La setmana de quatre dies
La setmana de quatre dies i trenta-dues hores ni és una panacea en si mateixa ni és aplicable de manera lineal a totes les empreses ni a totes les activitats. Pot ser considerada un desig o un objectiu, però és inaplicable si la productivitat descendeix, tret que el que es busqui sigui disminuir la producció
Des de fa uns mesos i des d’instàncies elevades, s’està posant un interès especial a conscienciar l’opinió pública sobre les bondats, els beneficis i els avantatges de la setmana laboral de quatre dies. Vegem-ho.
D’entrada, i aquest és un aspecte en el qual s’incideix poc, hi ha dues possibilitats: o bé quatre dies conservant la setmana de quaranta hores, la qual cosa suposa jornades de deu hores, o bé quatre dies conservant la jornada de vuit, la qual cosa implica una setmana de trenta-dues hores. Això, com veurem més endavant, pren una importància especial si es busca o es desitja mantenir el salari corresponent a la setmana de cinc dies i quaranta hores.
Centrem-nos en el supòsit més atractiu: una setmana de quatre dies i de trenta-dues hores, al marge de sectors específics i d’activitats concretes.
Si una empresa que té una productivitat determinada treballant quaranta hores a la setmana –amb una massa salarial determinada– passa a treballar-ne trenta-dues a la setmana i no disminueix els salaris, es pot trobar amb un d’aquests cinc supòsits:
1) Que la productivitat de l’empresa decreixi i l’empresa ho assumeixi.
2) Que la productivitat de l’empresa no només baixi, sinó que creixi, la qual cosa posarà de manifest que anteriorment estava mal gestionada.
3) Que la productivitat de l’empresa no baixi perquè contracti més persones, la qual cosa farà que la seva massa salarial augmenti.
4) Que la productivitat de l’empresa no baixi perquè inverteixi en tecnologia per compensar la caiguda de la productivitat que suposa treballar menys hores.
5) Que l’empresa produeixi menys, però que la productivitat no caigui en relació amb el temps treballat i que per compensar la caiguda de la producció, decideixi augmentar els preus i vendre menys: haurà produït una quantitat menor, però haurà guanyat més perquè el marge unitari haurà crescut.
És a dir, el pas a una setmana de quatre dies i trenta-dues hores sense baixar salaris és factible, però tan sols en situacions concretes que permetin absorbir el major cost laboral pel menor temps treballat. Quantes empreses es poden permetre una cosa així? Escasses i en sectors molt concrets.
I no hi ha res més. Una altra cosa és que s’estigui convencent la població per imposar la setmana de quatre dies a fi d’augmentar el temps d’oci i fomentar el consum, tot i que ignoro amb quina renda si, almenys, no es mantenen els salaris, però bé... O sense mantenir els salaris, perquè la població ocupada “se senti bé” i no sol·liciti increments salarials, o per la falsa creença que amb la setmana de quatre dies es repartirà millor el temps de feina: ara, la meitat dels treballadors d’Espanya treballa menys de vuit hores al dia, però en realitat, amb el canvi, no serà així, perquè els costos laborals de contractar més plantilla són superiors als costos salarials.
La setmana de quatre dies i trenta-dues hores ni és una panacea en si mateixa ni és aplicable de manera lineal a totes les empreses ni a totes les activitats. Pot ser considerada un desig o un objectiu, però és inaplicable si la productivitat descendeix, tret que el que es busqui sigui disminuir la producció. Per això si, a més, es pretén que els salaris no decreixin, o bé la productivitat ha d’augmentar a còpia d’inversions en tecnologia i/o canvis en l’organització dels processos productius, o bé l’empresa ha d’operar en una situació d’exclusivitat que li permeti augmentar els preus de venda, un fet no gaire habitual.
Penso que la companyia Desigual és un exemple d’excepcionalment bona planificació pel que fa a la introducció de la setmana de quatre dies. Primer, va dur a terme un estudi de viabilitat mitjançant el qual va arribar a algunes conclusions, com ara saber en quins departaments era aplicable i en quins altres no. Després, va decidir organitzar un referèndum a l’empresa a través del qual va guanyar el sí al canvi. Avui, Desigual té una setmana de quatre dies, la jornada laboral s’ha reduït el 15% i el salari, el 6%, una diferència de la qual l’empresa s’ha fet càrrec.
La meva opinió? No crec que es generalitzi. El contracte a temps parcial té molts avantatges operatius.