El mes passat, en aquesta publicació, fèiem referència a l’esforç d’estalviadors fent cua per accedir -per fi!- a uns punts de rendibilitat a través de les lletres del Tresor, després de tants anys de sequera destructiva de l’estalvi.

A poc a poc es va imposant i generalitzant la idea que ens trobem en un interessant llindar per considerar novament la renda fixa (deute governamental i corporatiu) com una alternativa d’inversió a considerar seriosament, especialment a curt i mitjà termini.

La banca, malgrat les pujades dels tipus d’interès, es resisteix a retribuir els comptes corrents i dipòsits, opció relativament comprensible si pensem que tot just ara comença a recuperar els seus marges i un bon to en els comptes de resultats. Les institucions de crèdit pretenen mantenir el seu marge financer restaurat i augmentar en paral·lel el de comissions venent fons, assegurances o altres productes que els generen millors ingressos que els dipòsits. En aquest entorn, apareix amb força per a l’inversor l’alternativa de la renda fixa, sigui amb costos d’intermediació moderats però amb reduïda diversificació si adquirim directament lletres, bons o obligacions; o bé sigui a través de fons d’inversió, en què la major diversificació i el diferiment fiscal es paga amb despeses de gestió que redueixen el rendiment.

En aquest marc inversor, on per primer cop en molts anys disposem d’alternatives d’alta seguretat i baix risc amb certa remuneració a través de la renda fixa, convé que els estalviadors la tinguin en compte però fent-se una sèrie de consideracions:

Primera, probablement vostè és un d’aquells ciutadans que han estalviat i mantenen una bona part del seu patrimoni financer en comptes o dipòsits; si el seu perfil és i continua sent conservador o el seu horitzó es troba a relatiu curt termini, consideri seriosament passar els seus saldos en comptes a inversions en renda fixa. Ho pot fer en diferents terminis, en deute del govern o d’empreses, i fent-ho invertint directament en actius o a través de fons d’inversió. La decisió s’ha de prendre en funció de les perspectives de cadascú sobre l’ús de l’estalvi i sobre el que espera que serà l’evolució dels tipus d’interès; en base al grau de diversificació desitjat i convenient per a la seva cartera, tenint en compte els costos (important sempre) i segons l’opció fiscal personal.

Segona, hem d’entendre que la renda fixa és qualsevol cosa excepte fixa. El seu valor oscil·la, el cost d’oportunitat és rellevant i està sotmesa a riscos diversos. Per exemple, el de variacions de tipus d’interès i segons la sensibilitat del preu de cada actiu a aquestes variacions a l’alça o a la baixa dels tipus; el risc d’amortització que és el depenent de la solvència del prestatari o la capacitat de retornar el préstec que fem a l’Estat (deute públic) o a empreses (crèdit corporatiu) invertint en renda fixa; el mateix risc país que podria dificultar el compliment de les obligacions financeres de corporacions i administracions; i el risc divisa si subscrivim deute emès en moneda que no és la nostra. Per tant, el procés de presa de decisió sobre en quina renda fixa invertim és, contra el que se sol pensar, tan complex com en renda variable. Òptimament requerirà cultura financera de l’inversor i/o un bon assessorament professional des de l’oferta.

Tercera. Tot i presentar ara bones perspectives (molt bones si les comparem amb les dels darrers anys), la renda fixa ha tingut, té i seguirà tenint una mitjana de rendiments a partir del mitjà termini, molt per sota de la renda variable, és a dir, les accions. L’han de considerar els estalviadors conservadors, però també pot ser una oportunitat per a especuladors, per exemple, apostant ara que els tipus d’interès podrien caure aviat, i així treure profit de les pujades importants en els preus o cotitzacions de les obligacions emeses recentment als actuals tipus d’interès que llavors es produirien. En tot cas, una cartera a mitjà i llarg termini amb domini de la renda fixa estarà sempre condemnada a tenir rendibilitats menors que la borsa, i això ha de ser ben entès pels estalviadors.

Finalment, és la diferència de convertir-nos en propietaris d’una empresa, comprant accions i gaudint dels beneficis potencials que obtingui l’empresa, o fer de prestamistes de l’Estat o d’empreses a canvi d’un interès que no millorarà pas encara que l’empresa prestatària tingui alts beneficis, fins i tot molt més alts que els esperats.

Aprofitem la pujada de tipus i la novetat d’una oferta d’actius amb uns interessos que eren introbables fins fa poc. Fins i tot podem aspirar a obtenir rendiments reals (descomptant la inflació esperada) positius i posar una certa moderació i preservació de capital a les carteres. Però no ens enganyem, en els mercats de capitals, els diners -quasi tots- es faran en la renda variable. Això sí, si sabem entendre que serà encara més volàtil i variable que la fixa.