temps per a un nou contracte social, tenint en compte l’evident fracàs del model neoliberal, i en aquesta conjuntura, keynesianisme i marxisme, adequats als nostres temps, ressorgeixen amb força a la teoria i a la pràctica. Com remarca Miren Etxezarreta, amb un llarg recorregut en diverses universitats com a professora de política econòmica i autora de llibres com La vulnerabilidad de los modelos económicos neoliberales (2000) i Crítica a la economia ortodoxa (2004), “durant la pandèmia hem pogut constatar com retornava el keynesianisme, i amb el reforçament del paper de l’estat com a conductor de polítiques socials, podem dir que hi ha hagut una certa dualitat en les polítiques econòmiques, i les que s’adrecen a millorar la situació de la població han millorat respecte a crisis anteriors, però d’altres han seguit sent neoliberals, si bé els bancs centrals no han repetit la duresa dels seus programes d’ajustament”.
Des del seu punt de vista, en aquests temps, des de l’estat cal incidir en el sistema productiu: “Podríem planificar un augment de la producció de mercaderies específiques, per exemple, nacionalitzant les empreses que les produeixen? Cal aixecar indústries que resolguin els problemes que genera la crisi climàtica, modificar l’estructura de producció de l’energia, tot controlant els sistemes de preus per evitar l’especulació o aconseguir que les empreses no aprofitin la conjuntura per augmentar els preus. En canvi, s’han apujat els tipus d’interès per atacar una inflació que no és de demanda, sinó d’oferta, i així es perjudica el benestar dels treballadors.”
Són diversos els pensadors de l’economia crítica que estan recuperant aquests dies el pensament de Joan Robinson, que en els anys setanta va dedicar molta energia a reivindicar la utilitat de la planificació estatal, al mateix temps que al Xile de Salvador Allende es desenvolupava el revolucionari projecte Synco, en què a través de la informàtica s’aconseguia una comunicació en temps real entre indústries estatals, treballadors i directius per obtenir una informació que, en ser processada, podia permetre prendre millors decisions. Actualment, teòriques com la influent Mariana Mazzucato defensen el paper que l’estat pot tenir com a conformador del mercat, és a dir, com a impulsor de polítiques de clar interès social o ambiental, de bracet de privats que vulguin assumir riscos i no limitar-se a nodrir-se de subvencions. L’economista italiana, com altres autors, ens parla d’una planificació que integra un ventall heterogeni de polítiques, per tal de combatre la finançarització de l’economia, i consegüent la desindustrialització que ha patit l’economia global. En el seu model, els contractes, subvencions o préstecs del sector públic al privat estarien condicionats al fet que les empreses assumissin riscos per resoldre els problemes públics. Els privats ja no treballarien amb el sector públic per la via de la caritat o l’RSC, sinó a través de la cadena de valor.
És el productivisme de Dani Rodrik, en què la creació d’oportunitats econòmiques productives és a cura, a diferència del neoliberalisme, del govern i la societat civil, per damunt dels mercats. Malgrat tot, Miren Etxezarreta creu que “ara mateix no podem saber fins on pot arribar la planificació”: “Els estats toparan amb els interessos del capital. Si grans tecnològiques com Meta o Twitter acomiaden milers de treballadors, què hi pot fer l’estat?”
Thomas Piketty, amb la seva proposta d’un sistema d’herència universal als 25 anys, o els continus advertiments de Branko Milanovic sobre l’augment de la desigualtat, fan prendre consciència més que mai sobre el conflicte per la distribució de la renda. Aurèlia Mañé-Estrada, professora de política econòmica de la UB i membre del comitè editorial de la Revista de Economía Crítica, publicació que porta vint anys enriquint la reflexió econòmica alternativa, assenyala que “a partir dels anys setanta i vuitanta, la qüestió de la redistribució va desaparèixer dels llibres de pensament econòmic, i ara s’està recuperant, en el sentit de tornar a una situació com la de després de la Segona Guerra Mundial, quan a més de la creació de llocs de treball de qualitat, es corregia la desigualtat amb l’eina dels impostos, que servia per bastir l’estat del benestar.” Com diu, “un nou contracte social i polític ha de tenir els impostos com a cara econòmica, amb el benentès que la fiscalitat ha de recaure sobre el benefici empresarial i no pas sobre la renda de treball”.
L’emergència climàtica, que amara qualsevol angle de l’economia, tot fent-la més vulnerable, està activant les energies del pensament crític, amb aportacions com les de Kohei Saito, autor d’obres com El capital a l’era de l’antropocè, en què en la seva denúncia del sistema de valorització infinita del capital ens presenta un Marx ecologista, en contra del productivisme i fervent decreixentista. Per a Saito, si volem protegir les nostres vides, “cal restringir l’expansió infinita del capital, tot desmercantilitzant l’aigua, l’atenció mèdica, l’electricitat, els transports públics, les escoles i tot el que ha estat sota l’atac del capital”.
D’alguna manera, com diu Aurèlia Mañé-Estrada, la lluita contra el canvi climàtic a través del pensament econòmic “és l’art del possible, l’agrupament de sensibilitats diferents per tal d’arribar a noves formes de producció, de treball i de distribució”.
En aquesta cruïlla, diversos teòrics, amb el benentès que cal vincular canvi climàtic i desigualtat, afirmen que hi ha d’haver una coordinació estreta entre política monetària i polítiques fiscals i medioambientals, en què els bancs centrals podrien finançar directament els individus per fer front a les crisis i reduir la desigualtat, però també per fer més acceptable per al contribuent un impost sobre emissions que contribueixi a revertir la crisi medioambiental.
El replantejament en política monetària ha estat un dels grans debats del pensament econòmic dels darrers anys, amb la teoria monetària moderna (TMM) en un lloc preeminent, com a resposta al fracàs de les polítiques de restricció pressupostària. Hom hi ha vist una clara via per arribar a la transformació social, ja que, partint del principi que l’estat només s’endeuti en la moneda pròpia, el deute públic sempre és sostenible i els estats poden evitar la insolvència involuntària i poder progressar en polítiques de plena ocupació i fre a la desigualtat. Dins d’aquestes tesis, l’economista australià keynesià marxista Steve Keen, autor de ¿Podemos evitar otra crisis financiera? creu que, a diferència del que defensava el Consens de Washington, el deute privat i no pas el públic és l’amenaça a la prosperitat dels estats, i que per això s’escau que l’administració pública intervingui per reduir el gegantí deute privat a les economies occidentals, amb el benentès que són les bombolles de deute privat les que provoquen les crisis. Per a Aurèlia Mañé-Estrada hi ha algun problema amb la TMM: “No tots els estats són sobirans monetàriament. De fet, en són pocs i, a més, sense una planificació indicativa molt ben meditada, hi ha el perill que es faci una assignació de recursos ineficaç.” En tot cas, com diu la professora de la UB tot comentant l’obra de Keynes a Revista de Economía Crítica, “la pràctica de la política econòmica és la gestió de la distribució de la renda, que és el resultat de les relacions de poder entre el capital i el treball”, cosa que Keynes vol obviar. En tot cas, a l’obra del gran economista anglès queda clar que “és l’estat, per damunt de l’individu, el que ha de corregir la «moralment incorrecta» distribució de la renda, perquè el sistema pugui tornar a funcionar correctament”. Per a Aurèlia Mañé-Estrada, avui el gran repte és retornar a un consens moral per “reconstruir la ideologia de l’ocupació.”
Karl Polanyi, un altre gran pensador de l’economia dissident, “ens explicava que calia entendre l’economia referida al benestar de les persones, tot conjugant reciprocitat, mercat i redistribució”, com recorda Jordi García Jané, escriptori i conferenciant habitual sobre temes d’economia solidària, autor de llibres com Adéu, capitalisme. En recapitular sobre el llegat de 250 anys de capitalisme, remarca “dos grans fracassos: d’una banda no ha aconseguit resoldre la desigualtat, com més va més s’agreuja i, de l’altra, és un sistema de producció insostenible ecològicament, com ja ens advertia als anys setanta l’Informe Meadows sobre els límits del creixement”. No fa pas tants anys, quan encara cuejava la gran recessió, Jordi García Jané va participar en la propagació a casa nostra del moviment Democràcia Econòmica, filosofia econòmica que, entre d’altres, va propagar el filòsof i matemàtic David Schweickart, i que propugnava un socialisme de control obrer en què les empreses pertanyen a la societat, que les presta a associacions de treballadors perquè les gestionin. “Es tracta d’un socialisme de mercat autogestionari, en què les empreses es poden concebre com a cooperatives, amb un control social de la inversió i sota el principi que tothom té dret al treball”. En el model de Schweickart, els sectors estratègics no poden estar en mans privades i “hi ha una resignificació d’allò públic, que ha de superar la burocràcia ineficient per obrir-se a la participació de les persones usuàries”. És a dir, un nou model de planificació, democràtica i descentralitzada, de sectors bàsics, que “avui seria més factible, ja que hem guanyat molt en el processament de dades”. García Jané planteja un referèndum sobre quin nivell de desigualtat és admissible per a la gent per veure què cal fer: “No es tracta tant de redistribuir radicalment la riquesa, sinó que tothom pugui viure dignament dins dels límits que imposa el planeta.”
El moviment de l’Economia del Bé Comú (EBC) parteix de la constatació que la majoria de constitucions i normes legals recullen el principi segons el qual l’activitat econòmica ha de servir els interessos generals. Promoguda per l’escriptor austríac Christian Felber, el seu objectiu és reorientar el model econòmic per dur les empreses de la cerca permanent del benefici màxim al servei de la comunitat. La nova empresa EBC té com a principis generals valors com la dignitat humana, la solidaritat i la justícia social, la sostenibilitat ambiental i la transparència i la participació democràtica.
A Catalunya ja té tres grups, a Barcelona, Terrassa i Girona, que animen empreses i institucions a aplicar la matriu del bé comú (MBC), una eina creada per al desenvolupament organitzatiu i l’avaluació d’activitats, tant empresarials com benèfiques, que quantifica i puntua la contribució al bé comú. A banda de considerar que hem d’entendre que el benestar humà depèn dels sistemes que suporten la vida a la Terra, també proposa per repartir la riquesa aprofundir en la propietat distribuïda de l’energia, les llicències de codi obert i a la cooperativització de l’habitatge.
Valors?
Posar límits, acabar amb la voracitat del capitalisme, que amb la seva lògica de mercantilització permanent, de béns i persones, ens duu al caire del penya-segat. La britànica Kate Raworth ha guanyat anomenada en els darrers temps amb la seva teoria del dònut, en què, tant en el pla local com en el global, el ciutadà ha de romandre a l’espai segur de l’anella del dònut, per sota del qual es troben les mancances del sistema, tant en l’ordre social com ambiental, i per sota, els seus excessos. En aquesta teoria, ja no es cobeja un PIB cada vegada més gran, sinó satisfer les necessitats de totes les persones dins dels límits que imposa el planeta. De fet, en aquestes noves reinterpretacions, el PIB és vist com un relicte del segle XX, que si bé al principi va tenir la utilitat de fer comparacions entre països, finalment ha tingut un destí pervers, per justificar desigualtats de renda i la destrucció del medi natural.
Per a Giorgos Kallis, economista de l’ICTA-UAB, el PIB també ha passat a ser sospitós, i amb títols com Límits, ecologia i llibertat està esdevenint un referent de la teoria del decreixement. Ja no es tractaria de reformulacions, com passar, en energia, del paradigma fòssil al renovable, sinó d’afrontar, com diu, que “seguir creixent xoca amb les necessitats del planeta i accelera el canvi climàtic.” Ara, la missió dels investigadors socials, com és el seu cas, és “veure com les necessitats de la gent poden ser satisfetes amb menys recursos, amb una reorganització dels sistemes de l’energia, per reduir la despesa”. Tota una transició que, és clar, “ha d’anar acompanyada de polítiques que garanteixin la justícia social”. Aquesta dieta per aprimar el sistema, és possible? Kallis està convençut que sí: “Cal pensar que produïm moltes coses supèrflues, es tracta només de deixar de fabricar-les, justament per mantenir intocable tot allò que té a veure amb el benestar directe, com ara la sanitat o la salut.” Kallis participa en el projecte europeu REAL, que justament vol demostrar amb xifres que és possible redimensionar el consum energètic i l’alimentari, entre d’altres, i quin és el model polític que cal per escometre aquest reajustament, ja que tot plegat ha de passar per “un model de democràcia més directa, més involucrada, en què tot allò que es voti ha de tenir un efecte real”.
Mínima correcció.
Fugir cap endavant.
A l’hora d’escometre la valoració del que pot suposar l’establiment d’una renda bàsica universal, Roser Espelt no nega, d’entrada, que pot ser interessant “en la mesura que suposa una garantia per a l’existència material, però haurà d’anar necessàriament acompanyada del control de preus, perquè no sigui víctima de la inflació”. En tot cas, la renda bàsica ofereix una lectura interessant i una oportunitat per donar la importància que es mereix a allò que s’havia menystingut fins ara: “Des de l’òptica feminista, és una manera de posar en valor els treballs no remunerats que tradicionalment han exercit les dones.”
Ara que la planificació torna a ser prestigiada en la gestió pública, Espelt no nega que “guanyarà més i més pes, però si es lliura al servei del lucre privat, serà un nou pedaç, una nova fugida cap endavant”: “S’estan concedint bé els fons Next Generation, o simplement són una resposta a les necessitats del capital internacional?”
Els problemes que darrerament han enderrocat el mite de la globalització, amb continus colls d’ampolla en la cadena de subministrament, obliguen a fer una esmena a la totalitat del sistema, per “anar cap a un desenvolupament de cadenes curtes, amb la relocalització de la producció al costat de casa, al quilòmetre zero, dins d’una política de produir pel que necessitem”.
Aristòtil diferenciava entre “economia”, la satisfacció de les necessitats materials, associades a l’administració de la llar i a l’art de viure de manera virtuosa, abocada a la cerca de la proporció justa, i la “crematística”, l’acumulació de diner en si mateix, una activitat contra natura que deshumanitza els qui s’hi dediquen, que cerquen, de fet, fer créixer el poder polític. Si de debò volem arribar a un nou contracte social, hauríem de recuperar aquests fonaments de veritable civilització.
L’alternativa del Sumak Kawsay
Del desenvolupament alternatiu del sud hem passat en els darrers temps a les alternatives al desenvolupament, en què seguint la filosofia del sumak kawsay (‘bon viure’ en quítxua), hom cerca la responsabilitat social a partir de la relació amb la mare natura i el fre a l’acumulació. Autors com Arturo Escobar, Eduardo Gudynas, Achille Mbembe i Vandana Shiva, tot partint d’una crítica a l’universalisme europeu i d’una interpretació alternativa de la modernitat, coincideixen a anar a parar a les estratègies de decreixement, amb els fonaments de la justícia ecològica, el respecte a la diversitat biològica i a la diversitat cultural, el cooperativisme i la democràcia participativa.
Assolir la tranquil·litat material
Frédéric Lordon, una de les grans fonts d’inspiració de la França Insubmisa i dels grups autogestionaris ZAD ho té clar: “Hem de passar de la prehistòria del desenvolupament material a la història del desenvolupament humà.” Així doncs, cal superar el capitalisme per garantir a cadascú “l’accés als mitjans socialment determinants de la tranquil·litat material”. Per assolir el benestar, “i alliberar-nos de l’ocupació capitalista de la propietat col·lectiva”, proposa un sistema federal de caixes a través del qual es fa la redistribució del salari, dret fonamental a una remuneració estable, totalment desvinculat “a una cosa imaginària, el mercat de treball, transfiguració de l’arbitrarietat patronal”.
Una renda bàsica progressiva?
La renda bàsica universal (RBU) sempre ha estat matèria de reflexió dels Premis Nobel d’Economia Esther Duflo i Abhijit V. Banerjee, els quals creuen amb fervor que, contra la crítica neoliberal, obtenir uns ingressos extres esperona la gent que està als estrats més baixos de l’escala social a treballar més i a fer alguna cosa nova amb la seva vida. En obres com Buena economía para tiempos difíciles, hi ha una munió d’exemples, arreu del món, en què la RBU, després de donar una mínima estabilitat material, esperona l’emprenedoria i la productivitat. Admeten, però, que finançar una RBU pot ser car, fins al punt que requeriria anul·lar molts programes de prestacions governamentals. És per això que parlen d’un disseny d’RBU en què la transferència sigui menor a mesura que la gent sigui més rica, i sigui de zero a partir d’uns ingressos determinats. Duflo i Banerjee exposen que, en el cas dels EUA, una veritable renda universal, de 1.000 dòlars per a cada ciutadà, costaria als pressupostos generals uns 3,9 bilions de dòlars anuals, mentre que si es pagués a la meitat més pobra de la Unió, seria molt més assequible, d’1,95 bilions de dòlars. És clar que ja no seria universal, i no seria pas senzill fixar uns criteris de selecció.
i ‘The Economist’ va reivindicar Karl Marx
El setmanari The Economist fa unes quantes dècades que contribueix al relat neoliberal, fins al punt que ha esdevingut el màxim propagandista de la doctrina del Consens de Washington, tot allò que el dèficit fiscal és contraproduent, cal reduir la despesa pública i la pressió fiscal, privatitzacions, desregularitzacions, etc. Doncs bé, no fa pas gaire donava la raó a Karl Marx en les seves prediccions més importants, com que els propietaris del capital productiu estan sent substituïts pels propietaris del capital especulatiu i financer, que Marx, i The Economist, consideren parasitaris de la riquesa creada pel capital productiu. El setmanari neoliberal també reconeix que eren certes profecies com que creix la monopolització del capital, tant productiu com especulatiu, o que el capitalisme per si mateix crea la pobresa a través de la baixada de salaris. No debades, des que va començar la crisi del 2008, els salaris han anat minvant, amb la qual cosa es fa difícil pensar que algun dia podrem assolir els nivells d’ocupació i remuneració d’abans de la gran recessió.