Ja podem fer la prova: podem preguntar al Chat GPT quines són les causes, o les explicacions, del creixement de l’economia als Països Catalans. El text que escriu –en català, és clar- com a resposta és interessant. Llegim-lo i analitzem-lo. Segons la màquina –o n’hem de dir cervell artificial?–, les causes de l’històric creixement econòmic dels Països Catalans són les següents.

Primer: la situació geogràfica estratègica. Per bé que és un fet àmpliament reconegut, és molt discutible: de llocs ben situats sense creixement econòmic n’hi ha molts, per exemple, Andalusia. I a l’inrevés, hi ha llocs mal situats amb un creixement fort, com Suïssa.

Segon: les infraestructures de transport i comunicacions. Les xarxes de carreteres, autopistes, els ports i els aeroports. Tot i que l’Estat espanyol –i el francès- s’hi han posat d’esquena, que els problemes són molts dies de primera pàgina i que el corredor mediterrani avança molt lentament...

Tercer: la innovació. En temes com salut, energia, etc., en què, segons el Chat GPT, les universitats dels Països Catalans tenen un gran protagonisme. Certament, però no oblidem els centres de recerca, les freqüents sortides a fora de molta gent d’aquí, les vingudes de tècnics de nord enllà...

Quart: la diversificació econòmica. D’acord. S’ha de subratllar que ve de lluny, que, tal com va escriure Pere Gil el 1600, les exportacions catalanes eren molt variades. Sempre –aleshores i ara- de productes elaborats, no de matèries primeres (que sempre s’aprofiten al màxim).

Cinquè: la col·laboració entre empreses i institucions públiques. Amb l’estat absent -o obertament en contra- però amb ajuntaments, diputacions provincials, hospitals, la Mancomunitat (1914-23), l’informe del BIRF (1962), el creixement del sector públic a partir del 1980...

Sisè: els recursos naturals i el turisme. Sí però no. La indústria turística –com totes les indústries- és fruit d’un llarg procés d’elaboració, en què juga un paper clau la tecnologia (de transport, d’informació i/o comunicació, d’hostatgeria). Els recursos naturals no generen automàticament turisme.

Setè: la internacionalització, el creixement del comerç mundial. Sabem que l’economia dels Països Catalans es va començar a internacionalitzar en el segle XIII.

Aquests set punts de la màquina sobre l’èxit econòmic català resumeixen una visió prou generalitzada, però cal afegir-hi alguns punts més.

Vuitè: l’eficàcia econòmica de les microfamílies i de les pimes (que són, sovint, empreses familiars). L’aparició de famílies de dos o tres fills que invertien –totes, burgeses i proletàries– en l’educació dels fills va ser descoberta el 1920 per Josep M. Tallada. Aquestes famílies, i les pimes, han generat una gran demanda de treball que ha originat tres grans onades d’immigració.Tant la primera onada (anys vint) com la segona (anys cinquanta i seixanta) adopten el model familiar català i generen, doncs, la tercera, en el segle XXI, d’orígens molt llunyans.

Novè: emigració. Mentrestant –i des de molt abans del 1920-, molts catalans emprenedors han emigrat, i emigren. Hi ha, doncs, alhora, immigració i emigració, sempre amb un vessant econòmic positiu. Tot i la inevitable enyorança del poema de Jacint Verdaguer.

Desè: la diversitat de fórmules empresarials. Les pimes i també les grans empreses, les multinacionals (començant per la Companyia Nova de Gibraltar del 1709), les cooperatives (com, des del 1968, Abacus, amb quasi 1 milió de socis), les mútues, les empreses públiques, les fundacions, les ONG, els clubs. Ja fa molts anys que Ernest Lluch ens va explicar que a Catalunya el capitalisme no havia triomfat completament.