És difícil de saber perquè és un camí que no està escrit, és un camí que fem junts, fem el discerniment junts escoltant l’Esperit Sant, no és una agenda ja prefixada. El que sí que puc dir és que ja hi ha hagut canvis, ja hi ha hagut fruits a escala local, perquè el sínode va començar l’octubre del 2021 i ja ha donat experiències. Per exemple, hi ha moltes persones que veuen que per primer cop l’Església va cap a elles, les escolta, els demana què tenen a dir, la seva opinió. Veuen que l’Església no són només els bisbes i els capellans, sinó també elles. Això implica un canvi de mentalitat. Tots els laics, tots els batejats, estan cridats a ser més protagonistes, a participar en la missió de l’Església.

Sí, prendre consciència que hem de caminar junts i que hem de construir aquest estil sinodal, és a dir, una Església que escolta. Molts bisbes en aquest procés ja han pres consciència que han d’escoltar més. Jo ara no puc dir el que es dirà a les assemblees que es faran a Roma durant el sínode, però sí que puc dir que no necessitem assemblees a Roma per posar en pràctica aquest estil sinodal.

El procés sinodal és una manera de destacar les llums i les ombres de l’Església i aquesta demanda que vostè diu que fan els fidels no ve només d’Europa, ve de tot el món. Hem de fer que l’Església sigui més inclusiva, més oberta, més relacional, que sigui una Església per a tothom. El procés sinodal posa en paraules el que és la realitat, no l’amaga, i, per tant, hem d’aprendre com afrontar les tensions que ens anem trobant. I ho hem de fer d’una manera generativa, perquè escoltar a tothom implicarà tenir més punts de vista, més visions.

Sí, però és més que una organització humana, perquè també implica un misteri diví, que per a nosaltres és el que prové de la Trinitat. L’Església és el poble de Déu i ha d’escoltar l’Esperit Sant en la realitat en què es troba. No podem pensar o imaginar una Església que estigui a la lluna, fora de la realitat, perquè la sinodalitat és una visió dinàmica de l’Església en la història en què es troba, en el context social en què es desenvolupa en aquest moment. Hi ha hagut canvis al món i l’Església ha hagut de fer front a noves realitats, i davant d’això hem d’aprendre a discernir quina ha de ser l’Església d’avui, no l’Església que hi havia a l’edat mitjana. Ha de ser l’Església dels inicis però aplicada a l’actualitat. Com deia, hi ha canvis a la societat, hi ha més igualtat entre homes i dones, hi ha la realitat LGTBI, i això ha de comportar que l’Església trobi nous camins per donar resposta a aquesta nova realitat, per ser una Església que estigui al servei del món en què ens trobem avui.

El més important no és només que hi hagi dones en càrrecs, sinó que hi hagi dones en tots els nivells. Jo parlo de la dona a l’Església en tant que forma part dels batejats, perquè el desafiament és implicar a tothom. Cal implicar especialment les dones, però la crida és per a tots els batejats. En la vida de l’Església hi ha de poder participar tothom: laics, religiosos, homes, dones, joves..., perquè d’aquesta manera treballarem per la missió de l’Església, que és recuperar la visió del Concili Vaticà II, que consistia, com ha repetit el papa Francesc moltes vegades, en afrontar junts els desafiaments que ens trobem avui dia, el canvi climàtic, la violència... Afrontar aquest camí és evident que no es pot fer sense les dones.

És un desafiament de tota la societat i de tot el món, que és la casa comuna. El papa Francesc ha posat de manifest en diverses ocasions la importància del lideratge femení en l’Església però no només en l’Església, ell parla de la presència de la dona en la política, en l’economia, en tots els àmbits organitzatius de la societat. I jo crec que hem de treballar junts pel lideratge col·laboratiu perquè d’aquesta manera es prendran decisions millors per al bé comú. L’objectiu de la sinodalitat és servir la societat. I per a la nostra Església el seu motiu d’existir és la missió. Quan parlem de solidaritat hem de pensar que és un camí sinodal: sinodalitat és una Església missionera i solidària.

Per fer front als desafiaments cal que treballem junts, també les diferents confessions cristianes, la interreligiositat. D’aquesta manera s’aconseguirà que al món hi hagi aquesta fraternitat humana que pot portar al bé comú i protegir la casa comuna. Tot plegat ha de beneficiar i potenciar els carismes de tothom, també els de les dones, perquè, tal com ha dit el papa Francesc, on hi ha més dones en la societat disminueix la violència i disminueix la guerra, perquè les dones tenen més aquest desig de treballar i d’ajudar per la pau.

Per primera vegada en la història de l’Església es convoca un sínode per a tothom. No és només que hagi de començar per baix i vagi pujant cap amunt, sinó que és un procés que implica tots els nivells, les escoles cristianes, Càritas... i, evidentment, també les parròquies. L’estil sinodal implica les parròquies i, a partir de les parròquies, els consells parroquials, on hi han de participar homes i dones.

Cal que el discerniment es faci entre tots, si bé és veritat que cada parròquia després ho enfocarà i ho farà d’una manera o d’una altra. La sinodalitat és aquest procés circular que té per objectiu la conversió sinodal de l’Església a tots els nivells. L’etapa local d’aquest sínode ha afectat diòcesis i parròquies i això ha passat a tot el món, també en zones com Àfrica o Àsia. A tot arreu hi ha hagut aquest diàleg amb comunitats de base. Jo crec que la primera escola de sinodalitat és la família catòlica. La família pot ser una imatge d’aquesta Església domèstica i pot ser un exemple de com escoltar, de com dialogar. El pare de família ho decideix tot ell sol?, o bé s’estableix un diàleg on hi participa tota la família? El procés és a tots els nivells i tots els òrgans de l’Església i les famílies han de viure aquest estil sinodal d’escoltar, dialogar i discernir plegats.

Efectivament, a Espanya i a Europa vivim en una societat molt individualitzada. Per això crec que la sinodalitat implica saber passar d’aquest jo que ho centra tot a un nosaltres, que és una manera de recuperar la dimensió comunitària en l’Església i en la societat.

En la història de l’Església veiem els sínodes i els consells, que tenen per objectiu arribar a un consens, prendre decisions sobre temes importants. L’Esperit Sant vol arribar a una harmonia, però això és un procés, no és una cosa immediata. El papa Francesc ens diu que primer l’Església sinodal ha de fer aquest procés i després ha d’arribar a una harmonia i un consens. La manera de ser bisbe o ser pastor en la sinodalitat no és res més que l’aplicació del Concili Vaticà II. Com deia Newman, teòleg australià, “la sinodalitat és el Concili Vaticà II en una sola paraula”. La visió del pastor, del bisbe en l’eclesiologia del Vaticà II, és que hem de ser tots Església del poble de Déu, del qual tots formem part, també els pastors.

Deia Newman que el discerniment s’ha de fer junts i ha de ser una conspiració. El bisbe serà sempre el bisbe, el pastor seguirà sent sempre el pastor i té l’encàrrec de prendre la decisió, però és una decisió que no pren sol sinó que la pren després d’un procés d’escolta, de respirar junts, de discernir i arribar a un consens. Aquest és el nou estil de lideratge que propugna el Concili Vaticà II; el pastor forma part de la comunitat, no n’està al marge. Sí, però, que té un rol, però al servei de la comunió. Si el pastor pren les decisions després d’aquest procés sinodal, les decisions que prengui tenen un impacte més gran. Avui veiem que els bisbes i els pastors no volen aquest procés sense diàleg; hem d’aprendre aquest estil de relació entre nosaltres i aquest discerniment sempre, evidentment, respectant les responsabilitats que tenen alguns de manifestar aquestes decisions.

La prioritat de les dones és diferent perquè les dones són diferents segons cada context. Cada país té la seva cultura i les seves circumstàncies. Hi ha països que han tingut una història més jeràrquica i més patriarcal i, en aquests països, el que demanen les dones és tenir l’Església al seu costat. En aquests llocs no es demana el sacerdoci femení, per exemple. El desafiament d’aquest sínode és com ser una Església universal, com ser global en comunió i tenir en compte totes les visions. Des del principi els cristians tenim quatre evangelis, cosa que vol dir que una mateixa història s’explica de quatre maneres diferents, i segurament és així perquè les comunitats van néixer en contextos diferents. Per tant, com podem veure, ja des de l’inici tenim una diversitat. Des del consell del sínode es proposa inculturar l’Església a cada realitat i trobar la manera per fer la comunió per arribar a la unitat no d’una manera uniformada sinó polièdrica.