Art

Art

La trajectòria de Joan Miró a França

Quan Miró es va fer un nom a París

El Museu Guggenheim de Bilbao recorre l’evolució del pintor des del 1920 fins al 1945

‘Autoretrat’ (1919) i

‘La masovera’ (1922-1923) delimiten la transició des del món rural a l’exploració de la pintura onírica

El poeta i comissari Enrique Juncosa destaca l’excepcionalitat d’una exposició que arriba a les ‘Constel·lacions’ i a l’angoixa per la guerra civil i la Segona Guerra Mundial

La mostra monogràfica inclou més de 80 obres en préstec arribades de Nova York, París, Basilea i Atenes
“Pinzellades casuals netejant el pinzell poden ser el punt de partida”, deia

Joan Miró (Bar­ce­lona, 1893 - Palma, 1983) rep el visi­tant amb una camisa ver­me­lla que és tot un mis­satge. La mei­tat esquerra de la tela de la camisa és una terra llau­rada com la que ell obser­vava des de la masia de Mont-roig del Camp, men­tre que la mei­tat dreta és un tei­xit cubista. “Auto­re­trat (1919) té una lec­tura al·legòrica: una part és la tra­di­ci­o­nal del Mont-roig del Camp i l’altra part és la cubista de París”, relata el poeta Enri­que Jun­cosa, el comis­sari d’una de les expo­si­ci­ons estre­lla del Museu Gug­gen­heim de Bil­bao, Joan Miró. La rea­li­tat abso­luta. París 1920-1945, inau­gu­rada el 10 de febrer i que es pot visi­tar fins al 28 de maig. A través de més de vui­tanta obres, aquesta pri­mera mos­tra monogràfica dedi­cada a Bil­bao al català uni­ver­sal recorre l’evo­lució del pin­tor des del 1920 fins al 1945, així que arriba a l’explo­ració de la pin­tura onírica, l’angoixa per la guerra civil i la Segona Guerra Mun­dial i el nai­xe­ment de les Cons­tel·laci­ons dels anys 1940 i 1941 a par­tir de taques a l’hora d’asse­car els pin­zells. “Cada vegada és més difícil obte­nir obres en préstec, i aquesta és una gran opor­tu­ni­tat perquè hi ha obres aple­ga­des de molts museus euro­peus i que són poc vis­tes”, enco­ratja Jun­cosa.

Auto­re­trat (1919) com­par­teix la ben­vin­guda amb La maso­vera (1922-1923) ambdós –pres­tats des de París– i Pagès català amb la gui­tarra (1924) –cor­te­sia del Thys­sen de Madrid– i deli­mi­ten la tran­sició del món rural a l’explo­ració cre­a­tiva en el seu pri­mer estudi a París del número 45 de la Rue Blo­met, on es va ins­tal·lar el 1921. “La maso­vera és interes­sant perquè Miró és un pin­tor molt arre­lat a la terra, tant quan viu a Mont-roig com quan viu a Palma, i això és rar en l’art modern, i a més és un qua­dre que és encara fàcil de reconèixer però on la pro­ta­go­nista té uns peus molt grans, i això és impor­tant perquè els peus són el punt de con­tacte amb la terra, i ell creia que l’ener­gia que trans­fi­gura tot el que és real ve de la terra. Hi ha qua­dres de Miró amb els quals és difícil de par­lar-hi, però aquest és molt eloqüent encara que agafa com a model una nina i per això té una cara inex­pres­siva”, exposa el poeta i comis­sari de la mos­tra, Enri­que Jun­cosa. Entre els veïns de la Rue Blo­met hi des­taca el pin­tor André Mas­son – “per mi André Mas­son era un germà”, va con­fes­sar el 1978 a Paloma Cha­morro en l’espe­cial Tra­zos a TVE amb motiu del 85è ani­ver­sari de l’autor– i per l’estudi hi des­fi­la­ran artis­tes i poe­tes com ara Anto­nin Artaud, Ray­mond Rous­sell, Robert Des­nos, Paul Elu­ard o René Char. El qua­dre La maso­vera va arri­bar a pertànyer durant un temps a un altre poeta, Mar­cel Duc­hamp.

‘La lla­gosta’ com a al·lego­ria

En una carta escrita el 1923 al seu amic Josep Fran­cesc Ràfols, Miró hi des­criu el procés cre­a­tiu que li obre els nous pai­sat­ges que està pin­tant: “He acon­se­guit tren­car i alli­be­rar-me defi­ni­ti­va­ment de la natu­ra­lesa i els pai­sat­ges ja no tenen res a veure amb la rea­li­tat exte­rior.” Així sor­geix La lla­gosta o La sau­te­re­lle (1926), un qua­dre que ha estat pres­tat per la Fun­dació Basil & Elise Gou­lan­dris d’Ate­nes i que és també al·legòric. “En l’obra, un insecte, una lla­gosta amb la llen­gua blava, salta des d’una costa on s’intu­eix el mar cap a un pla­neta on hi ha tres vol­cans en erupció i també una escala, un símbol d’ascensió mística i espi­ri­tual. I Miró signa el qua­dre d’una forma estra­nya perquè hi ocupa gai­rebé tot el pai­satge començant per una lle­tra M molt gran”, tra­du­eix Jun­cosa. Altres fites d’aquest període són Pin­tura. El sol (1927) i Pin­tura. Ocells (1927) –amb­dues cor­te­sia de la Col·lecció David & Ezra Nah­mad–, Pai­satge. La lle­bre (1927) –del Gug­gen­heim de Nova York– i Pin­tura. Per­so­natge: els ger­mans Fra­te­llini (1927) –de la Fun­dació Beye­ler de Rie­hen (Basi­lea, Suïssa). Aques­tes obres –on sobre un fons pictòric hi flo­ten astres (el seu pare era astrònom, i l’estre­lla esde­vindrà omni­pre­sent) i ani­mals iden­ti­fi­ca­bles– nei­xen ja en el seu segon estudi pari­senc, a la Rue Tour­la­que, on explora un nou estil i hi tre­ba­lla fins al 1929 –amb la llicència de pas­sar els estius a Cata­lu­nya– amb un nou veïnatge en el qual des­ta­quen Jean Arp, René Magritte i Max Ernst.

“Sen­si­ble als fets històrics”

Com evoca el comis­sari mallorquí Enri­que Jun­cosa, Miró és “un artista molt sen­si­ble als esde­ve­ni­ments històrics” i amb l’esclat de la guerra civil (1936-1939) i de la Segona Guerra Mun­dial (1939-1945) i la invasió de les tro­pes ale­ma­nyes a França “l’obra es torna més expres­si­o­nista i més angoi­xada”. En decla­ra­ci­ons a la revista Cahi­ers d’Art el 1939, el pin­tor afir­mava: “Si no inten­tem des­co­brir l’essència reli­gi­osa, o el sen­tit màgic de les coses, no farem res més que afe­gir noves cau­ses de degra­dació a les que ja rode­gen avui la gent.” És el moment de les Pin­tu­res sal­vat­ges (1934-1938), de l’ano­me­nat “assas­si­nat de la pin­tura” i de la des­trucció de tota nar­ra­tiva lògica.

De París a la Nor­man­dia

El pai­satge bèl·lic con­du­eix Miró a aban­do­nar l’exili de París i es tras­llada a una casa d’un poblet de la Nor­man­dia, Varen­ge­vi­lle-sur-Mer, on rep l’encàrrec de pin­tar un mural. Estant a Varen­ge­vi­lle, escriu una carta al seu amic Roland Pen­rose on relata com sor­gei­xen les Cons­tel·laci­ons a par­tir de les taques que apa­rei­xen quan asseca el pin­zell: “Després de pin­tar, mullava els meus pin­zells en aiguarràs i els asse­cava sobre fulles blan­ques de paper, sense seguir idees pre­con­ce­bu­des. La superfície tacada m’esti­mu­lava i pro­vo­cava el nai­xe­ment de for­mes, figu­res huma­nes, ani­mals, estre­lles, el cel, el sol i la lluna. Dibui­xava totes aques­tes coses vigo­ro­sa­ment amb car­bo­net. Un cop que havia asso­lit l’equi­li­bri en la com­po­sició i orde­nat tots aquests ele­ments, començava a pin­tar amb goauche, amb la minu­ci­o­si­tat d’un artesà o d’un home pri­mi­tiu; això em por­tava molt de temps.” L’obser­vació dels corbs al pai­satge de Nor­man­dia fa que els ocells negres s’ins­tal·lin a la seva obra i l’acom­pa­nyin fins a la seva mort, el 1983, a Palma.

L’impacte de les ‘Cons­tel·laci­ons’

Les 23 Cons­tel·laci­ons –a Bil­bao n’hi ha exhi­bi­des dues– són rea­lit­za­des entre el gener del 1940 i el setem­bre del 1941. “Quan el 1945 es fa l’expo­sició de les Cons­tel·laci­ons a Nova York, a la gale­ria de Pierre Matisse, eren les pri­me­res obres d’art pin­ta­des per un euro­peu durant la guerra que eren expo­sa­des, i cau­sen un gran impacte i tenen un gran èxit”, evoca Jun­cosa. El 1941, però, Miró entrarà en un silenci pictòric que durarà qua­tre anys.

En la mos­tra, la veu de Miró relata el xoc del pin­zell entre impro­vi­sació i mètode: “Unes quan­tes pin­ze­lla­des casu­als nete­jant el pin­zell poden ser­vir-me com a punt de par­tida d’una obra. Però la segona fase està pen­sada amb tot detall. La pri­mera fase és lliure, incons­ci­ent, però després la pin­tura està total­ment con­tro­lada, d’acord amb el desig de tre­ball dis­ci­pli­nat que he sen­tit des del prin­cipi.” Les obres que por­ten Miró a fer-se un nom a París omplen el Gug­gen­heim fins al 28 de maig, quan empren­dran el viatge de retorn a París, Nova York, Basi­lea o Ate­nes.

4
anys
de silenci pictòric va viure Joan Miró a partir del 1941, després de la seva sèrie de 23 ‘Constel·lacions’.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a