Lolita Yaroshenko s’arrela a Sabadell
Una jove refugiada ucraïnesa de dinou anys malda per continuar els estudis a l’escola d’arquitectura de Sant Cugat i un dia poder ajudar a reconstruir el seu país
En un any la noia ha après català abans que castellà, treballa en una sabateria i canta en una coral
Lolita Yaroshenko no volia marxar d’Ucraïna malgrat la guerra. Tenia divuit anys quan Vladímir Putin va decidir envair el seu país a gran escala. Vivia sola a Mikolaiv, a tocar de la mar Negra, estudiava arquitectura en una delegació de la Universitat de Kíiv a la seva ciutat i tenia plans per anar a la capital a continuar els estudis, fins que un dia el seu padrastre, militar, li va trucar i la va exhortar a fer les maletes per marxar l’endemà al matí cap a l’Estat espanyol, on l’esperaven uns amics d’uns amics d’uns amics. “Per què marxar? Per què a Espanya? Jo no sabia res de Catalunya ni del català. Tenia la iaia, tenia família a Mikolaiv, els amics, estudiava, tenia una vida. Li vaig dir que no”, relata la Lolita asseguda en una terrassa de Sabadell.
Ha passat un any des que el padrastre la va convèncer –per dir-ho edulcoradament– perquè acompanyés la seva tieta Anastàsia i el seu cosí, Mateo, aleshores amb dos anys, cap a un futur tan incert com ho era el seu present a Ucraïna. Amb una sabata i una espardenya van marxar de casa en un periple que va durar dues setmanes fins a Catalunya, passant per Moldàvia i Romania, a voltes a peu, a voltes fent autoestop. A Timisoara els va recollir una caravana de setze furgonetes organitzada per un grup d’amics de Sabadell i Sant Quirze, coordinats amb el cònsol espanyol a la ciutat romanesa, Josep Miquel Viñals, que va traslladar una quarantena de refugiats fins a Catalunya –trenta més es van quedar a Itàlia.
La majoria primer es van estar a casa de coneguts –els amics dels amics dels amics– o de voluntaris d’acollida, però al cap d’uns mesos, com que la guerra anava per llarg, una gran part es van reunir en una masia a Cerdanyola que els organitzadors de la caravana van habilitar. La Lolita, però, es va quedar un temps amb els sabadellencs Xavi Mayoral i Gemma Soley, amics del conductor de la furgoneta amb què va viatjar de Timisoara a Barcelona, Albert Borràs: “Compartíem custòdia, li hem fet de tutors, la intentem ajudar en tot el que podem.”
A Mikolaiv la Lolita estava a punt d’acabar un grau com a arquitecta júnior i tenia previst continuar a Kíiv. Però la guerra no ha pogut estroncar del tot els seus plans i ja des de Sabadell el juny passat va acabar el projecte final amb molt bona nota. Amb el títol oficial sota el braç, ara malda perquè li convalidin els estudis aquí i pugui entrar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, de la UPC, a Sant Cugat. La burocràcia no és poca, i és costosa econòmicament. “La meva idea és acabar la carrera aquí. Després, ja ho veurem, però primer necessito la carrera com a arquitecta i agafar experiència. Allà hi haurà molta feina de reconstrucció, però per a arquitectes amb experiència; jo vull ajudar com a arquitecta”, anhela.
Sempre amb un ull posat en les notícies sobre la guerra, cada dia està en contacte amb familiars i amics que són al país. Després de gairebé un any sense veure’ls, fa unes setmanes va poder agafar un vol fins a Budapest, un autobús tota una nit fins a Odessa i d’allà cap a casa, on es va estar dotze dies. “Han estat vuit mesos amb bombes cada dia, deu mesos sense aigua corrent i gairebé no hi ha llum”, lamenta. “Estic molt trista per la meva ciutat, ha tornat molta gent, però no hi ha gent jove i no hi ha vida cultural”, constata.
Immersió a Sabadell
“Hem estat molt objectius i li hem dit que per viure aquí ha de treballar”, explica l’Albert. Dit i fet, la Lolita va fer sis entrevistes de feina a Barcelona, Sant Quirze i Sabadell i finalment va entrar a treballar en una sabateria de cara al públic, una feina que durant un temps ha compaginat amb tasques d’administrativa en una empresa de neteja. Des de l’agost ven sabates en una botiga del passeig de Sabadell. “Al cap de tres mesos ja ens entenia i es feia entendre en català”, recorda Borràs. A Sabadell Yaroshenko va fer una immersió en aquesta llengua; com una esponja, anava caçant paraules d’aquí i d’allà de les converses de l’entorn. “Vaig aprendre primer català que castellà i molts amics em diuen que és molt estrany que no parlés castellà.”
La feina li ha permès independitzar-se i actualment comparteix pis amb tres nois sabadellencs a la capital del Vallès. També canta en una coral, Els Notes, i juga a voleibol a Cerdanyola.
“Hem fet el que hem pogut, no en sabem més i el condicionant econòmic és molt important. Ara estem bloquejats perquè necessitem 800 euros per a la paperassa de la Universitat. La Universitat mateix no té un fons per ajudar-nos?”, es pregunta Borràs. “A una mare sola, per exemple, amb un nen petit, com la majoria de les refugiades, li és molt difícil treballar. Si no treballa, no té casa; és una roda, i amb les ajudes que hi ha no n’hi ha prou”, reflexiona.
És el cas de l’Anna i el Vova, que va marxar de la guerra amb dotze anys en la mateixa caravana que l’Anastàsia i en Mateo. La tieta i el cosí de la Lolita van estar onze mesos a Catalunya. El nen va ser escolaritzat a El Turonet de Sant Quirze. Però fa poc han tornat a Ucraïna, a casa, com la majoria dels refugiats que van arribar amb el comboi del març de l’any passat. “El 12 de març és el nostre aniversari –observa la Lolita–. Per a mi, l’Albert és el meu pare català. Quan vaig venir aquí, em va dir que em volia ajudar i per primera vegada, amb 18 anys, vaig pensar que això era tenir pare.”
