Encara costa d’enten­dre com va caure una enti­tat com Sili­con Valley Bank.

El pro­blema d’aquest banc ha estat morir d’èxit, perquè estava molt poc diver­si­fi­cat, cen­trat en empre­ses tec­nològiques de Sili­con Valley. Tenia tants dipòsits que no tenia prou pro­jec­tes en els quals inver­tir. Dei­xava diners a empre­ses tec­nològiques, en com­prava alguna, etc., però li sobra­ven molts diners. Què va fer amb aquests diners? Doncs el que qual­se­vol ges­tor pru­dent faria, com­prar deute públic dels Estats Units. Però quin ha estat el gran pro­blema que ha tin­gut? Si hi ha puja­des dels tipus d’interès, el deute públic, dels EUA o de qual­se­vol estat o empresa, baixa de valor, perquè hi ha una diferència entre el preu i la ren­di­bi­li­tat.

Això li pot haver pas­sat a altres bancs?

Tots els bancs, i fons, que han com­prat renda fixa tenen pèrdues latents quan el tipus d’interès puja, i mol­tes d’aques­tes pèrdues no estan aflo­ra­des, perquè la comp­ta­bi­li­tat per­met que si un banc té un actiu que man­tindrà a ven­ci­ment, per evi­tar fluc­tu­a­ci­ons, atès que aca­barà al final amb aquell valor fixat, se li deixa que comp­ta­bi­litzi a preu de cost, com si fos una cosa lineal, sense haver de comp­ta­bi­lit­zar dia a dia a valor de mer­cat. Això és una cosa que es revi­sarà, ja que, si bé és cert que s’ha imple­men­tat per evi­tar vola­ti­li­tats, té un efecte nega­tiu, que és que amaga pèrdues latents en cas de pujada de tipus d’interès. No se sap real­ment com està el balanç, perquè no tens obli­gació de fer cons­tar que això val molt menys del que havies pagat en el moment de com­prar.

La pre­si­denta del Banc Cen­tral Euro­peu (BCE) asse­gura que els bancs de l’euro­zona tenen una ele­vada capi­ta­lit­zació i una liqui­di­tat robusta.

Jo també ho crec. Els bancs euro­peus, en gene­ral, i pen­sem en els espa­nyols, són bancs que en prin­cipi són sol­vents. Han inver­tit en renda fixa, però la qüestió és la pro­porció. Si tu del teu balanç tens un 5% de renda fixa, doncs perds sobre aquest 5%. Els bancs d’aquí han estat molt més pru­dents i cal recor­dar que als EUA l’admi­nis­tració Trump va impo­sar menys requi­sits de regu­lació als bancs regi­o­nals (aquest ho era), tot i ser una cosa mons­tru­osa. La regu­lació, tot i que els bancs es quei­xen que en tenen massa, és la que toca, perquè són enti­tats massa febles en el seu balanç, que és un balanç molt endeu­tat; no hi ha cap banc que pugui supor­tar una cua de dipo­si­tants dema­nant els seus diners.

I sem­pre hi ha la dis­cussió sobre l’ètica.

Als Estats Units, es va dir als dipo­si­tants que encara que tin­gues­sin fons supe­ri­ors als 250.000 dòlars, els res­ca­ta­rien. Pots pen­sar: qui són els dipo­si­tants aquí? La mit­jana de dipòsits són de mili­ons de dòlars, així que, a un que tin­gui 10 mili­ons de dòlars, se l’ha de res­ca­tar? I qui pagarà això? Cal anar en compte que no es generi un risc moral: com ja sé que em res­ca­ta­ran, faig el que sigui, tant és, perquè ja vindrà un banc cen­tral i em res­ca­tarà. Cal vigi­lar, perquè és massa peri­llosa la tendència de dir que no ens pre­o­cu­pem, que ja vindrà l’estat i em res­ca­tarà. Val a dir que, a la Unió Euro­pea, el meca­nisme de reso­lució ja pre­veu que si cal aju­dar, hi haurà algú que perdrà diners, començant pels acci­o­nis­tes, seguint pels bonis­tes, etc. No és res­ca­tar tot­hom.

El cas Deutsche Bank ens mos­tra que és difícil esvair la des­con­fiança en un sec­tor opac.

Hi ha tota una part, el que s’ano­mena banca a l’ombra, el sha­dow banking, tot allò que està fora de balanç, que des­co­nei­xem. Són ope­ra­ci­ons que no es reflec­tei­xen, que poden ser asse­gu­ran­ces, reas­se­gu­ran­ces, fins i tot amb deri­vats, que no cotit­zen, que s’han fet ad hoc per a una ope­ració con­creta, i que pot­ser poden fer per­dre bous i esque­lles. Els volums que hi ha són tan supe­ri­ors al que és l’eco­no­mia real que ha d’haver-hi molta gent que espe­cula sobre això, en ope­ra­ci­ons molt arris­ca­des. Es com si tinguéssim una empresa que té vinyes i una altra que neces­sita raïm per fer vi, i ales­ho­res fem un deri­vat sobre això i com­prem a futur. Si la collita és d’aquí a cinc mesos, jo com­pro a un preu deter­mi­nat un quilo de raïm. Això té molt sen­tit, perquè el que com­pra el raïm ja sap el preu de cost i, per tant, pot esta­blir una política de ven­des, i el que té la vinya està tran­quil perquè sap a quin preu vendrà i pot fixar els seus cos­tos: si ha ensul­fa­tar, quants vere­ma­dors ha de con­trac­tar, etc. Té sen­tit per a les dues ban­des. Però ima­gi­nem que hi ha algú que espe­culi sobre el preu del raïm d’aquí a cinc mesos i entri en aquest mer­cat, tot i que no tin­gui vinyes ni neces­siti el raïm per fer vi. Si només tenim 100 hectàrees de vinya i tenim deri­vats sobre un equi­va­lent a 1.000 hectàrees de vinya, resulta que qui està jugant amb aquest mer­cat és deu vega­des més gran que el mer­cat d’eco­no­mia real que hi ha sota. L’ope­ració té sen­tit per a qui té vinya o vol com­prar raïm per fer vi, però si no és pura­ment espe­cu­la­tiva.

La pujada de tipus és una para­doxa: per con­tro­lar la inflació, es gene­ren pèrdues en actius.

És cert, però tots els ges­tors de car­te­res saben, quan els tipus d’interès estan molt bai­xos, després puja­ran i perdràs. Ara bé, quan passa això, què cal fer? Situar-se molt més en liqui­di­tat o en actius a molt curt ter­mini, perquè com més llarg sigui el ter­mini, més hi perdràs. El Sili­con Valley tenia gran part de la car­tera a mitjà i llarg ter­mini, i en fer això aga­fava un risc bru­tal. És cert que pots tenir més ren­di­ments, però serà en cas que les coses vagin bé. Si pugen els tipus de forma severa, les teves pèrdues són molt més impor­tants. No ha estat una sor­presa, tot­hom sabia que quan puges­sin els tipus tot bai­xa­ria, i no només la renda fixa, sinó també la borsa o el sec­tor immo­bi­li­ari. Afecta glo­bal­ment tota l’eco­no­mia i hem de recor­dar que la inflació va començar abans de la guerra d’Ucraïna, però el que pas­sava és que els bancs cen­trals ana­ven dient que això era pro­vi­si­o­nal, una mica per la qüestió psi­cològica, perquè de vega­des és més impor­tant l’expec­ta­tiva d’inflació que la mateixa inflació.

Creu que la política monetària, tant del BCE com de la Fed, res­tarà alte­rada després d’aquests epi­so­dis?

S’ho replan­te­ja­ran però no per atu­rar-la. Podria ser que s’alterés en el temps, tot i que el BCE no ho ha fet en un pri­mer moment. Jo crec que espe­ra­ran, i si la inflació con­ti­nua estant al 5-6% alguna cosa hau­ran de fer per abai­xar-la al 2%. Si no ho fan de manera deci­dida, dona­rien un mis­satge nega­tiu al mer­cat, com dir que llan­cen la tova­llola perquè tenen por. La Fed, que ha con­ti­nuat amb l’incre­ment, pot­ser vol donar el mateix mis­satge que el BCE i els seguirà apu­jant a l’expec­ta­tiva del que passi. El que és evi­dent és que l’única cosa que sabem fer per llui­tar con­tra la inflació és apu­jar els tipus d’interès, no sabem fer res més. Malau­ra­da­ment, la inflació als Estats Units i a la Unió Euro­peu no és la mateixa. Als Estats Units és una inflació de demanda per a la qual la medi­cina d’un aug­ment de tipus és la ideal, però aquí a Europa, malau­ra­da­ment, tenim una inflació de cos­tos, i la medi­cina d’aug­men­tar els tipus d’interès no fa res més que afe­gir lle­nya al foc. Per desgràcia, però, no ho sabem fer d’una altra manera. Has de crear una mica de recessió per tor­nar a fer que els preus bai­xin.

Fa mesos que es demana a la banca que remu­neri els dipòsits. Per què s’hi resis­teix?

És cert que la banca neda més fàcil­ment amb tipus d’interès alts. Tots dema­nem que remu­ne­rin els dipòsits, però cal anar amb compte amb un tema. La banca, d’una banda, rep dipòsits i, de l’altra, deixa préstecs. Espe­rarà a remu­ne­rar dipòsits fins que li ven­cin la majo­ria de préstecs que els bancs encara tenen amb tipus antics. És clar, només veiem els tipus nous, però el préstec que es va dema­nar, o reno­var, el maig del 2022, era encara amb tipus bai­xos. Han d’espe­rar que ven­cin per poder reno­var amb tipus més alts. No s’arris­quen a tenir una car­tera que està en bona part en tipus ante­ri­ors, perquè mal­grat que els nous préstecs són tots més cars, encara els en que­den d’antics. Si comen­ces a remu­ne­rar dipòsits abans que et ven­cin els préstecs antics, et cauen els mar­ges.

Amb UBS-Cre­dit Suisse es crea un altre mega­mons­tre ban­cari. Anem cap a un pano­rama de pocs juga­dors en el sec­tor?

Hi ha una qüestió de com­petència, que evi­dent­ment tron­to­lla, si tens pocs juga­dors. En el cas de la banca espa­nyola, només que hi hagués un dels grans que remu­nerés dipòsits, els altres es veu­rien abo­cats a fer-ho. És cert que amb la cre­ació de grans bancs a par­tir de fusi­ons es limita la com­petència, però també és cert que des del punt de vista de solvència, pot arri­bar a ser més impor­tant.