La successió d’una gran recessió, la pandèmia de la covid-19 i una guerra a Ucraïna que ha dut l’economia a una ensulsiada contínua, conviden a refer els fonaments del pensament econòmic, i les polítiques que se’n puguin derivar, des d’un punt de vista eminentment crític, per enfrontar-se a la desigualtat creixent, l’emergència climàtica, la desindustrialització o al mateix concepte de creixement. No són pas pocs els economistes que posen de manifest que les crisis que se succeeixen una darrera de l’altra, en posar de manifest la vulnerabilitat de les societats actuals, estan posant les bases per a un compromís moral, un nou contracte social.

Són temps per a un nou contracte social, tenint en compte l’evident fracàs del model neoliberal, i en aquesta conjuntura, keynesianisme i marxisme, adequats als nostres temps, ressorgeixen amb força a la teoria i a la pràctica. Com remarca Miren Etxezarreta, amb un llarg recorregut en diverses universitats com a professora de política econòmica i autora de llibres com La vulnerabilidad de los modelos económicos neoliberales (2000) i Crítica a la economia ortodoxa (2004), “durant la pandèmia hem pogut constatar com retornava el keynesianisme, i amb el reforçament del paper de l’estat com a conductor de polítiques socials, podem dir que hi ha hagut una certa dualitat en les polítiques econòmiques, i les que s’adrecen a millorar la situació de la població han millorat respecte a crisis anteriors, però d’altres han seguit sent neoliberals, si bé els bancs centrals no han repetit la duresa dels seus programes d’ajustament”.

Des del seu punt de vista, en aquests temps, des de l’estat cal incidir en el sistema productiu: “Podríem planificar un augment de la producció de mercaderies específiques, per exemple, nacionalitzant les empreses que les produeixen? Cal aixecar indústries que resolguin els problemes que genera la crisi climàtica, modificar l’estructura de producció de l’energia, tot controlant els sistemes de preus per evitar l’especulació o aconseguir que les empreses no aprofitin la conjuntura per augmentar els preus. En canvi, s’han apujat els tipus d’interès per atacar una inflació que no és de demanda, sinó d’oferta, i així es perjudica el benestar dels treballadors.”

Són diversos els pensadors de l’economia crítica que estan recuperant aquests dies el pensament de Joan Robinson, que en els anys setanta va dedicar molta energia a reivindicar la utilitat de la planificació estatal, al mateix temps que al Xile de Salvador Allende es desenvolupava el revolucionari projecte Synco, en què a través de la informàtica s’aconseguia una comunicació en temps real entre indústries estatals, treballadors i directius per obtenir una informació que, en ser processada, podia permetre prendre millors decisions. Actualment, teòriques com la influent Mariana Mazzucato defensen el paper que l’estat pot tenir com a conformador del mercat, és a dir, com a impulsor de polítiques de clar interès social o ambiental, de bracet de privats que vulguin assumir riscos i no limitar-se a nodrir-se de subvencions. L’economista italiana, com altres autors, ens parla d’una planificació que integra un ventall heterogeni de polítiques, per tal de combatre la finançarització de l’economia, i consegüent la desindustrialització que ha patit l’economia global. En el seu model, els contractes, subvencions o préstecs del sector públic al privat estarien condicionats al fet que les empreses assumissin riscos per resoldre els problemes públics. Els privats ja no treballarien amb el sector públic per la via de la caritat o l’RSC, sinó a través de la cadena de valor.

És el productivisme de Dani Rodrik, en què la creació d’oportunitats econòmiques productives és a cura, a diferència del neoliberalisme, del govern i la societat civil, per damunt dels mercats. Malgrat tot, Miren Etxezarreta creu que “ara mateix no podem saber fins on pot arribar la planificació”: “Els estats toparan amb els interessos del capital. Si grans tecnològiques com Meta o Twitter acomiaden milers de treballadors, què hi pot fer l’estat?”

Thomas Piketty, amb la seva proposta d’un sistema d’herència universal als 25 anys, o els continus advertiments de Branko Milanovic sobre l’augment de la desigualtat, fan prendre consciència més que mai sobre el conflicte per la distribució de la renda. Aurèlia Mañé-Estrada, professora de política econòmica de la UB i membre del comitè editorial de la Revista de Economía Crítica, publicació que porta vint anys enriquint la reflexió econòmica alternativa, assenyala que “a partir dels anys setanta i vuitanta, la qüestió de la redistribució va desaparèixer dels llibres de pensament econòmic, i ara s’està recuperant, en el sentit de tornar a una situació com la de després de la Segona Guerra Mundial, quan a més de la creació de llocs de treball de qualitat, es corregia la desigualtat amb l’eina dels impostos, que servia per bastir l’estat del benestar.” Com diu, “un nou contracte social i polític ha de tenir els impostos com a cara econòmica, amb el benentès que la fiscalitat ha de recaure sobre el benefici empresarial i no pas sobre la renda de treball”.

L’emergència climàtica, que amara qualsevol angle de l’economia, tot fent-la més vulnerable, està activant les energies del pensament crític, amb aportacions com les de Kohei Saito, autor d’obres com El capital a l’era de l’antropocè, en què en la seva denúncia del sistema de valorització infinita del capital ens presenta un Marx ecologista, en contra del productivisme i fervent decreixentista. Per a Saito, si volem protegir les nostres vides, “cal restringir l’expansió infinita del capital, tot desmercantilitzant l’aigua, l’atenció mèdica, l’electricitat, els transports públics, les escoles i tot el que ha estat sota l’atac del capital”.

D’alguna manera, com diu Aurèlia Mañé-Estrada, la lluita contra el canvi climàtic a través del pensament econòmic “és l’art del possible, l’agrupament de sensibilitats diferents per tal d’arribar a noves formes de producció, de treball i de distribució”.

En aquesta cruïlla, diversos teòrics, amb el benentès que cal vincular canvi climàtic i desigualtat, afirmen que hi ha d’haver una coordinació estreta entre política monetària i polítiques fiscals i medioambientals, en què els bancs centrals podrien finançar directament els individus per fer front a les crisis i reduir la desigualtat, però també per fer més acceptable per al contribuent un impost sobre emissions que contribueixi a revertir la crisi medioambiental.

El replantejament en política monetària ha estat un dels grans debats del pensament econòmic dels darrers anys, amb la teoria monetària moderna (TMM) en un lloc preeminent, com a resposta al fracàs de les polítiques de restricció pressupostària. Hom hi ha vist una clara via per arribar a la transformació social, ja que, partint del principi que l’estat només s’endeuti en la moneda pròpia, el deute públic sempre és sostenible i els estats poden evitar la insolvència involuntària i poder progressar en polítiques de plena ocupació i fre a la desigualtat. Dins d’aquestes tesis, l’economista australià keynesià marxista Steve Keen, autor de ¿Podemos evitar otra crisis financiera? creu que, a diferència del que defensava el Consens de Washington, el deute privat i no pas el públic és l’amenaça a la prosperitat dels estats, i que per això s’escau que l’administració pública intervingui per reduir el gegantí deute privat a les economies occidentals, amb el benentès que són les bombolles de deute privat les que provoquen les crisis. Per a Aurèlia Mañé-Estrada hi ha algun problema amb la TMM: “No tots els estats són sobirans monetàriament. De fet, en són pocs i, a més, sense una planificació indicativa molt ben meditada, hi ha el perill que es faci una assignació de recursos ineficaç.” En tot cas, com diu la professora de la UB tot comentant l’obra de Keynes a Revista de Economía Crítica, “la pràctica de la política econòmica és la gestió de la distribució de la renda, que és el resultat de les relacions de poder entre el capital i el treball”, cosa que Keynes vol obviar. En tot cas, a l’obra del gran economista anglès queda clar que “és l’estat, per damunt de l’individu, el que ha de corregir la «moralment incorrecta» distribució de la renda, perquè el sistema pugui tornar a funcionar correctament”. Per a Aurèlia Mañé-Estrada, avui el gran repte és retornar a un consens moral per “reconstruir la ideologia de l’ocupació.”

Karl Polanyi, un altre gran pensador de l’economia dissident, “ens explicava que calia entendre l’economia referida al benestar de les persones, tot conjugant reciprocitat, mercat i redistribució”, com recorda Jordi García Jané, escriptori i conferenciant habitual sobre temes d’economia solidària, autor de llibres com Adéu, capitalisme. En recapitular sobre el llegat de 250 anys de capitalisme, remarca “dos grans fracassos: d’una banda no ha aconseguit resoldre la desigualtat, com més va més s’agreuja i, de l’altra, és un sistema de producció insostenible ecològicament, com ja ens advertia als anys setanta l’Informe Meadows sobre els límits del creixement”. No fa pas tants anys, quan encara cuejava la gran recessió, Jordi García Jané va participar en la propagació a casa nostra del moviment Democràcia Econòmica, filosofia econòmica que, entre d’altres, va propagar el filòsof i matemàtic David Schweickart, i que propugnava un socialisme de control obrer en què les empreses pertanyen a la societat, que les presta a associacions de treballadors perquè les gestionin. “Es tracta d’un socialisme de mercat autogestionari, en què les empreses es poden concebre com a cooperatives, amb un control social de la inversió i sota el principi que tothom té dret al treball”. En el model de Schweickart, els sectors estratègics no poden estar en mans privades i “hi ha una resignificació d’allò públic, que ha de superar la burocràcia ineficient per obrir-se a la participació de les persones usuàries”. És a dir, un nou model de planificació, democràtica i descentralitzada, de sectors bàsics, que “avui seria més factible, ja que hem guanyat molt en el processament de dades”. García Jané planteja un referèndum sobre quin nivell de desigualtat és admissible per a la gent per veure què cal fer: “No es tracta tant de redistribuir radicalment la riquesa, sinó que tothom pugui viure dignament dins dels límits que imposa el planeta.”

El moviment de l’Economia del Bé Comú (EBC) parteix de la constatació que la majoria de constitucions i normes legals recullen el principi segons el qual l’activitat econòmica ha de servir els interessos generals. Promoguda per l’escriptor austríac Christian Felber, el seu objectiu és reorientar el model econòmic per dur les empreses de la cerca permanent del benefici màxim al servei de la comunitat. La nova empresa EBC té com a principis generals valors com la dignitat humana, la solidaritat i la justícia social, la sostenibilitat ambiental i la transparència i la participació democràtica.

A Catalunya ja té tres grups, a Barcelona, Terrassa i Girona, que animen empreses i institucions a aplicar la matriu del bé comú (MBC), una eina creada per al desenvolupament organitzatiu i l’avaluació d’activitats, tant empresarials com benèfiques, que quantifica i puntua la contribució al bé comú. A banda de considerar que hem d’entendre que el benestar humà depèn dels sistemes que suporten la vida a la Terra, també proposa per repartir la riquesa aprofundir en la propietat distribuïda de l’energia, les llicències de codi obert i a la cooperativització de l’habitatge.