“La Ribera d’Ebre té una oportunitat amb els fons de transició nuclear”

La majo­ria tenen molt de calat perquè afec­ten tots els muni­ci­pis i l’EMD que tenim. Tre­ba­llar con­jun­ta­ment ens fa molt més forts i crec que ho hem pogut demos­trar, que aquest tre­ball con­junt ens ajuda a tots.

Ja ha com­plert deu anys i ha sigut vital per a la Ribera d’Ebre i l’eix de mol­tes de les polítiques que fem. Podem inci­dir en sec­tors com l’agro­a­li­men­tari, el comerç, el turisme o l’indus­trial i, d’una altra banda, tenim la branca de la inserció labo­ral i de la pros­pecció a les empre­ses. És un pro­grama que genera molt de dina­misme soci­o­e­conòmic a la comarca.

La Ribera d’Ebre va arri­bar a ser una comarca cap­da­van­tera amb l’elec­troquímica d’Ercros i amb la cen­tral nuclear. Durant anys hem tin­gut un PIB molt alt, hem sigut un refe­rent en pro­ducció d’ener­gia elèctrica; de fet, encara ho som, però tot això ama­gava que a la comarca hi ha altra gent que viu i tre­ba­lla d’altres coses. Val a dir, però, que tenir dos empre­ses tan potents com la química i la nuclear ha fet més pas­si­ves les ini­ci­a­ti­ves indus­tri­als d’un altre ordre. Va arri­bar un moment que era més còmode anar a tre­ba­llar a la cen­tral nuclear, amb un bon sou, que no llui­tar cada dia per obrir el teu negoci. Això va ofe­gar mol­tes empre­ses que no van poder com­pe­tir amb els sous de la nuclear. En els últims anys s’ha començat a veure, però, que la nuclear és una empresa finita i molta gent jove comença a empren­dre pel seu compte i es torna a donar valor a tot el sec­tor agro­a­li­men­tari. Ara tenim una opor­tu­ni­tat amb el fons de tran­sició nuclear.

Des del 2014 hem llui­tat per fer pos­si­ble estos fons deri­vats de l’impost nuclear i, mal­grat que s’ha tom­bat diver­ses vega­des, per fi ara són una rea­li­tat. I és això el que ens hem de que­dar, perquè hi ha mol­tes cen­trals a Espa­nya que han tan­cat, s’estan tan­cant o estan a punt de tan­car, i que no tenen les matei­xes opor­tu­ni­tats que aquí s’han acon­se­guit amb estos fons. Ara cal mirar enda­vant i amb esta opor­tu­ni­tat que se’ns pre­senta hem de ser capaços de créixer en la direcció que entre tots con­si­de­rem que s’ha de créixer.

Sí, a ningú li pot pas­sar per alt el fet que s’hagin més que doblat els fons. Hem pas­sat d’un 20 a un 50 per cent de dotació, i això és molt impor­tant. És cert que al prin­cipi el radi de 30 quilòmetres que s’havia d’apli­car aga­fava pobla­ci­ons molt grans –Reus o Tor­tosa– que ens feien menys com­pe­ti­tius a la Ribera d’Ebre; al final, però, es va limi­tar i els muni­ci­pis més grans de 12.000 habi­tants no hi estan com­pre­sos i tam­poc els d’Aragó. La política ho té, això, aquest estira-i-arronsa, i aquí tot­hom té el seu mèrit: els que van acon­se­guir els pri­mers fons i els que han acon­se­guit el segon. Ara el que és clar és que hem de tre­ba­llar tots, els uns, els altres i els de més enllà, pel que hi ha damunt la taula.

En l’ante­rior òrgan de gover­nança, els alcal­des que hi érem repre­sen­tats teníem molt clar que estos fons havien de ser­vir per gene­rar dina­mit­zació econòmica. Els muni­ci­pis nucle­ars han rebut molts diners tots estos anys, però quan no es diu quina fina­li­tat han de tenir estos diners es poden des­ti­nar a mol­tes coses que no aca­ben gene­rant riquesa. Estos diners han de ser­vir sobre­tot per crear llocs de tre­ball i que tot­hom qui vul­gui que­dar-se a viure i tre­ba­llar a la comarca tin­gui l’opor­tu­ni­tat de fer-ho i amb un sou digne. Si este sou digne ha d’estar a cinc o deu quilòmetres del nos­tre poble, no ens ha d’impor­tar, el que és bo per a uns pobles és bo per als altres. Hi haurà un sis­tema de bare­mació i de pon­de­ració en què caldrà tin­dre en compte mol­tes coses: s’haurà de valo­rar que estos pro­jec­tes siguin com­pa­ti­bles amb la resta de sec­tors que estan tre­ba­llant a la comarca; la gene­ració de llocs de tre­ball; també s’ha d’aju­dar i enco­rat­jar les empre­ses que ja tenim implan­ta­des i amb estos fons aju­dar-les a créixer. I, final­ment, hem de ser capaços de fer-nos atrac­tius, perquè si el que volem és per­su­a­dir i atraure noves empre­ses, cal que siguem molt atrac­tius.

Ho ha de ser. A Vine­bre, que pot­ser és el nucli més pro­per a la nuclear, hi ha la ini­ci­a­tiva de fins a tres cellers, que estan fent un bon vi, una bona cer­vesa i un bon oli. Són pro­jec­tes empre­sos per dones i amb una gran qua­li­tat. A la Ribera d’Ebre si par­lem de vi estem envol­tats de la DO Terra Alta, la DOQ Pri­o­rat i la DO Mont­sant i s’estan fent uns vins que tenen mer­cat. Això s’ha de valo­rar i estes acti­vi­tats, la indus­trial i l’agrícola, han de ser com­pa­ti­bles tant al nord com al sud. Tenim cire­rers a Vine­bre, la Torre, Mira­vet i Tivissa, que con­jun­ta­ment són socis d’una empresa potent del sec­tor. Hem de jugar a tot a cada racó de la comarca. És evi­dent que si s’hi ha d’ins­tal·lar una empresa del sec­tor químic, no tin­dria sen­tit que no anés a Flix. I tant de bo el Molló esde­vingués un polígon tec­nològic, ja que hi hem posat el labo­ra­tori 5G Rural.

Ho estem tre­ba­llant. Tenim el Cas­tell de Mira­vet, que rep 60.000 visi­tants a l’any. Es troba entre els més visi­tats de Cata­lu­nya i hem de ser capaços que este turisme que ve a Mira­vet s’escampi per la Ribera d’Ebre, perquè ara va al cas­tell i després el per­dem. Amb aquest pol d’atracció tan potent hem de ser capaços de créixer. S’està tre­ba­llant moltíssim des del Con­sell Comar­cal amb els pro­duc­tors locals a través de la marca Degusta, i també amb la res­tau­ració. Crec que tenim un gran poten­cial.

Sí. És un pro­jecte que naix de l’equip de tècnics del Con­sell Comar­cal i en què el govern comar­cal hi ha apos­tat. És un pro­jecte que és el resul­tat d’un tre­ball que feia temps que s’estava fent. Vam començar sent pio­ners amb un tele­cen­tre, amb un coworking rural, un model que s’ha expor­tat a altres països euro­peus. Hem posat també la tec­no­lo­gia al ser­vei de totes les polítiques del Con­sell i tot això ens ha val­gut ser seu de la Mobile Week. En el pas­sat man­dat va nàixer Ebre­lu­men, un punt de digi­ta­lit­zació a la natura, un pro­jecte que va impli­car dife­rents pobles i que vam finançar amb un fons Feder. Com a resul­tat de tot això ens hem anat pro­jec­tant i posi­ci­o­nant, i ens vam tro­bar el procés d’implan­tació de la tec­no­lo­gia 5G rural, en què la Gene­ra­li­tat bus­cava un ter­ri­tori on tes­tar esta tec­no­lo­gia en un àmbit rural. Així va nàixer el CoE­bre­Lab 5G Rural, que a més ser­veix de labo­ra­tori on s’estan tes­tant pro­jec­tes molt impor­tants que uti­lit­zen la tec­no­lo­gia 5G. Més que un pro­jecte, és una estratègia que apli­quem a tots els eixos que des del Con­sell Comar­cal es tre­ba­llen.

Sí. Va ser molt dur i va posar a prova la capa­ci­tat de tre­ba­llar con­jun­ta­ment i de soli­da­ri­tat de la comarca. La nit de l’incendi es van haver de pren­dre deci­si­ons molt dures per evi­tar mals majors. Vam sacri­fi­car part del terme de Flix i de Vine­bre per evi­tar que el foc entrés al Parc Natu­ral del Mont­sant. Són moments i deci­si­ons molt dures que vam haver d’afron­tar els alcal­des afec­tats. Allò va ser un infern, el foc sal­tava quilòmetres i només de pen­sar-ho encara ara se’m posa la pell de gallina.

Hem après tots molt. El Marc Cas­tell­nou –expert en grans incen­dis– ens va dir que la natura es refa­ria a par­tir dels arbres resi­li­ents al que havia pas­sat, ja que amb el foc i el canvi climàtic hi hau­ria arbres que ja no viu­rien, i això és el que està pas­sant. La natura va pas­sar de negra a menys negra, després va pas­sar a tona­li­tats ocres... Una de les imat­ges que més em van impac­tar de l’incendi va ser el negre del pai­satge, l’olor de cre­mat... Ha sigut dur, però vas veient com aquell lema de Rebro­tem és així.

Dei­xa­rem mol­tes car­pe­tes a molts des­pat­xos. Estic pen­sant per exem­ple en l’ofi­cina de la Segu­re­tat Social de Móra d’Ebre –tan­cada durant la pandèmia–. S’ha de pen­sar i tenir en compte que el que mol­tes vega­des no és econòmica­ment via­ble, ho és soci­al­ment. Sabem que a les zones rurals mai serà via­ble un hos­pi­tal o altres ser­veis, però com a ciu­ta­dans paguem igual els nos­tres impos­tos i tenim els matei­xos drets que una per­sona que viu al pas­seig de Gràcia.